“Vaig començar a escriure de molt petita. Per a mi era la manera d’analitzar la realitat i d’expressar-me, perquè socialment era molt maldestra. Explicar històries era quelcom catàrtic que m’ajudava a vèncer l’ansietat i era de les poques coses que realment feia bé”. Recolzada a la barra, netejant l’escuma de la canya d’Estrella Galicia acabada de servir de la comissura dels seus llavis, l’escriptora Montse Bizarro gaudeix d’un moment d’absolut silenci al Bar. Sense música, sense bullícia, sense estímuls que poden caure com cops al cap i a l’esperit.
“I vaig començar a guanyar premis amb els meus relats”, prossegueix. Jocs Florals a la infància, i Òmnium Cultural a l’adolescència. Però el que va canviar de manera radical la seva relació amb les lletres va ser cursar el màster de Creació Literària de la Pompeu Fabra i un taller d’escriptura amb el mexicà Juan Pablo Villalobos. “Allò no sols em va ajudar a posar-li disciplina a l’escriptura, sinó que, sobretot, em va fer adonar que podia deixar de viure l’escriptura com un fet absolutament solitari, com una espècie de maledicció”.
L’escriptora recorda amb enorme afecte aquella “etapa lluminosa”, després d’una infància i adolescència trufades de bullying escolar: el fem moral que abona les essències més repugnants dels adults de demà.“Escrivia i parlava amb altres persones que escrivien, i ens passàvem el dia parlant de llibres i de treure les coses de dins per convertir-les en històries”.
A més d’aquesta immersió a l’ethos literari, la Montse es va involucrar en l’activisme per temes de salut mental a través de l’associació Obertament i de la Fundació Aprenem, amb les quals continua treballant orgullosament. Finalment, fa tres anys va ser diagnosticada amb una forma d’autisme. “Allò ho vaig viure com un alleujament gegant, perquè em va ajudar a posar moltes coses de mi en perspectiva”. En aquell moment, ja estava immersa en l’escriptura de la seva novel·la de debut, Mañana ya no hablaremos de nada (Almadía), recentment publicada, “que vaig tardar cinc anys a escriure, entre una cosa i una altra”.
La veu madurada
Quan es llegeix a un escriptor, les paraules que ha ajuntat, les idees que ha construït i desenvolupat, està a l’abast de milers de mirades amb altres contextos, vides i interpretacions, d’alguna manera l’estan despullant. Que és el que, d’una banda, l’escriptor volia i, de l’altra, allò que li generava aprensió. “Jo soc una autora vivencial, amb tota la càrrega de dificultat emocional que això comporta a l’hora d’explicar allò viscut per ficcionar-lo, i també pel fet que, per molt que els canviïs i camuflis, exposes fets que a més de ser molt personals també involucren a altres persones”, reflexiona la Montse, que basa el seu relat en una relació tòxica que, malgrat la seva relativa brevetat, la va marcar molt profundament.
“En els anys que vaig trigar a escriure el llibre, la meva veu va madurar, es va anar temperant”. Possiblement, no és que desapareguessin la ràbia i el dolor inicials, però sí que amb la presa de distància aquella tempestat anímica es va anar asserenant i el focus es va ampliar per contenir tots els ingredients que permeten que una narració visqui de manera multidimensional. Però hi ha més. “El llibre trenca un tabú sobre la idea dels espais segurs en les relacions entre dones. Això és un mite. Les relacions entre nosaltres poden ser igual de tòxiques i violentes que qualsevol altra”.
L’escriptora està contenta. La seva opera prima li demostra que ha sabut disciplinar el seu tarannà caòtic i disciplinar-se per a escriure. Al marge, treballa a Specialisterne, una fundació que des de fa 20 anys es dedica a la inclusió laboral de persones amb autisme i altres diagnòstics dins de la neurodiversitat. “Estic a gust, perquè m’adono que ja no he de trencar-me intentant encaixar. Que puc viure i treballar sent jo, sense la sensació d’estar espatllada”.
Oasi LGTBI
Barcelona està molt present a Mañana ya no hablaremos de nada, com no podia ser d’una altra manera per a la parroquiana que es va enamorar de l’urbs literària llegint a Carlos Ruiz Zafón. “Però en aquesta ciutat també hi són les meves arrels, la meva gent, la meva família, els meus racons: una zona de confort en la qual em sento a gust i des de la qual surto a altres llocs, encara que últimament crec que la pressió turística que suportem és excessiva”.
Amb esperit viatger, l’escriptora posa en valor el món LGTBI de Barcelona, “on tots ens coneixem i pots ser tu mateixa, una cosa de la qual te n’adones quan viatges fora. A quants llocs hem de vigilar la meva parella i jo!”, reflexiona en relació als nombrosos llocs perillosos per a parelles del mateix sexe. I beu l’últim glop de la seva cervesa.
—En aquest Bar, totes les parelles són benvingudes, sobretot per tastar la nostra oferta gastronòmica notable. Per si vols prendre’t una altra cervesa i acompanyar-la amb alguna cosa de menjar.
Montse Bizarro esbossa un somriure i s’ho rumia un moment, abans de decantar-se per unes tapes. “M’agrada tastar una miqueta de cada cosa”.
