La Monumental: una herència incòmoda?

Un dia, ja fa temps, vaig anar als toros. Permeteu-me dir, en defensa meva, que entenc i, en bona part, comparteixo els arguments dels qui consideren que les corrides són un espectacle propi d’altres temps —per no dir una salvatjada—, i que difícilment tenen encaix en una societat com la nostra, cada dia més compromesa amb el benestar animal. Malgrat tot, hem d’acceptar que l’afició als toros –mal que els pesi a alguns que, de fet, la consideren una mena d’herència del franquisme– ha estat molt present a Barcelona durant bona part del segle XX. La ciutat va arribar a tenir tres grans places a ple rendiment (La Monumental, Las Arenas i El Torín) més una quarta de provisional, sembla ser que a La Sagrera. Per una altra part, alguns polítics i artistes del país –gens sospitosos de connivència amb la dictadura– han estat reconeguts taurins. Per tant, tenim una innegable herència taurina, encara que ens incomodi… Però no ens avancem que d’això ja en parlaré després.

El que jo volia explicar, per començar, és que una vegada vaig anar als toros i que, de fet, no crec que hi torni mai més. Hi vaig anar a La Monumental, concretament, el 6 de juliol de 2009. En recordo bé la data, no pas perquè aquella experiència suposés un abans i un després a la meva vida, sinó perquè, segons les cròniques taurines que encara es poden consultar per Internet, es veu que aquella va ser una corrida històrica. Hi torejava José Tomás que, pels profans en la matèria, podríem dir que és una mena de Messi del toreig. Apoteosis de José Tomás en La Monumental de Barcelona, porta per títol la crònica de Zabala de la Serna a ABC que comença dient: “Y al mito que se hizo carne hace tres años lo elevaron a las faldas del Tibidabo exhausto en una penúltima ola de entusiasmo. José Tomás a hombros de un pueblo de demonios que danza en nuestras cabezas”. Déu n’hi do! Paco March, a La Vanguardia, tampoc es queda curt. A La Capilla Sixtina del toreo, llegim que “José Tomás, en poco más de dos horas vividas con una intensidad máxima, hizo un compendio de dos siglos de tauromaquia hasta completar una obra de arte —perdón por la irreverencia— equiparable a la joya vaticana”.

Cada cop que passo per davant de La Monumental, penso que és una pena que Barcelona no sàpiga què fer-ne o no tingui ganes de fer-ne res d’aquest colossal edifici

Queda clar que, segons els experts en la cosa, aquella tarda a La Monumental vam presenciar una mena de miracle, encara que he de confessar que, a mi, després del primer toro —suposo que un cop superat l’efecte novetat— l’espectacle em va començar a avorrir i estava més pendent de la fauna que omplia les grades —senyors amb puros de mig pam, senyores endiumenjades, força famosos que confirmaven que Tomás era el torero de moda…—, que no pas del que feia el maestro. He d’admetre també —animalistes, ja em perdonareu—, que aquella matança de sis toros tampoc és que em semblés una carnisseria. Segurament perquè, en ser força curt de vista, des d’un tros lluny et perds la part més truculenta de La Fiesta: tota aquella sang que, als anys vuitanta, vèiem a TVE en primeríssims primers plans.

Tot això ja és història —afortunadament, pensareu la majoria—, perquè ja fa més d’una dècada que els toros es van abolir a Catalunya. De les places d’El Torín i La Sagrera no en queda ni rastre. Las Arenas fa anys que va remodelar-se —amb més o menys encert, va a gustos— i que funciona com a centre comercial. En canvi, amb La Monumental, la darrera plaça de toros de Barcelona, sembla que no se sap gaire què fer. En aquests darrers anys, s’ha publicat que s’hi faria un hotel i un centre comercial, una escola de circ i, fins i tot, una gran mesquita. L’Ajuntament de Barcelona ha expressat, en algunes ocasions, la voluntat de destinar-la a ús social o que funcioni com a equipament cultural però, de moment, sembla que el més calent és a l’aigüera.

És com si La Monumental fos una herència incòmoda perquè ens recorda que Barcelona un dia va ser taurina

La Monumental continua en mans del Grup Balañá que, des de l’abolició dels toros, únicament la lloga de forma esporàdica per fer-hi esdeveniments. Aquesta tardor, si les restriccions derivades de la Covid-19 ho permeten, acollirà una nova edició del Monumental Club, una proposta d’oci i cultura que, un cap de setmana al mes, omple l’arena de música en directe —Manel, La Bien Querida o Delafé—, també dj’s i diversos food trucks.

Cada cop que passo per davant de La Monumental —la tinc a dues passes de casa—, penso que és una pena que Barcelona no sàpiga què fer-ne o no tingui ganes de fer-ne res d’aquest colossal edifici d’estil neomudèjar i bizantí. No només perquè tingui un innegable valor artístic i patrimonial, és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local, sinó també perquè ha estat escenari d’alguns importants esdeveniments històrics. Penso, per exemple, en el míting que el president Lluís Companys hi va pronunciar, en plena guerra civil, o en el del PSUC de l’any 1978, amb Santiago Carrillo i Dolores Ibárruri asseguts a primera fila. La Monumental també ha estat escenari de grans concerts que resten en la memòria afectiva de molts barcelonins. Segurament el més famós és el que van fer-hi els Beatles el 3 de juliol de 1965, però també podríem destacar els de Rolling Stones, Bob Marley, Tina Turner o Bruce Springsteen.

I tanmateix és com si La Monumental fos una herència incòmoda perquè ens recorda que Barcelona un dia va ser taurina. Deu anys després de l’abolició de les corrides, no ha arribat l’hora de decidir què fem amb La Monumental?