‘No future’, l’última farra abans del caos

“Prepara’t i gaudeix de l’estiu, que vénen dos o tres anys molt fotuts”. En les darreres setmanes, la majoria de pacientíssims lectors d’aquesta Punyalada hauran dit o escoltat aquesta frase –amb lleugeres variacions– enmig de reunions laborals, àpats amb amics i trobades familiars que preludien l’estiu (no escric “la canícula” perquè, al planeta terra d’avui, passem els dies únicament entre el fred i la calor, sense estacions tèbies, en una vida d’extrems). En efecte, fa mesos que tots encarnem el cunyat pessimista del dinar de Nadal i la perspectiva d’un món sense futur ja és una idea plenament institucionalitzada en l’imaginari. Diguin el que diguin les macro-xifres, els inventors de startups i els directius del Mobile, la majoria de ciutadans del país veiem l’esdevenir amb cangueli i tenim el cervell fregit, la cartera buida i el cor encongit davant la possibilitat del “no future”.

Si fem un viatge supersònic pel món, veurem que la política no ajuda gaire a mantenir l’esperit joliu. Escric aquesta turra sabatina un dia després que el món acomiadés amb alegria aquell primer ministre estrambòtic que, fa quatre dies, havia guanyat unes eleccions per golejada. Aquesta setmana també sabíem que treballadors italians irromperen a la cambra legislativa dels nostres veïns mediterranis amb moltes ganes d’engrapar diputats pel coll. La cosa no va de broma; aquest divendres, l’assassinat de  Shinzo Abe retornava el pistolerisme al segle XXI. De la guerra d’Ucraïna no cal ni parlar-ne. A l’altra banda de l’oceà, els jutges ianquis han decidit passar-se a la política i no permetre que les ciutadanes del país més lliure del món disposin de la seva corporalitat com els doni la gana. A Catalunya, ras i curt, ens governa la classe política més mediocre de la història universal. I ja paro.

Segurament, l’economia no està tan malament com la pinten els venedors de fum de l’Apocalipsi. Però si pensem en la possibilitat de visualitzar un futur, sobretot en el cas de les generacions de joves del país, constatarem un fet innegable: la majoria de millenials i zentennials s’ha format en crisi permanent, només han viscut en recessió, i veuen com la seva educació no els permet accedir al mercat laboral amb garanties. Només cal repassar les dades de l’atur a Espanya per veure com, fins i tot en instants d’aparent bonança, la manca de feina s’ha mantingut en xifres superiors al 20%. Que davant els cants de recessió l’estat hagi decidit, as usual, començar a gastar més i engreixar l’administració és un signe fatal; per poc que parleu amb gent més jove, veureu com els nostres nanos tornen a tenir la màxima aspiració existencial de convertir-se en funcionaris de l’administració.

La majoria de millenials i zentennials s’ha format en crisi permanent, només han viscut en recessió, i veuen com la seva educació no els permet accedir al mercat laboral amb garanties

En aquest sentit, i per molt que ens dolgui, cal tornar a pensar en termes polítics; si feu un repàs a la majoria dels líders que es fan i es desfan en l’àmbit barceloní o català, molts dels nostres representants, lluny de provocar cap mena d’admiració, desprenen un aire gens dissimulat d’oficinista. Catalunya excel·leix en aquest aspecte; avui en dia, per posar només un exemple, la majoria de consellers del Govern de la Generalitat no podrien treballar en qualsevol empresa petita o mitjana del país i serien incapaços de mantenir una entrevista de feina en anglès, encara que sigui per entrar a treballar de cambrer en un hotel. La política no ho és tot i els estats ja no són la meca de l’imaginari d’un país, certament; però resulta innegable que la classe política estableix una mitjana intel·lectual i econòmica orientativa d’allò que vol oferir una comunitat. I això nostre fa plorar.

En un marc on pujarà el desencantament amb la política i en el què la violència formarà part del món contemporani amb una presència potser més radical que durant la Guerra Freda, resulta molt lògic que la majoria d’habitants d’Occident, incloent-hi el cunyat de torn, renunciï a pensar el futur. Diria que la cosa encara és més complexa, car la majoria de gent amb la què parlo el que intenta és esgotar el present abans que peti la bomba. És per això, si us hi fixeu, que molts ciutadans han assumit de forma acrítica l’adveniment d’aquest estiu com l’última farra abans del caos. No és que el futur sigui inexistent, és que l’hem d’esgotar en un present agònic. Gaudim de l’estiu, doncs, que la tardor no existirà mai més.