Fa un parell de setmanes, el marasme informatiu que estressa el país va fer passar desapercebuda la notícia segons la qual, l’any passat, la Comunitat de Madrid desbancà Catalunya com a líder en facturació de música en viu, erigint-se com la primera zona estatal d’acollir festivals i altres saraus. Cal escriure les xifres per veure que l’alarma no és gens injustificada, perquè al kilòmetre zero la facturació va créixer un 96% fins arribar als 185 milions d’euros, mentre Catalunya perdia un 9% d’impuls, quedant-se en 128,5 milions d’euros. La tragèdia no és que els nostres promotors hagin perdut 20 milions d’euros de facturació (qualsevol sector pot tenir un mal any), sinó que Barcelona pot estar a punt de cedir el seu rol central en la indústria de la música en directe, una primacia guanyada mercès a uns programadors que van passar de punxar discos en alguns bars alternatius a muntar els millors festivals del planeta.
Que Catalunya (i més en concret Barcelona) ja no siguin a dalt del podi no és només un afer de batalletes entre zones de l’estat. Garantir-se el primer lloc en facturació ha implicat que, durant molts anys, la majoria d’agents i promotors visquessin pendents dels Estats Units (i de la nostra ciutat!) per muntar les seves gires. Diria que, ara per ara, no encapçalem gaire rànquings mundials, amb la qual cosa valia la pena aferrar-se a aquest primer lloc de l’estat, com si fos un fanal en una tempesta. Al seu torn, durant els últims lustres els usos de consum cultural han demostrat sobradament que el directe és el motor fonamental de la indústria musical (això s’esdevé en el pop-rock, la música urbana… però també en reductes com ara la mal anomenada música clàssica), perquè el consum digital o la compra resulta poc beneficiosa pels músics; els vinils només són menú de tres nostàlgics.
Lluny d’ésser font de molèsties o una forma d’entreteniment massiu com qualsevol altra, els festivals de música en directe són una manifestació del dret fonamental de la cultura, tant pel que fa la possibilitat dels músics per accedir al públic com a l’inrevés (sí, l’audiència també compta!). En aquest sentit, cal recordar que l’article 44 de la benemèrita Constitució Espanyola insisteix en que les administracions han de vetllar, promoure i no obstruir el lliure accés a la cultura per part dels ciutadans. Doncs bé, contràriament a aquesta missió, sembla ser que les administracions catalanes —totes elles, aquí no hi ha un sol culpable— s’han dedicat a posar més traves que no pas solucions als promotors catalans; mentre, a la Comunidad d’Isabel Díaz Ayuso aplaudien amb les orelles cada vegada que un festival barrinava marxar. Tot va començar amb el Primavera Sound i podria replicar-se fatalment…
Un festival de música d’assistència massiva no és una missa i, per tant, presenta certes incomoditats acústiques i de mobilitat. Afortunadament, Barcelona té zones com el Fòrum o Montjuïc que —en la línia d’altres ciutats del món— poden condicionar-se per rebre molta gent i tenir un impacte molt menor al que implica un concert en un estadi intra-urbà. No es pot muntar un sarau d’aquestes dimensions (que alimenta no només els nostres músics, sinó també tècnics, sanitaris i agents de la restauració) sense que es noti. En aquest sentit, les autoritats de Barcelona i del país haurien de pensar si aposten per un model de ciutats i pobles on hi passin coses culturalment rellevants o, simplement, per un sistema urbà on els indígenes només currin, dormin i passegin pel carrer intentant topar amb com menys guiris sigui possible. Hi hauran de barrinar ràpid; anem perdent i el futur pinta molt xungo.
L’escàs ressò que ha tingut aquesta notícia als nostres mitjans em fa pensar que la ciutadania (i els agents culturals del país) no acaben d’entendre que, en això de passar a la segona fila de la música en directe, ens hi juguem una bona part del pa i la sal. Per una cosa que anava bé, fills meus, va i ens la deixem perdre. Autoritats, reaccionin! I ràpid que, mentre nosaltres sestegem, els altres avancen.
