Prenguin-se aquesta exposició no com un merescut homenatge a un dels nostres fotògrafs més importants, sinó també com la descoberta d’una Barcelona que malgrat tots els avatars polítics sempre va estirar el coll cap a la modernitat. En aquesta exposició no ens parlaran de tècnica fotogràfica, ni dels enquadraments i contrapicats Nova Visió de l’època dels anys 20 i 30, prou visibles en la retina de Casas i Galobardes, sinó que ens hi trobarem un mirall cap a la societat on ens agrada emmirallar-nos quan ens volem agradar.
Hi ha una Barcelona que no s’atura i que no decreix, i que posa imaginació i risc davant dels reptes de cada època: n’hi ha una altra que s’estanca o que intenta que els altres s’estanquin, encara que es vesteixi de seny i d’ordre. Aquesta és una exposició sobre l’enlairament de tota una comunitat, on ens esperen secrets inesperadament revelats, com quan els negatius de Casas i Galobardes passaven a esdevenir veritables revelacions. Volen saber exactament d’on venim els barcelonins, qui som i per què de vegades no ens reconeixem a nosaltres mateixos? Vagin al Palau Robert, fins al gener del 2023, sala 2. O bé poden continuar ignorant-ho i no entenent el que ens passa, és clar.
Modernitat, resa el títol de l’exposició, que és exactament el que va succeir a Barcelona durant els anys de Casas i Galobardes (1892-1973), i no només entre les dues dictadures: velocitat, boxa, futbol, parcs d’atraccions, bohèmia, globalització avant-la lettre. Et pots fer una fotografia (que em temo que no es farà ningú) amb l’alineació del Barça del 1919-1920, el de Samitier i Platko (aquest últim amb poema de Rafael Alberti inclòs), que va guanyar el primer doblet del Campionat de Catalunya i el Campionat d’Espanya (pocs anys abans que el club fos clausurat per Primo de Rivera, juntament amb l’Orfeó Català, per una xiulada a un himne forani).
Casas i Galobardes fotografia l’espectacle, la joventut, l’esport, però també el caràcter i l’expressivitat dels participants: i no només en els jugadors de futbol, sinó també en els protagonistes del ciclisme, la boxa i els esports de motor, gràcies a la seva primera feina a Foto Sport (ja tornat de la seva fugida a Argentina i Uruguai). Els retrats dels jugadors blaugrana i els de l’Espanyol no són freds cromos per il·lustrar cap botiga de Nike, sinó autèntics quadres plens d’expressivitat i de llum interior; les curses al circuit de Terramar o a Sitges integren els vehicles dins del paisatge i els espectadors dins del vertigen; als Guàrdies Civils que encara vigilaven els derbis l’any 1930 se’ls nota ganes que marqui un dels dos equips (fusell en mà); els boxejadors com Gironès, Alís, Uzcudun, Spalla o Ruiz són retratats com escenes de tragèdia grega i de nou el backstage pren relleu, amb una diligent cosidora de guants. En la fotografia de Casas i Galobardes tot compta, no hi falta mai el relat, tot acaba semblant una trepidant pel·lícula basada en fets reals.
Una bona part de l’espai expositiu es dedica al món de l’espectacle: ballarins, cantants, music-halls, jazz, tango, cabaret, la Demon’s Jazz Orchestra, que compaginava el foxtrot amb el pasdoble o la sardana (El somni del mariner, de la revista Chivarri, amb lletra de Josep M. De Sagarra)… La modernitat s’expressava en la suposada (i segurament exagerada) alegria dels anys vint, però també en els espais enigmàtics mecanitzats com els ascensors, els funiculars, les innovadores escales mecàniques, les andròmines i artilugis de l’Exposició Universal del 29, espais retratats en la seva buidor i clavats en un estàtic dinamisme.
Però també com a expressió de modernitat l’arribada del turisme: passatgers arribats de Liverpool desembarcant al port, culs arrebossats a la platja de Sitges (una vila que ja aspirava a ser la Biarritz o la Niça del sud), Buster Keaton arribat amb la família en Rolls Royce, un antecessor del bus turístic descapotat fotografiat des de la Torre de Sant Sebastià, les espanyolades (panderetes, castanyoles i sevillanes) que com avui ja es venien prop del mar, i fins i tot una referència internacional a Catalunya a la revista Vu el juliol del 36, quan a punt d’esclatar la Guerra Civil l’innovador magazine titulava “La découverte d’un pays ressucité”. Un moment que m’ha entrat una cosa a l’ull. Ja està. Per on anàvem?
El parc d’atraccions Maricel, a Montjuïc, tobogan en forma de panxa de balena, la muntanya russa més gran d’Europa, anuncis verticals per a la xocolata Juncosa o els magatzems Jorba, tots ells configuraven Barcelona com una mena de ciutat-espectacle de l’arquitectura efímera (sobretot arran de l’Exposició Universal del 29). I quan Casas i Galobardes s’atreveix a retratar els escriptors i periodistes al bar de l’Hotel Colón (quan era a la plaça Catalunya) o a l’Au Pingouin del carrer Escudellers (Planes, Sagarra, Arquimbau, Sempronio, Ventalló, Soldevila…) sembla estar fent un favor a una colla d’amics més que no pas immortalitzant grans veus de la intel·lectualitat. La cigarreta que s’encén en Sagarra és tan efímera, tan viva i seductora, que gairebé li’n demanaries una.
Gràcies a l’exposició sabrem que al Districte Cinquè (llegendat per Josep M. Planes a la revista Imatges, amb fotografies de Casas i Galobardes) hi havia “la reina del Barri Xino”, María de la Paz Guerrero Molina, o que la cantonada de Cal Jaume era una casa de llits calents, o la immensa quantitat d’artistes transvestits dels anys 30, que actuaven com a “imitadores” però que també es deixaven fotografiar mig caracteritzats al carrer, o que el nom de Sister Girls era per a dues catalanes transformistes inspirades en les Sister G alemanyes (i aquí és impossible no recordar que al principi de No ve d’un pam de La Trinca, una veu les presenta dient ladies and gentleman, les Germanes Sisters o de vegades Sister-brothers). També podrem passejar per un barri gòtic envaït pels llums de neó de la Criolla o de Cal Sacristà, amb uns picats arran de llamborda que ens permeten mastegar la nit, i observar la llista de neologismes i anglicismes que Pompeu Fabra va descobrir a Vida Privada i que no sortien al seu Diccionari: rimmel, suèter, cokteleres, amor lliure, lesbianisme, pippermint, gin, sex-appeal, fulanes, snobisme, nimfòmana, repicatalons, sandvitx, invertit o fins i tot sapastre i fúcsia.
Però també sabrem que Casas i Galobardes va ser detingut, jutjat i empresonat l’any 39, i que el fet de negar-se a adherir-se als principis del Movimiento Nacional li va impedir continuar fent de fotoperiodista (es va dedicar a la fotografia industrial i publicitària) fins al 1973. La modernitat, a Barcelona, sempre ha vingut d’una sola banda. I sempre ha estat provada d’aturar per l’altra.
