Aurora Bertrana. Polièdrica. Viure i escriure amb coneixement de causa és la nova mostra de la sèrie dedicada a personalitats rellevants de la cultura catalana que s’exposen en el vestíbul del Palau Robert, en estructura mural, amb fotografies de gran format i vitrines. D’entrada lliure i oberta fins a finals de setembre, l’exposició explora les diferents facetes artístiques de l’escriptora des d’un punt de vista de record, reivindicació i descobriment per a les noves generacions.
Escriptora, periodista, viatgera, violoncel·lista, activista cultural, política, feminista, conferenciant… que a més a més, va ser atrevida, moderna, avançada a la seva època, extravagant, exòtica i sempre, sempre, compromesa amb les seves conviccions, per acabar sent, també, exiliada.
Coneguda, popularment, per la seva literatura de viatges, la mostra també inclou correspondències amb celebritats com Pau Casals, Pompeu Fabra, Josep Tarradellas, Caterina Albert, Carles Rahola, Ventura Gassol, Lluís Nicolau Olwer o Salvador Espriu; així com manuscrits inèdits editats per la mateixa comissària de l’exposició, Adriana Bàrcia, com La ciutat dels joves (2019), Avui us parlaré. Conferències (1930-1967) (2019), Cendres (2022) o Nàufrags (2022); al costat de Vent de grop, Edelweiss o Àlbum Bertrana. Es recullen entrevistes d’Anna Martínez-Sagí a dones rellevants de la cultura catalana com ara Caterina Albert, Carme Monturiol, Teresa Vernet i la mateixa Aurora Bertrana.
Connectada amb el segle XX, és una autora amb infinites connexions, també, amb el segle XXI. Va defensar la multiculturalitat, i es podria definir com una autèntica pionera ideològica referent al mestissatge, el descobriment, la globalitat i el respecte a altres nacionalitats, costums i religions.
La mostra s’estructura en blocs per oferir una perspectiva polièdrica de la seva figura, des del punt de vista personal, però també l’intel·lectual. Encapçalats amb una frase de l’autora, trobem esdeveniments de la seva vida privada barrejats amb els de la seva vida professional i vinculats a la cultura i a l’art en gairebé totes les seves expressions. Un exemple més d’aquesta interconnectivitat aclaparadora que destaca de la seva personalitat i que la fa pròxima i càlida, alhora que inassolible en tota la seva dimensió.
Aurora Bertrana i Salazar va tenir una apassionant biografia. Filla de Prudenci Bertrana i Neus Salazar, neix a Girona el 29 d’octubre de 1892. Va debutar en la literatura amb articles en La veu de Catalunya (1923), on parlava de les seves experiències com a estudiant de música a Ginebra. Des de la Polinèsia francesa, va escriure Paradisos oceànics (1930), encarnant, per a aquella època, la imatge d’una dona moderna, independent, cosmopolita, progressista i innovadora per als clixés de la preguerra. Reivindicant sempre el paper de la dona moderna i la seva condició, va participar en premsa i ràdio, convertint-se en una veu rellevant i compromesa amb els ideals de la República. Va publicar El Marroc sensual i fanàtic (1936), textos i cròniques de la publicitat sobre les dones musulmanes. Contra la voluntat del seu pare, va continuar escrivint fins a col·laborar en la novel·la L’illa perduda (1935). L’any 1938, el seu marit suís, Denys Choffat, es tornà al bàndol nacional i la seva família la va abocar a l’exili. En aquest període, va treballar precàriament i va ajudar a molts catalans dels camps de concentració de França, i se’n va anar de missió humanitària a Etobon (Alta Savoia), un lloc molt castigat per la Segona Guerra Mundial.
Aurora Bertrana va tenir una apassionant biografia: va escriure Paradisos oceànics des de la Polinèsia francesa i va publicar El Marroc sensual i fanàtic (1936) sobre les dones musulmanes
L’any 1949, per fi, aconsegueix tornar a Catalunya, on es va sentir una estranya. Van ser, en les seves paraules: anys grisos… on, i malgrat tot, va continuar escrivint. D’aquella època, destaquen: Entre dos silencis (1958) i Vent de grop (1967), que es convertiria en pel·lícula de la mà del director Francesc Rovira-Beleta amb el títol La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua (1970). Amb els reconeixements a la figura del seu pare Prudenci, van arribar també, els reconeixements a la seva obra, i, instal·lada entre Barcelona i Berga, on va morir el 3 de setembre de 1974, va escriure les seves memòries.
