El Museu Picasso s’ha emportat un trosset del París de principis del segle XX. Entre les seves quatre parets, sona música de cancan mentre ballarines amb vestits abundants miren a càmera, fins i tot, es pot sentir el frenesí que havia de desprendre aquella capital francesa on volien anar tots els artistes locals a inspirar-se. L’exposició De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914, que es pot visitar fins al 30 de març, vol radiografiar a tots aquells que van passejar pels Jardins de Luxemburg o van gaudir del Moulin Rouge més enllà de grans noms com Santiago Rusiñol, Ramon Casas o el mateix Pablo Picasso. “És un viatge que explica una història” resumeix el seu director, Emmanuel Guigon, “una completa immersió, però no en el sentit 3D”.
Més de 250 obres integren el recorregut multidisciplinari pel Palau Finestres, provinents d’una sesentena de prestadors, menys de les que voldria la comissària Vinyet Panyella per il·lustrar completament els 80 artistes que s’han dedicat a investigar. S’ha volgut retratar a la ciutat, amb les seves llums i ombres, i no tant recollir la trajectòria dels pintors, però també escultors, il·lustradors o gravadors, molts d’ells poc coneguts. Tres generacions d’artistes conviuen els uns amb els altres a la mostra, fins i tot es retraten entre ells. Es comença a l’Exposició Universal de 1889, amb la participació de 34 artistes catalans, i s’arriba fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, quan molts tornen cap a casa i altres com Picasso, així com Louis Jou —abans Lluís Jou— i Juli González s’hi queden. Un passeig bohemi que recorda al que va proposar fa uns mesos el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) amb la mostra dedicada a Suzanne Valadon, on també es va veure el París de Casas, Rusiñol i Miquel Utrillo, per la qual cosa no sorprèn que l’exposició del Picasso inclogui un retrat de la pintora francesa.
Montmartre i Montparnasse són els dos centres on es congreguen tots els pintors que arriben a París, on es troba la vida moderna que persegueixen. En un Montmartre on s’han instal·lat Degas, Renoir, Van Gogh i Toulouse-Lautrec, arriben l’any 1890 Rusiñol i Casas al Moulin de Galette, retratat per aquest últim a Interior del Moulin de la Galette (1890-1891). Més tard és el torn de Joaquim Sunyer o de Picasso i el seu amic Carles Casagemas, que arriben l’any 1900, amb motiu d’una altra Exposició Universal en la qual el malagueny ja exposa al Gran Palais, quan només tenia 18 anys. Tots dos són protagonistes d’algunes de les peces que hi ha a la mostra, com Carles Casagemas i Pablo Picasso perseguint dues noies (1900), on també hi ha la model Germaine, a qui Casagemas va disparar, sense matar-la, per després suïcidar-se. Fins i tot Gaudí va anar a París per ensenyar les maquetes de la Sagrada Família i la Casa Milà.
Es va acabar posant més de moda Montparnasse, amb connexió per metro amb Montmartre a partir de 1910, amb l’arribada d’escultors com Pablo Gargallo, però on també acaba anant Picasso. S’instal·larà al boulevard Raspail l’any 1912, després d’haver passat un llarg període en el popular Bateau-Lavoir de Montmartre. No obstant això, París no s’acaba aquí, hi ha el Barri Llatí, Belleville, el canal de Saint Martin i els nuclis a banda i banda del Sena, com la Île Saint-Louis. Aquests escenaris on viuen i tenen els seus tallers s’acaben convertint en els integrants dels quadres, amb postals idíl·liques com Notre Dame de París des del Quai de la Tournelle (1890) d’Andreu Solà Vidal, el Quartier Latin de Ricard Opisso o Venedora de flors a Pont-Neuf (1900) de Joan Sala, tot i que també hi ha la realitat d’una ciutat més enllà de la seva elegància. Aquí apareixen Cementiri de Montmartre (1891) de Rusiñol, Els drames del Sena. L’última resolució (1905) de Joan Cardona Lladós, amb una dona que es tira al riu, o la duresa d’Un dia d’hivern al jardí de Luxemburg (1900) de Marià Pidelaserra.
Importa on viuen i pinten els artistes, però cal no oblidar tampoc on s’ho passen bé que, en el cas de París, ofereix una infinitat de possibilitats. Hi ha el cancan del Moulin Rouge i el Divan Japonais, però no només això, la nit continua amb el ball del Moulin de la Galette o els cabarets del Chat Noir i l’Auberge du Clou, amb l’escultura d’Eusebi Arnau Loïe Fuller (1895-1902) emportant-se tota la festa a la faldilla. I molt més, amb el circ i els espectacles de flamenc, plasmats des d’un prisma orientalista, amb exemples com El ball flamenc (1902-1904) o Una llotja als toros (1904) de Ricard Canals, i Bailaor (1906) de Pau Roig, mentre s’escolta Isaac Albéniz, qui va viure a París en aquesta època.
La mostra no mira cap a un altre costat i recull una altra font de distracció per als pintors catalans a París, els bordells, amb L’espera. Margot (1901) de Picasso o Interior de bordell (1900) de Ramon Pichot. Així mateix, la fascinació per les parisenques, dones burgeses i alliberades a qui els agrada la moda, els cafès i fer esport es converteixen en icones que fins i tot decoren cartells publicitaris com el de Montmartre (1901) de Casas, per a la marca de Cigarrillos París. Aquí sona Frou frou, de 1914, tot i que fos popularitzada per Sara Montiel. El recorregut culmina en una gran sala dedicada a la Belle époque, abans de la guerra. L’escultura s’emporta totes les mirades, amb joies com ara Eclosió (1905) o Desencant de Miquel Blay y Cleopatra (1900) de Pablo Gargallo. La sorpresa final la dona Gargallo amb el seu Cap de Picasso (1913).
