[dropcap letter=”U”]
na de les grans virtuts de l’historiador Niall Ferguson (Glasgow, 1964) és la seva gran claredat expositiva. Els seus llibres d’història, sempre ben estructurats, tenen la gran virtut de sempre apel·lar al present. L’autor fa seva aquella màxima de Churchill per la qual com millor coneixem el passat, millor podem projectar el futur.
Des de fa anys, Ferguson està embrancat en l’ambiciosa empresa d’escriure una biografia sobre la complexa figura d’Henry Kissinger. Es tracta d’una biografia autoritzada i amb accés als papers privats del propi Kissinger de la qual ja ha sortit el primer volum.
El seu últim llibre, The Square and The Tower (La plaza y la Torre, Debate, 2018), versa sobre la interacció del poder horitzontal de les xarxes, la plaça, amb el poder vertical de les jerarquies, la torre, al llarg de la història. Forma part del seu procés de recerca per afrontar amb solvència el segon volum de la seva biografia on, com subratlla el mateix autor, la teoria de xarxes i com aquestes interactuen amb els poders verticals és clau per explicar l’èxit i desenvolupament del Kissinger polític.
Per què són importants les xarxes a l’estudi de la Història?
Fa temps que ja havia revisat alguns treballs d’historiadors joves on s’utilitzava l’anàlisi de xarxes socials per millorar la comprensió d’una important varietat de temes, des de la Reforma, per exemple, fins a la Il·lustració. La meva impressió és que aquests mètodes no estaven del tot adoptats i utilitzats d’una manera més general per a l’estudi, bàsicament, de gairebé qualsevol tema del passat digne d’atenció.
Jo mateix em preguntava com ens pot ajudar la Teoria de Xarxes per millorar la nostra anàlisi de la revolució Bolxevic o l’ascens de Hitler, per posar només dos exemples. En aquest sentit, el llibre [The Square and The Tower] tenia dos objectius principals: d’una banda, assenyalar la importància que per a la Història té una aproximació rigorosa de la teoria de xarxes, i al mateix temps, demostrar a la gent de Silicon Valley, per a qui en alguns casos la història comença amb la sortida a borsa de Google, que la història també els implica a ells.
L’èxit de Kissinger després de 1968, quan inicia la seva carrera política, descansava en la seva habilitat per construir una molt eficaç i atapeïda xarxa de contactes i complicitats
En aquest últim llibre abordes alguns temes sobre els quals ja havies escrit en el passat. Estic pensant, per exemple, en la família Rothschild o en la figura de Kissinger. De quina manera millora la nostra compressió històrica aquesta aproximació a través de les Xarxes?
Escrivint aquest llibre m’he adonat que havia estat escrivint sobre xarxes durant tota la meva carrera, encara que no fos seguint un enfocament molt formal. Quan estava acabant el primer volum de la biografia de Kissinger, em va venir al cap una idea: aquesta era la idea que l’èxit de Kissinger després de 1968, quan inicia la seva carrera política, descansava en la seva habilitat per construir una molt eficaç i atapeïda xarxa de contactes i complicitats.
Això va fer adonar-me que no tenia el coneixement suficient sobre com funcionen els sistemes en xarxa per abordar amb rigor aquesta qüestió. The Square and The Tower és, en part, un llibre escrit com a part d’aquesta recerca preliminar i aplec de certes eines teòriques que necessitava adquirir com a pas previ a l’exercici d’escriure el segon volum de Kissinger. Per això el llibre inclou l’anàlisi de xarxes al voltant de la figura clau de Kissinger o d’alguns dels elements clau que ajuden a entendre la crisi a la qual es van enfrontar els poderosos Estats-nació en les dècades dels 60s i 70s i que constitueixen el teló de fons on Kissinger haurà de desenvolupar el gruix de la seva carrera política.
En molts aspectes, el concepte de xarxa es relaciona estretament amb el concepte de mercat, però el llibre deixa clar que això no és del tot així. En què es diferencien xarxes i mercats?
Per a molts economistes hi ha la temptació de pensar que el mercat és una xarxa social, de manera que es pot parlar indistintament entre les xarxes i el que associem a la idea de lliure mercat. No obstant això, no és ben bé així. Per exemple, no té absolutament res a veure amb els mercats lliures quan parlem dels Illuminati o els maçons. L’Estat Islàmic és un altre exemple perfecte de xarxa en la qual l’economia juga un paper molt subordinat. Les xarxes poden ser per a intercanviar informació, idees, o fins i tot poden estar dissenyades per a distorsionar els mecanismes de mercat. El mercat és un tipus particular de xarxa, probablement una de les més sofisticades, però hi ha molts altres tipus de xarxes la dinàmica de les quals no depèn dels preus. Confondre les xarxes amb els mercats és un error fonamental, i suposa no entendre el gruix de missatges que llança el llibre. Adam Smith es va adonar de com el que anomenem xarxes d’avui transcendeixen el mecanisme del mercat quan a The Wealth of Nations assenyala: “People of the same trade seldom meet together, even for merriment and diversion, but the conversation ends in a conspiracy against the public, or in some contrivance to raise prices.“
The Square and The Tower és un llibre molt multidisciplinari. Entre les moltes referències se cita Antifrágil de Nassim Taleb. Com es relaciona aquesta idea de antifragilitat amb el poder jeràrquic i les xarxes?
