Nau Ivanow: l’escola de l’espectador

Abans d’arribar a la Nau Ivanow (carrer Hondures, 30, al bell mig de La Sagrera), mato el temps passejant per la Meridiana. Pels barcelonins que vam néixer a l’Eixample o al centre de la ciutat, el barri en qüestió –agermanat amb Congrés i els Indians, Sant Andreu de Palomar, la Trinitat Vella, el Bon Pastor i Baró de Viver– era una espècie de mapa inconegut que feia de pòrtic al Tetris de pisos miniaturitzats de La Prosperitat, una filera de cases que flairàvem tot just abans de cardar el camp de la ciutat per anar a fer el mec a les platges de la Costa Brava. No és cap casualitat que una zona ancestralment tinguda com a mera perifèria per molts conciutadans s’hagi independitzat culturalment, fent possible institucions com la Fabra i Coats o la Nau, que celebra 25 anys i ja fa molt de temps que, en sordina, però constant com una gota malaia, fa política cultural en majúscules.

En els últims deu anys, i sota el comandament d’en David Marin, la Ivanow ha superat la parsimònia de la majoria d’institucions teatrals de la ciutat, tenallades en una programació tediosa, mancada d’espontaneïtat i dissortadament aliena a tot allò que s’esdevé als nostres carrers. Mentre els teatres cauen en la sobre-programació d’espectacles i en el fot-li fort, la Nau s’ha singularitzat com a espai d’acollida on les companyies artístiques hi puguin treballar sense presses. “Hem passat de ser un espai contenidor a ser un generador de continguts”, em conta Marin, fill del barri, que va començar de voluntari i ara és a la zona de comandament: “Si tu vols jugar a futbol, vas amb els teus amics al poliesportiu, fas un partidet, unes cerveses i llestos. Però si vols ser un esportista d’elit has d’anar al CAR de Sant Cugat. Doncs nosaltres som un CAR de les arts escèniques.”

Dit i fet, actualment la Ivanow no només acull onze companyies residents i els permet un entorn magnífic per treballar (acompanyant la seva estada d’una assessoria cultural específica a nivell de confecció i producció d’un espectacle), sinó que ha complementat el canvi de paradigma en qüestió impulsant una escola de l’espectador que té una relació molt directa amb el barri. Els veïns de La Sagrera són convidats als assaigs, sovint deu o dotze vegades, reben els textos prèviament i coneixen, de la mà dels productors, l’esforç i (la precarietat) que implica muntar un espectacle teatral: “l’espectador coneix tota la cadena de producció d’un espectacle i això fa viure d’una manera molt diferent l’experiència escènica; també passa amb els mateixos creadors, que no han d’explicar el que fan en una taula rodona de post-funció, sinó durant tot el procés de creació de l’espectacle”, afegeix.

Certament, com sabem perfectament els músics, els processos d’assaig d’una obra són molt més sucosos que el resultat final, un producte molt més enllaunat. El sistema de can Ivanow permet als espectadors assistir al procés canviant de la formació d’un espectacle, i la implicació dels espectadors en els espectacles que s’hi han fet no és només testimonial: molts veïns de La Sagrera han acabat peregrinant al festival d’Almagro o a la Fira de Tàrrega interessats per l’evolució d’un espectacle que havien vist tentinejar als assaigs. Paral·lelament, la Nau treballa amb institucions del barri com ara l’escola Estel perquè els alumnes de primària coneguin el reguitzell d’oficis que implica el teatre –des de l’escenografia a la il·luminació–, la qual cosa és una manera fantàstica de despertar vocacions. Tot això és un treball que ocupa pocs titulars, insisteixo, però que brilla com pocs.

No és estrany, per consegüent, que la Nau cedís part dels seus espais de forma totalment gratuïta a una seixantena de companyies (va rebre unes 150 propostes) i que actualment aculli 9 companyies residents, en convocatòria pública i amb un projecte de tres anys per desplegar que s’acompanya de mentories artístiques i professionals. Cal recalcar que la Nau no audita la feina dels seus creadors a nivell artístic, perquè vol ser un espai de llibertat; el seu acompanyament consisteix en eines i recursos de treball. Diu Marin: “Si una companyia fa un treball amb un referent artístic, nosaltres els posem en contacte, donem eines per crear una empresa teatral sostenible amb una mentoria de coaching, donem eines perquè les companyies facin residències internacionals perquè ampliïn el seu context de treball en una altra realitat i en un mercat diferent. Som una caixa d’eines”.

El sistema de can Ivanow permet als espectadors assistir al procés canviant de la formació d’un espectacle

En un entorn de precarietat laboral alarmant, el treball de la Nau en termes de professionalització i creixement hauria de tenir molta més continuïtat en altres àmbits de les arts. Mentre escolto en David, un dels pocs directors d’institucions que no fa una positura de divinitat, lamento que els músics o els artesans del país no comptin amb el seu particular Ivanow per poder fer una cosa tan senzilla com treballar en condicions. També pel que fa a la cura de l’espectador, a qui hem abocat a la condició de mer assistent (i consumidor anihilat) de la majoria d’espectacles que es fan a Barcelona.

Demano als amables lectors de la meva Punyalada que visitin aquest magnífic espai de la ciutat, que hi treguin el cap per veure com serà part del teatre del futur, i que entre tots fem el possible i l’impossible perquè la Ivanow ens duri molts quarts de segle més. He dit.