Catalunya sempre ha preferit els màrtirs als herois. A la tribu, ja ho sabeu, li encanta rabejar-se en la derrota, elucubrar sobre tot allò que tal vegada podria haver-se esdevingut –o implementat, que dirien els cursis– però que, a l’últim minut de partit, se n’anà a prendre pel sac. A manca d’herois i d’una ètica de la masculinitat afirmativa, heteropatriarcal i testosterònica (que és una cosa d’altres països i, concretament, de la castellanor, de gent que es diu Rodrigo Díaz de Vivar, per entendre’ns), l’ètica nostrada s’acosta més a la tasca abnegada del menestral, a l’a poc a poc i bona lletra i a la moral de la gent que no li agrada tenir més problemes del compte i que prefereix passar per enze si és al preu d’ésser discret. Tot això ho sabia el geni Santiago Rusiñol quan va escriure L’Hèroe, un drama de 1903 que és tota una obra mestra del teatre i que ara podreu veure al Tenecé dirigida per Lurdes Barba, si el bitxet de Wuhan ens ho permet, fins al 10 de gener.
L’Hèroe és un text preciós que parla d’una família de teixidors on la santa continuïtat del treball i l’honradesa es violenta quan l’hereu marxa a les Failipines a guerrejar. Del ball de trets en torna fet un heroi, un concepte que ni la seva progènie ni les autoritats saben exactament què coi vol dir però que ha omplert de banderes espanyoles tots els carrers de la vil·la. Instrumentalitzat per la política, el nano reapareix a casa com un Don Joan (talment com l’heroi, la del seductor és una figura poc nostrada, perquè això de triomfar amb les dones, i en la vida en general, sempre ens ha fet coseta) i exerceix la nova condició mangant la respectiva del seu germanet i la d’en Joan, un combatent que ha tornat de la guerra enfebrit i sense cap mena d’honor, amb l’esma justa per esperar que la mort l’ajudi a acabar amb l’angoixa del trauma. Quan ja té feta l’estàtua i és curull d’honors, l’heroi malbarata la posteritat fent el gandul, mamant com un musclo i dormint sota faldilles.
L’obra d’en Rusiñol torna als escenaris d’una forma més oportuna que mai, perquè com recorda bé l’amic Raül Garrigasait al seu bonic llibre sobre l’autor (El fugitiu que no se’n va, a Edicions de 1984), L’Hèroe és una peça sobre com l’estat modern permeabilitza la vida dels ciutadans fins a límits d’un espantós intrusisme, la qual cosa ens aboca directament a aquest nostre temps en què el comú dels ciutadans ens hem avesat que l’administració, a banda de tocar-nos la cartera, ens organitzi l’horari d’esbarjo, els moviments i fins i tot la bragueta. En Raül té raó en aquesta apreciació que tinta d’allò més l’aproximació histriònica de Lurdes Barba a les escenes més risibles de la trama en què el Secretari, L’Alcalde i el senyor Tomàs, el jutge de pau, canten la nova condició del jove aclamat com un Übermensch de pacotilla i el Sargento esmola la prosa castellana per dir-nos que “¡Él es de aquella madera, de aquella madera que antes muere que sucumbe!”
Servidor, mentre assistia a l’estrena, no podia deixar de pensar en els epidemiòlegs, els nous herois de la tribu
Rusiñol és hàbil explicant-nos que això d’erigir un heroi necessita un poble badoc, de bons aparells de propaganda i de la mitificació justa (servidor, mentre assistia a l’estrena, no podia deixar de pensar en els epidemiòlegs, els nous herois de la tribu) com per fer que les atrocitats de la guerra passin de cruels a necessaris per a la supervivència del tot social. Quan se’n fot dels herois, Rusiñol no només s’exercita en l’art de menysprear la idolatria, sinó que ataca frontalment a un corrent d’opinió intel·lectual catalana (primer en Maragall i que després rematarà l’Ors) que vol fundar l’orgull nacional, alla Carlyle, en figures exemplaritzants i salvífiques que, traduïdes al món de l’humanisme, vindrien a ser allò tan tocat i posat del Maître à pensar. Rusiñol diu que no, que l’heroi no deixa de ser una víctima, que sota les medalles de guerra només s’hi amaga la crueltat, i que l’única norma de l’intel·lectual, si és que n’hi ha, és riure’s del sagrat.
El contrapunt de l’heroi és en Joan, el soldat repatriat per febrada, que a mi m’ha semblat sempre un dels personatges més apassionants del nostre teatre. Quan recorden això de la guerra, i mentre l’heroi li recita la salmòdia de l’ètica viril de supervivència, Rusiñol disfressa l’esguerrat de Walter Benjamin per recordar-li que de la batalla i dels sacrificis només en poden parlar els morts: “Els hèroes són els que moren pels seus, pels altres, per la llibertat dels altres, ho entens? I no els borratxos de sang! Els hèroes són els que es defensen. Però tu? Tu eres una bèstia, que de tant que n’eres has causat l’admiració de totes les bèsties covardes.” Veniu al Tenecé, insisteixo, perquè la pirotècnia verbal prefabriana d’en Santiago és una cosa bàrbara, i no només per com se’n fot dels herois, sinó també per com escarneix la moral catalana de l’anar tirant i del roc a la faixa que s’hi contraposa en nom del seny. Rusiñol té bales per tothom, i no deixa ningú sense bufa.
