Mónica Subietas: En permanent construcció circular

“Quan tenia deu anys volia ser escriptora, als vint, periodista; als trenta, dissenyadora editorial; als quaranta, de nou escriptora. Vaig ser tot això i, quan vaig creure que per fi es tancava el cercle, vaig pensar: aquí em planto. El que no sabia és que una mai acaba de ser escriptora, perquè cada nova història implica obrir un nou cercle”. L’escriptora Mónica Subietas està visitant la ciutat que la va veure néixer i ha aprofitat per passar-se pel Bar, on ha estat a punt de demanar un vi negre, “no qualsevol cosa”, abans de rectificar i optar per “una cerveseta ben fresca” per combatre la calor, alhora que de fons sona “Bruce Springsteen, si us plau”, un artista de qui es declara devota des dels onze anys.

“Escriure un llibre no vol dir acabar-lo. Acabar-lo no vol dir publicar-lo. Publicar-lo no vol dir que es vengui. Que es vengui no vol dir que sigui bo. Que sigui bo no vol dir que el següent també ho sigui, si és que n’hi ha. Tanmateix, et poses a escriure el pròxim llibre buscant això, que sigui millor que l’anterior. Si l’acabes. Si aconsegueixes publicar-lo. Si ven. Si és bo. Si és millor, perquè només llavors el cercle pot tancar-se per tornar a començar”, prossegueix. 

“Per això dic que estic en construcció permanent —conclou—, diguem que em construeixo en cercles”. Un procés d’apuntalament constant de l’ànima que es completa amb un matrimoni i una filla: “També em construeix cada dia i, fins i tot, fa que els meus fonaments trontollin”.

Aquests dies veu la llum el seu debut literari, El bosque en silencio (Roca), amb una trama ambientada a la Suïssa de 1942 que aprofundeix en el trànsit d’art espoliat i l’origen  del secret bancari, i que és “un llibre atípic, perquè, malgrat estar escrit originàriament en castellà, es va publicar en alemany i en polonès abans que en el seu idioma original”. Una cosa comprensible tenint en compte que, des de fa quinze anys, la Mónica resideix a Zuric.

La maquinària segueix, no obstant això, a ple rendiment. “Ara mateix estic amb la promoció del llibre, però també estic ultimant una altra novel·la i un volum de relats. A més soc redactora a un portal de notícies suís, treballo un dia a la setmana amb famílies immigrants per un programa de foment de la lectura, condueixo un club de lectura i participo en altres dos, faig tallers d’escriptura creativa i de lectura crítica, entre altres activitats. Potser sembla molt, però en realitat tot es complementa i, al final, tot està relacionat amb l’escriptura o amb la literatura”.

En nom de la seva germana

Des de petita, la parroquiana va alimentar el somni d’escriure. “La meva història d’amor amb les lletres va ser bastant precoç, perquè vaig aprendre a llegir quan tenia tres anys però no amb llibres infantils, sinó amb el diari que acostumaven a llegir els meus pares”. Això la va portar al periodisme i al disseny. 

Però els reportatges no eren suficients. “Escrivint-los em vaig adonar que sempre em faltava espai i que la meva ment desitjava anar molt més enllà. Llavors va tornar el meu somni infantil d’escriure ficció i allà m’hi vaig quedar a viure”. No va ser una arrencada fàcil. “Vaig tenir infinitat d’oportunitats per tirar la tovallola i no ho vaig fer”, explica, valorant “la tenacitat per avançar, la humilitat per aprendre, la resiliència davant el rebuig i molta paciència, perquè l’escriptura és una carrera de fons en la qual una sempre se sent una novençana; però és allò que em fa sentir plena“.

Des de petita, la parroquiana va alimentar el somni d’escriure

Aquesta sublimació del somni fet realitat té en part un origen tràgic. “El gran punt d’inflexió en la meva vida va ser la mort de la meva germana. Patia síndrome de Rett i va morir quan tenia setze anys. Vaig decidir viure per ella, gaudir de tot allò que ella no va poder. Des d’aleshores aprecio la vida i la salut com el que són: un privilegi”. D’aquesta manera, la divulgació d’aquesta síndrome “molt cruel perquè tanca a les nenes en els seus cossos i només poden comunicar-se amb la mirada” s’ha convertit en un dels seus propòsits vitals. “Investigar és molt necessari i requereix finançament”.

Un altre gran moment clau, en aquesta obra circular perennement en curs que és la vida de la Mónica, va arribar quan va decidir anar-se’n a viure a Suïssa: “Fins llavors escrivia, però allà vaig començar a ser escriptora”.

La ciutat per on tot passa

“Vaig néixer a Barcelona i és el lloc on carrego les piles. Aquest és el meu epicentre: la meva gent, les meves arrels, la majoria dels meus records… tot passa per aquí”, explica la parroquiana, enamorada de totes les senyes d’identitat de la ciutat: “El mar, la història, l’arquitectura, la gent”. I, sobretot, fascinada per la Plaça de Sant Felip Neri. “És increïble que un lloc tan pacífic amagui un episodi tan violent i tan tràgic. Durant la Guerra Civil hi va caure una bomba que va matar a 42 persones, la majoria eren nens d’un parvulari que havien anat a refugiar-se sota l’església. Això fa que em plantegi quantes altres coses desconeixem de cada carrer, plaça o edifici que visitem”.

“Vaig néixer a Barcelona i és el lloc on carrego les piles. Aquest és el meu epicentre: la meva gent, les meves arrels, la majoria dels meus records… tot passa per aquí”

La seva anècdota favorita de Barcelona és, no obstant això, molt personal: “Vaig conèixer al meu marit, un suís de Zuric, al bar Zuric. I vaig acabar vivint a Zuric!”

Tot i això, l’escriptora no oculta el seu disgust amb la brutícia que troba a la ciutat, quan ve de visita. “Em desagrada l’olor d’orins, bastant habitual a carrers estrets. Tampoc m’agrada la inseguretat: l’altre dia passejava amb la meva filla i van robar el rellotge a un home davant nostre. Era un ancià i el van tirar a terra. A la meva mare li han robat la bossa o la cartera diversos cops, al carrer i al transport públic. Contínuament sents històries d’aquest tipus i no es limiten a una zona, està generalitzat”, lamenta mentre acaba la seva cervesa.

— A aquest Bar estàs segura i fora de perill. No fa mala olor i s’hi menja de meravella, per si la següent cervesa la vols acompanyar d’un menú, un plat combinat, un entrepà o unes tapetes…

A Mónica Subietas se li escapa una forta riallada.

“Aquí em mates! Soc molt de tapes! Però per respondre a la teva proposta et diré que: menú del dia a Espanya, plat combinat a Suïssa”.

— Doncs no estem pas a Suïssa!

“Doncs això mateix!”, replica sense perdre el somriure.