Feia molt de temps que no es veia a René Magritte (1898-1967) i les seves enigmàtiques paradoxes per Barcelona. L’artista belga no protagonitzava una exposició a la ciutat des de 1998, quan la Fundació Miró li va dedicar una gran mostra que va servir per donar-lo a conèixer, tenint en compte que llavors era una novetat per al públic local. No és casualitat que fos la Fundació Miró qui l’organitzés, donada l’amistat que va unir els dos pintors surrealistes. Fins i tot, ballaven tango junts, assenyala el president de la Fundació Magritte, Charly Herscovici.
El CaixaForum li pren el relleu a la Fundació Miró més de dues dècades després amb La màquina Magritte, una interpretació més lliure de la trajectòria del pintor, explica el comissari de la mostra, Guillermo Solana. Quan els seus rostres sense cara i les pipes que no són una pipa ja han recorregut mig món, la Fundació La Caixa, juntament amb el Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, recupera aquesta misteriosa figura per aprofundir en els seus motius recurrents i intentar revelar una mica els misteris que l’envolten. Un total de 69 pintures conformen aquesta retrospectiva, que ja es va presentar a Madrid. La mostra, que es pot veure des d’aquest divendres fins al 6 de juny, es nodreix d’obres procedents d’una cinquantena d’institucions, galeries i col·leccionistes particulars d’Europa, els Estats Units, el Canadà i el Japó.
La llibertat amb la qual s’ha concebut La màquina Magritte permet que la col·lecció no segueixi un ordre cronològic, apunta la directora general adjunta de la Fundació La Caixa, Elisa Durán, sinó que vagi explorant els temes que obsessivament i maquinalment es van anar repetint en l’obra del belga, de manera precisa, amb la intenció de poder posseir una mica més els enigmes que volia resoldre. “És un artista metòdic que torna una vegada i una altra sobre un motiu”, agrega Solana. No es dona una resposta als misteris que va dibuixar, però s’ajuda a entreveure els engranatges de la seva imaginació, amb la variació, la repetició i capgirar conceptes com a manera d’anar deixant poques escletxes a allò que desconeix.
La mostra comença pels autoretrats, tot i que no s’han d’esperar les típiques representacions de com era Magritte. Aquests quadres són una excusa per reflexionar sobre el procés de creació i els superpoders que se li atribueixen a un pintor, com el de crear qualsevol cosa del no-res, sempre amb un toc d’humor.
Dels autoretrats es passa a la paraula, un recurs habitual en les pintures de l’època, impregnant les creacions cubistes, futuristes, dadaistes i, és clar, surrealistes. Els quadres incorporen paraules que es combinen amb imatges figuratives, amb les quals no acostumen a concordar. Les paraules rebutgen les imatges, que també fan el mateix —la famosa Ceci n’est pas une pipe no està inclosa en la mostra de Barcelona—. La sensació d’estranyesa que provoquen aquestes creacions de Magritte, que ja havia començat amb els autoretrats, es va fent més gran. Per rebaixar el desconcert, la mostra inclou en aquesta sala una recopilació de vídeos casolans de l’artista que el revelen, també, com un precursor de les performances.
La màquina Magritte també reflecteix la influència que va tenir el collage en l’obra de Magritte, encara que no fos el protagonista de molts dels seus quadres. Com amb els autoretrats, el que menys importa són els collages, ja que el pintor surrealista el que vol fer és provar el fet de retallar, essencial per generar gran part de les seves imatges. Aquesta tècnica li serveix per veure diferents plans, com a Panorama popular, en el qual el mar, el bosc i la ciutat es revelen per nivells, com si hagués arrencat successives capes de paper.
Retallar li permet invertir conceptes com la figura i el fons, deixant només el contorn i fent més evident l’absència de l’objecte original, com a L’alta societat, en la qual dos senyors amb barret s’han convertit en platja i arbustos. Això acaba evolucionant en el mimetisme, una de les seves obsessions, amb ocells que es fonen en el cel i vaixells que ho fan al mar. Fins i tot, la màscara funerària de Napoleó s’acaba camuflant entre els núvols i el cel blau.
Es podria relacionar aquesta temàtica amb la depressió, indica Solana, present en la voluntat de desaparèixer i ser invisible. Magritte ho acompanya amb la reacció oposada, la megalomania, les ganes de ser visible i fer evident a tots l’eufòria. El pintor surrealista la mostra amb objectes exageradament grans, convertits en monstres, com una poma que omple tota una habitació a La sala d’escolta, o un cos femení que creix cap al cel, com si fos un telescopi, a Deliris de grandesa. Solana exposa que aquesta última obra beu de Lewis Carroll, a qui Magritte admirava, i Alícia al país de les meravelles, quan la protagonista narra que voldria créixer per parts, com un telescopi. També les roques s’amplien, però l’artista les fa levitar en El sentit de les realitats, revelant, mitjançant una situació insòlita, el seu veritable sentit, la gravetat.
Un altre tema recurrent de l’artista és la metàfora clàssica que diu que la pintura és com una finestra. Magritte porta aquesta concepció fins a l’extrem, la ridiculitza, com a Les passejades d’Euclides o, molt especialment, a La clau dels camps, en la qual el cristall s’ha trencat i s’ha vist que també estava pintat, que també era un invent. Torna a provocar estranyesa, despertant suspicàcies sobre què és real i què és una invenció, fent qüestionar si allò que veiem no és més que un muntatge. “Ens treu de la zona de confort”, resumeix Solana. Tot es pot tergiversar i buidar del seu sentit convencional.
Les paradoxes de Magritte no acaben aquí i l’exposició repassa la seva característica al·lèrgia al rostre humà, relacionada amb la seva fascinació pel personatge fictici Fantômas. La llum hauria de revelar allò que hi ha, però a El principi del plaer, un focus de llum deixa sense cara un cos. L’artista també posa d’esquena als personatges o els hi col·loca davant draps o múltiples objectes per negar un privilegi molt humà, el de tenir cara. I d’aquí passa a donar una cara a qualsevol objecte, jugant amb la pareidolia, és a dir, reconèixer rostres humans en paisatges o coses inanimades, com a L’arbre savi o Cosmogonia elemental.
