No he escrit cap llibre

Catalunya és un país estrany en el que gairebé tothom ha parit un llibre i on hi ha una quantitat molt més gran d’escriptors que de lectors. La paradoxa essencial de la nostra diada suposadament literària rau en el contrast entre la torrentada de textos que brollen dels mass media (a la plaga insofrible dels cuiners, humoristes i polítics de la tribu, enguany s’hi han sumat els presentadors de telenotícies, un maremàgnum ordit per negres contra el qual els soferts escriptors lluiten per sobreviure amb un nivell literari molt més gran del que nosaltres mateixos els atribuïm) i el fet que això de llegir textos de qualitat en català ja sigui una raresa.

No em sumaré a la tesi ploricona de molts culturetes segons la qual Toni Cruanyes és culpable que els catalanets no llegim Proust (per cert, cruspiu-vos El temps retrobat, la tretzena entrega de la recherche que el gran Josep Maria Pinto és a punt de cloure per a Viena); el llibre també és un objecte comercial i resulta del tot lògic que els mitjans de comunicació i els influencers hi fotin el nas per guanyar-se un petit sobresou i que, al seu torn, fins i tot els escriptors més finolis acabin perdent el cap per sortir a la premsa. L’elitisme, a Catalunya, és pàtria dels rendistes.

De tot això ja se n’ha parlat prou i no cal insistir-hi. De tot plegat, el que encara em sorprèn és el valor de culte i de legitimitat intel·lectual que manté l’objecte anomenat llibre. Sempre que s’atansa Sant Jordi, molts dels meus col·legues em recorden que, després de vint anys fent articles, resulta incomprensible que encara no hagi escrit cap llibre. Això de les gasetilles està bé (afirmen amb un posat de fàstic, com si la literatura periodística fos una cosa semblant a expulsar un petarró), però algú com tu ha (sic) de fer un llibre. Sense un assaig o una novel·la, afirmen acaronant-me l’espatlla, ningú et veurà com un filòsof, Berni, i sempre seràs l’enfant terrible del país. Així pensen també el meu editor, qui fa lustres tingué la temeritat d’encarregar-me un llibre sobre el meu antic barri, i el meu cunyat putatiu, que em proposà escriure un text que, si me’n surto, tindrà un nivell prou decent (si m’està llegint, que no passi ànsia; escriure’l no em fa gaire il·lusió, però l’acabaré perquè li he promès a la meva germana). Tota aquesta turra, en definitiva, val per recalcar l’estrès que la nostra tribu té per publicar llibres, una pulsió cocaïnòmana que es redueix a la mil·lèsima quan arriba l’hora de llegir.

Sempre que s’atansa Sant Jordi, molts dels meus col·legues em recorden que, després de vint anys fent articles, resulta incomprensible que encara no hagi escrit cap llibre

De la mateixa forma que sempre he cregut que la lectura és un fet anòmal per naturalesa i que això d’obligar els nostres pobres estudiants a llegir (textos que, massa sovint i per edat o contextualització històrica, sabem del cert que no podran comprendre) és una barbaritat, el fet de cloure un volum i divulgar-lo em resulta igual de pornogràfic. A tot això, que són excuses molt barates, s’hi suma una barreja de mandra i covardia. Sense menysprear l’articulisme, he de reconèixer als meus amics que aquest és un ofici d’sprinters, molt més muscular que cerebral, i que el tòpic segons el qual no hi ha millor forma de matar un novel·lista/assagista que encarregar-li un article diari té part de veritat.

Al seu torn, si algú vol escriure articles en aquest nostre país monstruós amb un mínim d’independència de criteri, ha de reservar grans energies a trencar el gel de la censura, la correcció política i el cretinisme, amb la qual cosa és ben difícil que et resti prou espai mental com per novel·lar la relació edípica amb sa mare o fer autoficció de la primera gaiola que s’obsequià. Si més no, algun pacientíssim amic m’ha regalat l’opció d’editar-me un recull d’articles, per no morir com un simple vividor àgraf.

Sigui pel sigui, aquest pot ser el meu darrer Sant Jordi com un escriptor sense llibres. Això em farà gaudir-lo especialment. A partir de l’any vinent, ai las, formaré part de la roda malèfica de professionals i de gent legitimada per un simple llom. Quin horror.