“No demani aigua mineral”

[dropcap letter=”C”]

ada objecte explica una història, tant si el trobem pel carrer com si apareix mentre buidem el pis d’una persona estimada. ¿Però, què passaria si, de cop, tinguéssim accés a centenars de milers d’objectes que van des de l’actualitat fins a la prehistòria?

Això és precisament el que ha passat a Amsterdam: la construcció de la línia Nord-Sud del metro ha permès assecar diversos trams sencers del riu Amstel i desenterrar mig milió d’andròmines llençades als canals i preservades pel fang. Durant 10 anys, un equip d’arqueòlegs s’ha encarregat de desenterrar i catalogar 19.000 d’aquests objectes, i ara han presentat les troballes a Below the Surface, una pàgina web espectacular, i també en una exposició a l’estació de metro de Rokin.

D’aquella llera incorrupta van emergir-ne milers de sorpreses, en gran part deixalles, però també objectes que van caure a l’aigua sense voler. Com que el metro requeria excavar a molta profunditat, es va arribar fins al nivell del plistocè (10.000 anys enrere) i, al damunt d’això, els arqueòlegs van trobar des de mòbils (però cap smartphone, perquè les obres van començar el 2005), fins a càmeres de fotos, cintes de casset o carnets d’identitat, però també joguines dels anys vint, pots de colònia del segle XIX, sabates victorianes i dagues i restes d’armadures medievals. Entre les troballes hi ha 195 claus i 110 cadenats, 13.418 ampolles d’aigua i 7.354 ampolles de vi, 713 culleres i 1.394 ganivets de taula, i també 154 rellotges, 908 botons, 267 cinturons, una dotzena d’ulleres i dues dentadures postisses. També han catalogat 256 bales de totes les èpoques i tres de pistoles (una d’elles de joguina). I monedes, 2.947, des de sestercis romans fins a l’euro actual.

La periodista Sophie Haigney ha analitzat, en un article a The New York Times, la vida d’algun d’aquests objectes i, potser, el més curiós de tots és el tub de pasta de dents Luxadont, que es produïa als anys 30. Aquesta troballa va arribar a mobilitzar l’exèrcit holandès, que va endur-se el tub dentífric per fer-li desenes de proves, perquè es tractava d’una pasta de dents radioactiva.

Sembla que durant els anys 30, la «radioactivitat» tenia una aura de modernitat imbatible, i s’utilitzava com a ganxo per atreure els compradors, de la mateixa manera que ara tot és «verd», lloem els vegetals «orgànics» (com si no ho fossin tots) i glorifiquem els «bífidus» i els «probiòtics» com si no hi hagués demà. Aquesta pasta de dents realment tenia una petita part de tori a la composició, i els fabricants asseguraven que amb una mica de radioactivitat, les dents quedarien més sanes i més blanques. No ens ha d’estranyar, és l’època en què a Las Vegas s’organitzaven festes als terrats dels hotels per veure en directe les proves nuclears.

Capbussant-me a l’hemeroteca de La Vanguardia, una de les nostres bíblies a l’hora de fer història cultural, veig que a Catalunya també vam caure en la moda dels productes radioactius. No només amb la «crema dental radioactiva» Doromad, una d’aquestes pastes miraculoses, que «limpia, blanquea y conserva los dientes» (sic), sinó també amb la «cura termal sulfurosa radio-activa» que oferia el balneari La Puda de Montserrat el 1928 i que servia per adobar tota mena d’herpes, malalties de la pell, artritis o reumes. I és clar, les aigües radioactives no només eren bones per banyar-s’hi, també ho eren per consumir-les. Del 1925 al 1945 trobem anuncis que proclamen «No pida agua mineral, pida Amer Palatin», una aigua de taula «digestiva, radioactiva i diürètica» que recomanaven utilitzar diàriament, sobretot per preparar tisanes.

Imatges destacades
Il·lustracions creades per diferents usuaris d’alguns dels objectes trobats al fons del riu Amstel. Pots fer la teva pròpia aquí