No llencis la mascareta

La iconografia pandèmica ha tingut en la mascareta el seu indiscutible símbol estrella. Des d’avui  aquesta andròmina immunitària (posteriorment reconvertida en objecte de moda o fins i tot d’identificació corporativa-política, amb el lema empresarial i bandereta nacional estampats) ja no s’haurà de dur obligatòriament al carrer i aquesta arbitrarietat del cronòmetre ja és prou simptomàtica de com els polítics de l’estat han gaudit jugant al cesarisme del bio-poder. Això d’acabar amb una prohibició a mitjanit, com si l’adéu a la cara tapada a l’exterior fos una espècie de campanades d’any nou o una graduació a la ianqui amb llançament de mascaretes al cel, ja és una burla que infantilitza encara més la societat. També ho era la mera existència d’una mesura que tots els epidemiòlegs, i ja és estrany tenir un consens total en ciència, admetien com a innecessària perquè el contagi a l’aire lliure resulta tan improbable com que et toqui la Grossa.

Suposo que avui els conciutadans es moren de ganes de prémer ben fort les respectives mascaretes tot regalant-nos un alçament digital o trepitjar-les amb el menyspreu de qui salta sobre la bandera nazi, com si aquest pobre tros de plàstic, certament incòmode en qualsevol activitat que exigeixi respirar, fos el causant de totes les sofrences amb què ens ha empipat la Covid-19. Diu René Girard que les societats només es pacifiquen quan aconsegueixen trobar un boc expiatori que en canalitzi totes les ires. La mascareta seria, en aquest sentit, un monument a la repressió que, especialment dins una cultura com la mediterrània (en la què hom té la desvergonyida costum d’esguardar la cara i el cos de l’altre sense gaire miraments) és un cau perfecte per a la ira dels reprimits. Aquesta és una de les victòries de la política repressiva: avui vols cremar la mascareta i no un ministeri.

Servidor respiraria fons i regalaria una mica més de vida a l’objecte en qüestió, i no només perquè encara sigui obligatòria en interiors o indrets oberts amb perill de massificació ni perquè, com diuen els cursis, “la mascareta hagi arribat per quedar-se” en no-llocs com ara el metro, sinó perquè els símbols tenen un poder recordatori que val la pena preservar en una espècie de museu particular. La mascareta és sinònim de constricció, certament, però també serà l’objecte que ens recordi el nostre caràcter mesell a l’hora d’obeir els dictàmens de la policia científica. Catalunya, com sempre, és un indret curiós, i en poc temps el comú de la ciutadania ha passat de creure que “tot està per fer i tot és possible”, cremant contenidors a la Plaça d’Urquinaona, a seguir fil per randa les normatives pandèmiques amb un nivell d’obediència i manca de discussió quasi militar.

La mascareta serà un bon recordatori de la nostra exemplar capacitat d’obediència acrítica i també de com aquesta s’ha justificat massa sovint en la fonamentació científica d’algunes mesures restrictives de la mobilitat o del contacte, com si les visions dels epidemiòlegs fossin la nova missa de dotze (quan, de fet, si alguna cosa ha demostrat aquesta crisi és la capacitat de la ciència per adequar el seu discurs a una realitat que no sempre entén, com quan l’ínclit Fernando Simón definia el coronavirus amb l’afortunada frase “esto es como una gripe”). Després que la ciutadania europea hagi patit un auge de la tecnocràcia en política, que si ho recordem va provocar canvis de govern poc democràtics en països com Itàlia, el caràcter de la ciència com a fonamentació objectivant de la prohibició s’hauria d’haver problematitzat molt més de com ho ha fet la nostra parsimònia.

La mascareta serà un bon recordatori de la nostra exemplar capacitat d’obediència acrítica

Tot i aquesta adaptació de les veritats científiques circumstancials a la política prohibitiva, val a dir que molts científics i organitzacions trans-nacionals (vegeu el The Global Risk Report 2019 del World Economic Forum) ja havien advertit del contagi víric com un dels perills més preocupants per a la humanitat en els propers lustres. Les temptacions d’abandonar la mascareta poden ser molt fortes i oferir a l’home d’avui el bri de llibertat amb que s’acontenti fàcilment, però si els futuròlegs no ens enganyen no seria gens apocalíptic creure que el que ha succeït en un petit mercat de Wuhan arribant a esporuguir la resta del món en pocs mesos pugui repetir-se en un futur bastant immediat. Dit això, que la majoria de països rics hagin controlat el virus no vol dir que la Covid-19 encara estigui mossegant amb força molts dels països que no poden accedir massivament a la vacunació.

Per altra banda, i encara que pugui semblar exagerat, en un present on el reconeixement facial (i la google-mapització del món amb càmeres de vigilància ubiqües) ja és un fet habitual, diria que la màscara i altres elements que impedeixin el reconeixement de l’altre tindran una vida més llarga del que esperem. Quan la psicologia contemporània adverteix de la por a l’abandonament de la mascareta, especialment habitual en la gent més introvertida i a qui ja li anava bé passar desapercebut en temps d’estrès col·lectiu, i recomana fins i tot que els humans facin un ritual d’abandó de l’objecte, obvia el fet que la mascareta pot revaloritzar-se com una de les noves formes de preservar la cara d’un exterior cada vegada més perillós. Per ironies del futur, pot ser que els occidentals acaben agafant-li un gust quasi jihadista al privilegi d’anar amb el cos parcialment tapat.

Per ironies del futur, pot ser que els occidentals acaben agafant-li un gust quasi jihadista al privilegi d’anar amb el cos parcialment tapat

El que us explico pot semblar-vos delirant, talment com ho pareixia dir fa lustres que acabaríem duent micro-xips electrònics incrustats a la pell, però si alguna cosa ens ha ensenyat la filosofia del segle XX és a veure com la corporalitat (i més en concret la facialitat) és el camp de proves on s’exerciten les modes i també les pors que es generen a l’imaginari. Jo de vosaltres, estimats lectors d’aquesta Punyalada, no llençaria les mascaretes que us han fet companyia i que heu detestat el darrer any. Perquè, per molt mal que us faci, potser amb el temps us les acabeu estimant molt més del que us pensàveu.