A la mostra, el bloc Sargantaneta exploradora, fa referència a la seva infància i a l’afectuós malnom que li va posar el seu pare amb relació al seu esperit explorador i intrèpid. Aurora Bertrana va reflexionar sobre els seus somnis de viatjar a terres inexplorades, d’un encant pel desconegut i l’ambició de tenir el món en el palmell de la mà. També es narra la seva etapa d’estudiant a Barcelona i després, a l’Institut Jacques-Dalcroze de Ginebra (1922-24), on va estudiar violoncel i va prendre un decisiu contacte amb l’ambient cultural europeu que la va portar a ser escriptora i publicar les seves Impressions d’una estudianta. Gràcies als contractes del seu marit, l’enginyer Choffat, va poder viatjar a la Polinèsia, on va exercir de professora de música i va estudiar la cultura indígena. Després se’n va anar al Marroc com a reportera per documentar in situ la vida de les dones musulmanes.
Va ser exòtica i pionera, tal com es mostra a l’exposició, amb una forta voluntat de fer viatges immersius pel món, de defensar una postura anticonvencional i una visió del mateix globalitzada i culta. Ella fugia del turisme convencional i creia que barrejar-se en les societats que visitava li donava una perspectiva real dels successos i, que aquests, mereixien ser narrats i mostrats al món des del seu punt de vista, un punt de vista modern. Especialment, des d’un punt de vista de dona, amb tot allò que això comporta; amb una sensibilitat i empatia diferents de les que imperaven en la seva època. Tot, amb una visió personal amb aires de recorregut iniciàtic i íntim, i alhora, analític i de cronista.
Les seves obres, en aquells dies, van generar gran polèmica i van ser rebutjades per les editorials, al no encaixar amb els cànons habituals de la literatura femenina. Ella era moderna i cosmopolita, defensava el sufragi universal, el divorci, la prostitució, l’amor lliure, la poligàmia… les seves idees revolucionàries la van portar a col·laborar en l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i a fer classes en l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Va ser una de les fundadores del Lyceum Club (1931), que va abandonar pel seu caràcter poc popular, i sempre va demandar una Universitat Obrera Femenina.
També va ser una intel·lectual, una autora compromesa amb Catalunya i la seva llengua, però alhora, internacional i oberta al món. Va ser candidata a les Corts per Esquerra Republicana (1933), va pronunciar conferències en pro de la llengua catalana a Suïssa i va guanyar els premis Serra Húnter dels Jocs Florals de Caracas (1966) i va donar suport als Jocs Florals de Zúric, els declarats clandestins de Castellar del Vallès i va guanyar els de l’Alguer.
En el seu exili, va treballar de mainadera, secretària, professora particular d’idiomes i va ser sospitosa d’espionatge i maçoneria. Va viure acolliment en hospicis per artistes bohemis i va caure greument malalta.
En definitiva, una autora amb múltiples capes d’interpretació que admet lectures i relectures amb una mirada més enllà del contemporani. Ella es definia així: “Gairebé sempre soc dues. Discutim. No ens posem mai d’acord, però ens tolerem i ens esbargim plegades. Sembla que, a estones, una de nosaltres dues és apassionada, sensual, pessimista i cínica, i l’altra, també a estones, equànime, austera, optimista i reservada: una mística, l’altra incrèdula, les dues, feinejadores i anticlericals”.
Aurora Bertrana va sentir la literatura com una medicina per a l’ànima i va afrontar les vicissituds amb un esperit inquiet i un valor i un coratge irreductibles. Ens deixa una vida eclèctica i una obra multilingüe (català, castellà i francès), que conformen un recorregut personal a través de la mirada d’una dona avançada al seu temps, i amb idees que, ara com ara, conserven tota la seva força i estan més vigents que mai.
L’autora ens deixa una obra multilingüe (català, castellà i francès), que conforma un recorregut personal a través de la mirada d’una dona avançada al seu temps
L’exposició està comissionada per l’experta en l’obra de Aurora Bertrana, Adriana Bàrcia (Girona, 1975), també escriptora i filòloga, i que compta en el seu haver amb la tesi sobre les conferències inèdites del feminisme i els viatges de l’autora. Actualment, viu a Suïssa i treballa en la reedició de les Memòries fins al 1935 i les Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya.
L’any 2017, la Conselleria de Cultura va commemorar l’any Bertrana, amb motiu del 150 aniversari del naixement del seu pare i del 125 aniversari del naixement d’Aurora. Ara, una mostra indispensable i necessària per reivindicar la figura d’una autora de personalitat trencadora, transgressora i visionària.