He estudiat amb profunditat els treballs de Nassim, un bon amic, i tot i que tenim un background acadèmic molt diferent, els dos hem estat assenyalant arguments similars a camps diferents. Una de les coses importants que m’han ensenyat els llibres de Nassim és que una gran part del que passa al món té a veure amb la complexitat i la tendència dels humans de crear ordres planificats, fràgils. En resum, les institucions socials creades per l’home semblen òptimes en el 99% dels casos, però quan ens situem en aquest 1% restant, es col·lapsen de manera irremeiable. Fins a cert punt, tots dos llibres [Antifrágil i The Square and The Tower] poden llegir-se de forma complementària: el meu llibre ofereix una perspectiva històrica de com els humans, de tant en tant, hem tingut èxit en la construcció d’estructures robustes i resilients al llarg de la història. De fet, la història, el pas del temps, és el gran jutge pel que fa a què és fràgil i què no ho és.
Sense Twitter ni Facebook, l’elecció de Trump com a President és impensable. Les xarxes socials van permetre a Trump disposar d’una eina de comunicació molt efectiva sense necessitat de comptar amb els grans recursos que solia requerir una campanya electoral tradicional
Pensem, per exemple, en l’Església Catòlica, una institució perfectament dissenyada per ser antifràgil: la Reforma protestant suposa un element fortament disruptiu que l’altera però no la destrueix i avui encara es manté amb relativa bona salut i amb els seus gairebé 2.000 anys d’història al darrere. És un exemple d’institució sòlida, resistent, que uneix elements que tenen a veure amb el poder jeràrquic, amb el Papa al cim d’allò més alt, amb elements propis del poder en xarxa si fem una ullada a l’estructura descentralitzada i en xarxa de les diferents parròquies.
Eric Schmidt tocar-hi de mig a mig quan parlant del llibre assenyala: “Silicon Valley necessitava una lliçó d’història i Ferguson li ha donat”. Encara que existeix aquest continu entre l’ahir i l’avui, quines són les diferències més importants entre el món de Gutenberg i el de Zuckerberg?
En el llibre explico la història de Johannes Gutenberg, inventor probablement l’artefacte més important per explicar el món modern i que, no obstant això, va tenir més aviat poc èxit com a emprenedor. De fet, va acabar els seus dies en fallida. Així que una cosa podem afirmar amb seguretat, el model de negoci de Mark Zuckerberg és molt més solvent que el de Gutenberg. La diferència, crec, és que en el cas de Gutenberg estem davant d’una veritable revolució descentralitzada, davant d’una veritable xarxa. Poc després de la invenció de la impremta, aquesta es va estendre per tot Europa –entre altres ciutats, la de Barcelona–, no per l’Imperi Otomà, on cada premsa estava operada per un editor independent, i per tant sense cap control central. Aquest procés va transformar la vida religiosa, la cultura en general, i va esdevenir la base de la Revolució Científica i la Il·lustració.
En el nostre temps, la història és diferent. Encara que tots som amos del nostre ordinador personal i podem connectar-nos lliurement a Internet, una veritable xarxa descentralitzada, no podem dir el mateix del gruix de plataformes a través de les quals naveguem per la xarxa: no interactuem de la mateixa manera a Facebook que quan algú llegia un pamflet escrit en el 1600. Van passar segles abans que el negoci editorial comencés a guanyar diners amb la publicitat, mentre que només va trigar un curt període de temps que això succeís a les xarxes socials modernes.
Estem veient com els moviments inicialment horitzontals com Facebook es tornen ràpidament jeràrquics…
El llibre no tracta només de «la plaça» i «la torre», sinó sobretot com ambdues dinàmiques interactuen a través de la història. Aquesta relació entre xarxes i poders jeràrquics no és una dicotomia, sinó més aviat un continu. Les xarxes, com sistemes complexos, poden variar molt ràpidament a través d’una fase de transició fins al punt de convertir-se en estructures jeràrquiques. Aquest és el cas de les xarxes socials: la imatge d’un món horitzontal, pla, que van generar les xarxes socials en els seus inicis era una il·lusió que s’ha esvaït amb el temps. Lászó Barabási subratlla com les xarxes socials no són lliures d’escala, és a dir, no tots els nodes de la xarxa són iguals als altres. Quan obrim un compte a Twitter, per exemple, no seguim nodes aleatoris, seguim aquells comptes que tenen més seguidors. Ens unim al node més connectat, acabem tots seguint a Donald Trump, el que afavoreix que dins de la xarxa es repliquin estructures jeràrquiques.
En quina mesura van ser clau les xarxes socials pel triomf de Donald Trump a la campanya electoral de 2016?
Deixa’m plantejar-ho d’aquesta manera: sense Twitter ni Facebook, l’elecció de Trump com a President és impensable. Les xarxes socials van permetre a Trump disposar d’una eina de comunicació molt efectiva sense necessitat de comptar amb els grans recursos que solia requerir una campanya electoral tradicional. Abans de 2008, l’element clau a l’elecció era la televisió, un canal molt car, i la força de l’aparell dels partits. Si mires les xifres, el pressupost de campanya de Hillary Clinton va ser el doble de Trump. Sense Twitter i Facebook Trump mai hagués guanyat en els estats clau que van determinar finalment la seva elecció. A més a més, l’elecció va tenir interaccions per part d’altres xarxes de les que Trump va saber treure un major partit. L’Estat Islàmic es va involucrar incrementant la violència durant els mesos previs a les eleccions, el que va ajudar a polaritzar als votants sobre el tema de l’Islam i la immigració; i també els russos s’involucraren amb la seva xarxa d’intel·ligència piratejant els servidors dels partits Demòcrata i Republicà. Podem dir que va ser una elecció en què el poder de les xarxes va ser clau. Imaginem els dos mateixos candidats, per exemple, a l’elecció de 2004, i és fàcil concloure que Trump no hagués tan sols passat el filtre de la nominació republicana sobre la qual haguessin tingut una influència clau els poders jeràrquics del partit.
