Les clarisses s’acomiaden de Pedralbes després de 700 anys

Poques vegades pesen tant 700 anys d’història. Però, els temps canvien, o això es diu, i el que abans semblava inamovible, simplement, s’acaba. En pocs dies, les últimes monges clarisses que habiten des de fa segles el monestir de Santa Maria de Pedralbes marxaran a Vilobí d’Onyar, a Girona, on viuen més germanes de la seva ordre. El monestir de Pedralbes és un símbol d’aquest passat que va quedant enrere, amb més números de convertir-se en una atracció turística d’una ciutat que viu de fantasmes que de continuar sent un espai de culte. Així ho testifica el nombre d’inquilines, amb només tres monges clarisses vivint-hi, però també el sentiment d’una societat que cada vegada creu menys en una Església que arrossega la xacra dels abusos que ha comès.

Aquesta història que ara s’acaba a Pedralbes es remunta a l’any 1326, quan la reina Elisenda de Montcada va posar la primera pedra del monestir en una antiga masia, dins del terme de Sarrià, per tenir on retirar-se quan envidués. Ho va fer amb el suport del seu marit, el rei Jaume II, qui va voler que es dediqués a Santa Maria. Un any més tard, la construcció havia avançat prou per poder allotjar la primera comunitat de monges, provinents del convent de Sant Antoni de Barcelona.

Des dels seus orígens, ha estat habitat per clarisses, la branca femenina de l’Orde Franciscà. “S’han succeït èpoques brillants amb altres menys lluminoses. Així és la vida”, ha resumit sor Immaculada, qui va ingressar fa 30 anys, quan hi havia més de 20 monges, i va ser l’última a fer-ho. Una comunitat minsa que contrastava amb l’afluència més nombrosa de visitants i turistes que s’endinsaven a l’interior del monestir i el seu museu. Avui ja només l’acompanyen sor Isaura i sor Pilar, la més gran de totes, després que l’any passat morissin sor Montserrat, l’abadessa del monestir, i sor Adoración. Feia temps que se’ls havien quedat massa grans les quaranta habitacions que hi havia a l’espai de clasura.

Una estada llarga, interrompuda en poques ocasions, sempre amb motiu de guerres, ja fos la Guerra Civil de 1462, la Guerra dels Segadors de 1640 o els conflictes més recents, amb la Setmana Tràgica de 1909, la crema de monestirs de 1935 i la Guerra Civil que va venir un any després. A aquests petits lapses temporals s’aferra l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, per dir que aquesta vegada també pot ser reversible la decisió de l’Orde de Santa Clara de traslladar-les a Girona. “Estem convençuts que tornaran. Per a nosaltres no és un punt final, és un punt i a part”, ha remarcat Collboni en la tradicional visita de l’Ajuntament a les clarisses de Pedralbes pel dia de Santa Eulàlia, patrona d’hivern de Barcelona.

Malgrat el trasllat, seguiran les misses dels diumenges a les 12 en el monestir, amb el suport dels Caputxins de Sarrià i altres parròquies de la zona, com també es podran continuar portant ous a la cerimònia perquè no plogui el dia de les noces. També es mantindrà la celebració del 12 de febrer, amb mató inclòs. A més, de cara a l’any que ve, el consistori programarà la celebració del 700è aniversari, amb actes, concerts i exposicions, entre les quals hi haurà una mostra d’instantànies del monestir fetes per sor Isaura, qui també es dedica a la fotografia artística amb la seva càmera Lumix. “Avui Barcelona assumeix el compromís de mantenir el seu llegat. Hem de defensar la identitat de la ciutat”, ha defensat l’alcalde. A part de la funció religiosa, l’Ajuntament continuarà conservant i dinamitzant l’espai, un dels millors exemples del gòtic català.

