Montjuïc: de la muntanya al parc

Recordo que fa uns pocs anys, un bon amic d’un poblet a escassos trenta quilòmetres de Barcelona, en proposar ell de fer un pla a la seva vila i veure la meva instantània cara de fatiga, em va deixar anar: “Com sou els barcelonins! Us diuen d’anar aquí a la cantonada i sembla que hàgiu de pujar a l’Everest!”. I, com a mínim en el meu cas, tenia raó. Mea culpa.

Però consti que aquesta tendència a la poca mobilitat que podem demostrar certs espècimens de l’homo barceloninus no s’expressa només de portes enfora del Cap i Casal. La mobilitat interna també sembla que es faci una muntanya, i això mai millor dit quan parlem de Montjuïc.

Aquesta setmana vam dedicar els Moments Estel·lars que el The New Barcelona Post munta a Casa Seat a Montjuïc, la muntanya dels museus. I l’esmena al títol va arribar a la primera pregunta, de la mà d’un dels tres convidats a la conversa, en Marko Daniel, director de la Fundació Joan Miró, a qui, per cert van avalar els altres dos protagonistes, Isabel Salgado, directora de l’àrea d’exposicions i col·lecció de la Fundació La Caixa, i Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Marko, afable alhora de contundent, va advertir que per a ell era important deixar clar d’antuvi que Montjuïc és un parc, no una muntanya que, ben mirat, com a màxim, podria ser titllada de roca o roqueta. I tots van assentir, sobretot quan va raonar per què és important tenir present que Montjuïc és un parc “tridimensional”, amb una certa elevació, però no molt més que cap altre parc.

El factor psicològic dels barcelonins fa aquest apunt crucial. Perquè és cert que sovint també hi ha la sensació que Montjuïc i tot allò que allotja queda lluny. Parlem de muntanya i ja imaginem l’Aconcagua argentina. I no. Des de la perspectiva de les grans ciutats amb què ens acostumem a voler comparar, Montjuïc és central, en distància. Però sobretot cal fer-la central a la nostra ment.

Un espai central, això sí, obert i amb natura (en part per això va decidir Joan Miró ubicar-hi la seva fundació). I aquesta complementarietat entre natura i cultura, Isabel Salgado també la va voler destacar junt amb la gran quantitat i varietat d’equipaments culturals que s’hi troben. Una mà de contingut que fins i tot ofereix el dubte de si es pot projectar de manera prou coherent i potent, objectiu que Pepe Serra, director del MNAC, troba que ara som més a prop d’aconseguir.

La transformació de la Fira, ara sí (era “ara o mai”, segons Serra), pot oferir una oportunitat per al MNAC i la resta, amb l’horitzó d’un 2029 en què se celebrarà un centenari sonat per al parc que, a l’estil de Prince, podríem descriure també com “l’artista abans conegut com a muntanya”. És una gran oportunitat per vertebrar un circuit. Per estrènyer distàncies entre els habitants de l’espai i entre ells i els de la resta de la ciutat. En definitiva, pot ser una gran excusa perquè a Montjuïc les coses funcionin millor, començant per la relació de tots els barcelonins amb ell.