Davant les obres d’en Rusiñol, les platees catalanes encara no sàpiguen ben bé si riure o plorar de tant bé que reflecteix el nostre esperit de vençuts
Diria que l’important de L’Hèroe és que a Rusiñol li sembla tan absurda la llei del més fort i la moral dels artistes divins com l’obsessió de la classe treballadora per dignificar-se abraçant el seu teler com si fos de la família. Així ho diu el pare del protagonista: “Mira’l com treballa! Cric, crec! ¿Que no sents com canta? Doncs ell sempre canta, i cantant ens dóna per viure, i si tu el deixes em moriré amb ell! Ens morirem com fusta vella!. No és estrany que, davant les obres d’en Rusiñol, les platees catalanes encara no sàpiguen ben bé si riure o plorar de tant bé que reflecteix el nostre esperit de vençuts. Escarnir l’heroi cruel i maligne és una cosa fàcil, però a Catalunya el botiguer encara té massa bona premsa com per tocar-lo. Rusiñol ho fa amb una mala baba que espanta i recorda que la idolatria de falsos líders també és imputable al poble que els rebenta l’ego. Suposo que no cal que us parli del Procés, perquè la cosa és evident fins i tot pels creients llacistes.
Rusiñol no té pietat amb l’heroi que acaba embogit i borratxo demanant sang (en la que potser és una de les escenes més bèsties de la nostra literatura sencera, escrita amb una bellesa que fa enveja, com si Rusiñol hagués estudiat tot el segle XX i conegués de primera mà l’estrès posttraumàtic al qual s’han enfrontant els soldats que han gosat destruir Europa), però tampoc de tots els ciutadans que es deixen robar els fills amb parsimònia i que no renuncien a la condició d’obrers perquè la moral de l’esclau els permet fer-se passar per bones persones. A pesar de l’excel·lent feina en la dramatúrgia de l’Albert Arribas, un dels grans valors del nostre teatre, diria que aquesta dialèctica queda un pèl coixa en la direcció de l’actual muntatge del Nacional en què la decadència de l’heroi és nítida però on la dignitat individual de la família encara conserva massa empatia per l’orgull proletari, amb la qual cosa el punch del text perd força i la catarsi resulta menor.
Jo regalaria la mateixa dosi de comicitat que té la tropa de botiflerots i militars (comandada per un genialment experimentat Toni Sevilla) als actors del sector familiar, adaptant la tragèdia a un pèl més de farsa per equilibrar les tintes: segur que actorassos com en Barceló i la Renom poden donar-li encara més profunditat als seus personatges (qui ho intenta millor és na Mima Riera, que trena una transformació de pepa ingènua a donota airada amb molt d’ofici). Pel que fa al prota, entenc que a l’aproximació risible de la dramatúrgia demani un actor com Javier Beltrán, d’un adequat esperit primari i amb les neutres catalanes prou mal fetes per sonar castellà (la directora s’esmerça en defensar-lo, però si puc arribar a perdonar les vocals, els altres fonemes de la meva llengua m’agradaria notar-los intactes…). Però la manca d’un líder més dúctil es pot perdonar, perquè la glòria se l’endú l’Albert Prat, que amb el seu Joan palesa el seu immens talent.
L’obra de Rusiñol és un mirall incòmode. Per això cal anar a veure-la, les vegades que faci falta, encara que sigui amb els ulls tancats
Però tot això és secundari i és la meva opinió sobre el muntatge, que no té cap mena d’importància, perquè aquí allò realment transcendent és que viatgem a la Sala Gran del Tenecé per veure com l’Albertí, i gaudiu-ho perquè falta poc perquè s’acabi la festa, ens segueix regalant obres de la tradició en versions que revitalitzen els textos de la tradició, que és el que hauria d’haver fet des del seu inici aquest bunyol arquitectònic anomenat Teatre Nacional. Això, ai las, és una cosa de país normal, i esperem que la futura directora del Nacional no ens faci enyorar gaire una programació de Sala Gran que hauria de ser la norma, no pas l’excepció. L’obra de Rusiñol és un mirall incòmode. Per això cal anar a veure-la, les vegades que faci falta, encara que sigui amb els ulls tancats. Aquests no és un país per a herois, ni tampoc per a artistes ni menestrals. Aquí, si es vol sobreviure, només pot ser a base d’ironitzar amb tot, de fotre’s de tot, i no deixar res en peu.
¡Com t’agraeixo que m’ho hagis recordat, estimat i meravellós Santiago, adorat meu Rusiñol!
PS.- Si voleu repassar el text, compreu el Teatre Polèmic de l’autor que Els Llibres de l’Avenç va publicar el 2018.