Molts han estat els veïns i feligresos que s’han acostat a veure si podien provar l’últim mató acompanyat per les clarisses, amb un Collboni prenent-s’ho malgrat reconèixer que té intolerància a la lactosa. Hi havia 200 unitats i han volat, amb molts quedant-se sense abans del que s’esperava. Una d’elles ha estat la Rosa, una veïna de L’Hospitalet de Llobregat que porta tota la vida anant al monestir, especialment, el dia de Diumenge de Rams, quan venia amb la seva filla Marta a veure una pedra a l’entrada del recinte que li resultava inabastable fins que va créixer. Totes dues han tornat aquest dimecres, amb la Rosa pensant que, si l’alcalde té raó i les clarisses tornen, ella, segurament, ja no ho veurà.

Després, és clar, hi havia les protestes, amb una idiosincràsia pròpia, adaptant cançons típiques de coral com Frère Jacques amb els noms de les últimes monges de Pedralbes. La Montserrat, una de les que ha portat pancartes i neta d’un antic electricista del monestir, diu que li fa por que, quan no hi siguin les clarisses, el recinte es converteixi en pisos de luxe. “Hi ha una relació històrica entre el monestir i Sarrià”, ha remarcat, recordant quan el monestir es va salvar de ser cremat durant la Guerra Civil, amb monges amagades a les cases dels veïns.

Les joves de la zona no han sentit la crida, diu sor Immaculada, per molt que els veïns s’acostin a saludar-la i facin cua per parlar amb ella

Es palpava l’emoció a l’ambient, amb algunes llàgrimes a punt d’escapar-se, però tampoc feia falta massa perquè es recordessin anècdotes. Com les de Francisco de la Fuente, antic responsable de seguretat de la col·lecció que la baronessa Thyssen va tenir en el monestir entre 1993 i 2004. Acompanyat per qui va ser la conservadora i administradora de les obres, Imma Gómez, han pensat en el dia de la inauguració, quan havien de venir els Reis i calia pentinar tot el recinte per qüestions de seguretat. Això incloïa una cripta situada sota el recorregut que anaven a fer els monarques, però l’abadessa es va negar i va costar molt convèncer-la, sense importar si es cancel·lava l’acte, marcat també per uns d’aquests dies de pluja barcelonins que ho posen tot de cap per avall. Unes vuitanta obres, entre pintures i escultures del segle XIV al XVIII, van omplir el que abans era el dormitori de les monges i el conegut com a Saló de la Reina, perquè allà va ser on va rebre les visites la reina Elisenda de Montcada quan es va retirar al monestir, tot i que més tard es va convertir en el dormitori de les novícies. A les seves parets, es van trobar noms com Rubens, Velázquez, Zurbarán, Tintoretto, Tiziano, Fra Angelico i Canaletto. Quan van marxar de Pedralbes, les obres es van repartir entre el MNAC i el Thyssen de Madrid.

Les joves de la zona no han sentit la crida, diu sor Immaculada, per molt que els veïns s’acostin a saludar-la, facin cua per parlar amb ella, fins i tot hi hagi qui li demani una foto a sor Isaura com si fos una celebrity. Els feligresos les estimen, però ja ningú vol dedicar la seva vida a qualsevol Déu. De les monges d’altres congregacions que s’han acostat a acomiadar-se d’elles, totes fa anys que van prendre aquesta decisió i es veuen poques cares joves. Una d’elles es diu Camila i ve de Veneçuela, novícia de les Carmelites que als 12 anys va sentir la vocació i encara la manté als seus 20. Quan el mató ja s’havia acabat feia estona, sor Isaura ha dit que han tancat dos convents de clarisses a Nicaragua i que potser podran augmentar així les seves files i tornar a la capital catalana. De moment, l’associació de veïns de Pedralbes té patentada la recepta del tradicional mató, el més semblant possible a aquell que feia sor Montserrat, i caldrà veure si recuperen la tradició de vendre-ho a locals de la zona com es feia a finals del segle XIX.