El sud del Raval de Barcelona amaga una excusa poderosa que impulsa un barceloní a endinsar-se en el centre de la ciutat per gaudir i divertir-se de debò menjant. My Fucking Restaurant és un negoci que no deixa indiferent, atrevit als seus plats, excitant, encaixat al bullici del carrer de Nou de la Rambla, i amb un nom que es converteix en imant per a ‘foodies’ inquiets o turistes que intueixen ( per fi) una cosa diferent a la zona.
La bona notícia és que l’invent de Matteo Bertozzi i Paolo Mangianti, després d’una arrencada exitosa fa sis anys, ha incorporat a la seva nova carta molts més plats ‘healthy’. Tan inspirats, que et fan oblidar que estàs devorant verdures. La seva aposta verda pot fer saltar d’alegria el paladar inquiet i rendir-se davant del xef.
Des de sempre, My Fucking Restaurant, que provoca amb el seu neó i amaga un local modern però creatiu i molt agradable, ha desplegat bones intencions: cuina sense gluten, Km.0, producte local de qualitat, esperit mediterrani i moltes influències italianes i d’altres cuines del món, per a les quals no hi ha fronteres. No obstant, les propostes ‘veggie’ anaven florint a la ment inquieta de Bertozzi i a la temptadora carta del local, fins a agafar autèntic protagonisme.
Visions verdes
Així, a les darreres setmanes un carnívor pot seguir salivant amb les seves croquetes d’ossobuco o el seu mollet de ‘steak tartar’ i scamorza fumada, fins i tot engolir un ‘onglet’ de black angus amb allioli suau… Però es trobarà amb un repertori d’hortalisses i verdures que li faran oblidar (si vol) la proteïna animal. Per cert que no hi ha rastre de peixos com la tonyina i el salmó tan omnipresents a la restauració local, perquè la seva ètica de la cuina no encaixa amb la sobreexplotació d’algunes espècies.
La nova carta integra tres quartes parts verdes, i el mantra de convertir cada mos en una cosa divertida. Per cert, dos menús degustació de 39 i 46 euros faciliten no haver de triar per transitar entre les especialitats de la casa, en format de platerets ideals per compartir. Se sol obrir boca amb un caldo preparat amb les restes de verdures utilitzades per a altres elaboracions: a l’establiment no hi ha la idea de llençar menjar. Gairebé totes, del Parc Agrari del Baix Llobregat.
Bacoyboca va tastar plats d’un menú i l’altre, que mereixen ser ampliats a fons en noves visites, així que algunes imatges són versions reduïdes. Els no vegetarians no poden passar per alt les ostres, tant la natural, com l’escalfada amb yuzu i pebre negre, totalment addictiva.
El tàrtar de carbassó i poma àcida va ser la primera explosió de tota l’alegria de l’horta a la boca, amb l’ingredient apoteòsic d’un destil·lat de mongeta tendra que és tota una declaració d’intencions. La Destiloteca és una mina per arrodonir les seves propostes. Perquè aquí no hi ha verdura que no s’hagi portat al límit creatiu o homenatjat com es mereix. La Mini bufala, amb maduixa, avellanes i regalèssia marca una altra pujada inesperada.
Rellepar sense prejudicis
No hauria de sortir ningú de My Fucking Restaurant sense haver llepat el plat de Pastanaga cuscús (un altre deliciosa trampa de sabors que no són el que semblen), i del Tatin de ceba amb crumble de cacau i toffee trufat. El festival ‘veggie’ pot desarmar el més omnívor, perquè l’invisible guarniment àcid –en un dificilíssim equilibri a base de prova i assaig, confessa l’artista– atorga als plats una espurna i frescor inesperada. Perquè més enllà de la pirotècnia, darrere hi ha geni i tècnica.
Una altra pirueta per entrenar les papil·les gustatives arriba amb la cruixent Mongeta tendra amb straciatella fumada i miso. I el més difícil encara torna a animar la taula amb el Tataki de sindría, que més enllà del parany està per llepar-se els dits.
Una sorpresa darrere l’altra
Un engany fabulós que s’estén als falsos (en tant que no són de pasta sinó d’api nap) fetuccini Alfredo amb kimchi.
Les postres mantenen el nivell imaginatiu, ric, i coherent amb el discurs que transmet la cuina de Bertozzi. Ens vam atrevir amb el més boig a la recerca de la traca final. No va defraudar l’albercoc amb mantega fumada, romaní, gelat de pera a la brasa i… bacó cruixent amb nou caramel·litzada. No apte per a tots els paladars. Però, amb perdó i fent honor al seu nom, una fucking bomba de sabor, que fa que un marxi amb un somriure.
L’espai es divideix en una barra a l’entrada, un menjador amb vista a un minijardí interior i un interessant segon espai ideal per a petits grups a la planta inferior.
