Ara fa trenta d’anys, quan es va inaugurar el Museu Egipci de Barcelona, es va obrir una nova finestra al món. Hi ha espais i institucions que ens fan grans de mires, que ens ensenyen, ens fan créixer i sovint ens permeten mirar més enllà de la nostra realitat, d’aquella quotidianitat que sovint ens allunya del món real, aquell que hi ha més enllà d’on acaba el nostre.
El 1994 s’inaugurà el primer Museu Egipci de Barcelona a la Rambla de Catalunya, on s’exposava una col·lecció de 250 peces. Un museu que naixia de la societat civil, per iniciativa personal del seu fundador, Jordi Clos Llombart, qui no va dubtar a compartir la seva passió amb els barcelonins.
Quan era molt molt jove, quasi petit, va haver de triar entre l’arqueologia i l’empresa, i va decidir ser empresari, però no va oblidar mai el seu somni de ser arqueòleg, i així va ser que va decidir obrir un museu d’arqueologia egípcia a la seva ciutat, Barcelona.
Actualment, el Museu Egipci exposa una col·lecció de més de 1.260 peces i rep una mitjana anual de més de 220.000 visitants, dels quals hi destaquen els 35.000 menors. En aquests trenta anys, el museu ha organitzat 94 exposicions itinerants a diferents seus d’Espanya, Portugal, Andorra, Colòmbia o la Xina. Aquestes col·laboracions entre institucions ha contribuït a projectar, des de la cultura, la ciutat de Barcelona a altres països.
En aquestes tres dècades, el museu, com a agent cultural de la ciutat, acumula un flux nombrós de barcelonins que ha tingut algun tipus d’experiència en aquest equipament.
Si al matí és un museu ple d’escoles, a la tarda venen els adults, barcelonins o ciutadans de molt més enllà, alguns fins i tot d’Olot, per aprendre cada dia nous continguts sobre història, arqueologia o llengua egípcia. És bonic veure aquesta comunitat de persones que acaben la seva jornada a les aules del museu a porta tancada. Es reuneixen per veure més enllà de la seva quotidianitat, per mirar d’entendre millor el món actual o el passat, i per gaudir d’allò que va quedar pendent, estudis o assignatures que no varen poder fer. Altres, més joves, venen per complementar els seus estudis universitaris. Tots ells són els millors alumnes que una institució pot tenir: entusiastes, apassionats, serens. Per ells s’obre una finestra que era tancada quan eren més joves; metgesses, comptables, enginyers, bibliotecaris, professionals de diferents disciplines… persones que no varen poder estudiar arqueologia, però que són apassionades de la cultura faraònica.
“El museu ha situat Barcelona en el mapa egiptològic”
El museu i els centenars d’activitats que s’organitzen anualment tenen la capacitat de donar a conèixer altres realitats que varen existir i que no tornaran a existir més. Però que ens varen deixar una forta empremta cultural de la qual, avui, no acabem de ser-ne conscients. Quan t’adones de l’impacte social que té una institució com la nostra, amb una sòlida vocació acadèmica i un esperit de renovació constant, t’adones de la capacitat que té un museu per a crear vocacions o per a transformar a les persones. El museu és un punt de confluència entre els diferents professionals del sector, educadors (tots ells i elles llicenciats en Història o Arqueologia), professors, usuaris i visitants.
En el darrer estudi d’impacte social realitzat pel museu, s’ha constatat que els nens i nenes entrevistats han augmentat la seva predisposició a llegir, a aprendre sobre altres cultures, han adquirit més seguretat en si mateixos i tenen ganes de viatjar a altres països per conèixer altres cultures. Molts dels adults entrevistats, en canvi, destaquen que el museu ha situat Barcelona en el mapa egiptològic, enriquint l’oferta cultural de la nostra ciutat.
Cada vegada que es tanca un museu es tanca una finestra al món i cada vegada que se n’obre un de nou creix el coneixement d’aquest.
