“No perseguim la immortalitat, sinó la qualitat de vida”

El 12 de juliol de 1984, Barcelona inscrivia el primer naixement a l’Estat espanyol gràcies a la fecundació in vitro. Era la quarta vegada a Europa, i la sisena a tot el món, que s’aconseguia donar el tret de sortida a la concepció unint una cèl·lula reproductora femenina amb una masculina fora de l’úter, abans de poder seguir el procés natural de gestació d’aquest embrió en el cos d’una dona. Així doncs, aquell dia la capital catalana —a l’Institut Universitari Dexeus de Barcelona— escrivia el primer capítol estatal de la reproducció assistida que avui és la responsable d’aproximadament entre el 3% i el 6% de tots els naixements a Europa. Es calcula que al voltant de 10 i 12 milions de persones a tot el món han nascut gràcies a aquesta tècnica mèdica.

La biòloga, investigadora i professora universitària Anna Veiga és avui directora del Banc de Línies Cel·lulars de Barcelona i cap del grup d’investigació en Teràpies avançades amb cèl·lules mare pluripotents en el Programa de Medicina Regenerativa de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL). En aquest mateix institut, l’estiu del 2020 va ser designada Ombudsperson, amb la responsabilitat de vetllar per la bona pràctica professional en les investigacions a l’IDIBELL. Veiga també dirigeix la Fundació Probitas, una oenegé creada pel grup empresarial Grífols per millorar l’accés a la salut a les regions més desfavorides del món.

— A punt de commemorar els quaranta anys del naixement de la Victoria Anna Perea Sánchez, primera criatura nascuda gràcies a la fecundació in vitro, què sent encara avui quan recorda aquell 12 de juliol? 

— Va ser realment un moment molt especial a nivell professional, evidentment. Jo era molt jove, tenia 27 anys, i per a mi la feina era, i ha estat sempre durant tota la meva  trajectòria professional, una part molt important de la meva vida personal. El naixement de la Victoria va marcar l’inici de la reproducció assistida al nostre país, i a partir d’allà van anar evolucionant les tècniques.

— Què en sap de la Victoria, ha mantingut el contacte amb ella?

— Sí, mantenim el contacte i l’amistat. Ens veiem sovint, malgrat que viu a Madrid, on treballa en l’àmbit del màrqueting digital per a una empresa.

— D’ençà d’aquell naixement, com ha estat l’evolució de la reproducció assistida?

— No és que avui no tingui res a veure amb allò que va ser en aquell primer naixement, però han canviat moltes coses. S’han millorat molt els resultats, i el tipus de pacient ara és un altre escenari. En aquell moment estàvem obrint les portes, iniciant l’especialitat, i en aquests moments la fecundació in vitro i la reproducció assistida estan totalment consolidades a tot el món, i a Espanya amb més activitat perquè hi ha hagut grups molt bons que han fet una bona feina.

— Què ha fet que a Espanya hi hagi hagut un treball més destacat i intens d’aquests grups?

— Principalment, que la donació d’òvuls té aquí unes particularitats respecte a altres països, sobretot en el reclutament de donacions. Perquè en el nostre país es permet la compensació econòmica de la donació, cosa que no es permet a altres llocs. Encara que Espanya sempre ha estat capdavantera a Europa en el tema de les donacions d’òrgans, en general, i en la donació d’òvuls, també.

— Els èxits de la reproducció assistida es veuen cada cop més també en dones més grans.

— Aquest ha estat l’altre gran canvi que hi ha hagut. Quan es va instaurar la tècnica, la donació es feia per a dones relativament joves que havien perdut capacitat reproductiva i, en canvi, avui les receptores són dones que han esgotat ja la seva capacitat reproductiva i no són capaces de concebre.

— Aquesta edat més elevada condiciona la tècnica o el procés d’alguna manera?

— Els tractaments sempre són diferents, però a nivell clínic i de laboratori, l’essència és la mateixa: aconseguir una producció d’òvuls de la mateixa pacient o de la que fa la donació i posar-los en contacte amb espermatozous al laboratori, aconseguir que es desenvolupin els embrions i fer la seva transferència a l’úter.

— Des del punt de vista de la bioètica, es té clar quin ha de ser el límit màxim d’edat d’aquesta ajuda mèdica a la concepció?

— La legislació no marca una edat màxima, només marca una edat d’inici, que són els 18 anys. Però en un consens a nivell dels centres mèdics i societats científiques, vam establir com a màxim els 50 anys, encara que és molt possible que aquesta xifra es vagi allargant. Els 55 d’ara són els 45 d’abans i ens hem de saber posicionar en molts elements de l’entorn on es planteja una maternitat.

— És un canvi de paradigma mental i social.

— Tot això ha canviat moltíssim. La mitjana d’edat per tenir el primer fill ara a Espanya està al voltant dels 31 anys. No en reproducció assistida, sinó en maternitat en general. És una  de les més altes d’Europa. I és un fenomen social que ve provocat per una sèrie de qüestions, com la incorporació de la dona al món universitari i al treball. Les dones volen completar un període a nivell professional abans de tenir fills o plantejar-s’ho més, per motius econòmics. Fins que no tens estabilitat econòmica, es posposa. Abans, o s’arribava abans a l’estabilitat econòmica o ens llençàvem més alegrement a tenir fills. Els i les joves d’avui, abans de decidir-se, posen sobre la balança moltes qüestions tenint en compte que la precarietat econòmica és absolutament evident. Els costa molt més marxar de casa perquè no tenen mitjans per a fer-ho. Marxen per viure amb altres joves perquè no poden afrontar el lloguer o la compra d’un habitacle. I això té la seva repercussió en fundar una família i tenir fills.

— També la té decidir ser mare amb 50 anys.

— Crec que és molt important reflexionar, davant de certa tendència a pensar que no passa res si no aconsegueixo quedar embarassada sent jove, perquè he decidit voltar pel món, fer un màster, o perquè no he trobat parella, que ja m’ajudaran en una clínica a aconseguir-ho. La fecundació in vitro pot ajudar a quedar embarassada si utilitzes els òvuls d’una dona jove, no rejoveneix els teus òvuls. Això cada cop cala més, ho sap la gent, però hem de fer l’esforç perquè les noies tinguin tota la informació. Com també sobre la congelació. Congelar òvuls i guardar-los no tothom ho pot fer, suposa una despesa, però cada vegada hi ha més informació i més clara sobre aquesta possibilitat.

— I personalment, què en pensa de maternitats a edats tan grans?

— Jo vaig tenir el meu fill a 31 anys, i ja era gran. Però avui una dona de 40 anys no és igual que les de fa 40 anys, estan molt més en forma. Tota la població en general vivim molt més, i aquestes són qüestions a posar sobre la taula. Sempre hem vetllat com a professionals, i ho dic en passat perquè ja no treballo en reproducció assistida, però hem intentat preveure sempre les garanties que aquella criatura naixés en les millors condicions possibles. Teníem en compte tota sospita d’un problema en la parella que pogués fer preveure el naixement en un entorn no favorable a la seva qualitat de vida, tant a nivell físic com mental, i posàvem totes les cauteles a l’hora de fer un tractament, i això és el que crec que s’ha de tenir en compte sempre. Però fa de mal dir si una dona de 53 anys va a una consulta perquè vol tenir fills i està en bones condicions físiques i mentals i té estabilitat econòmica, a aquesta dona, li hem de dir que sí o que no? 

— I això tan delicat, qui ho ha de respondre?

— Això seria molt més fàcil que estigués regulat per llei perquè, si no, acaba sent una qüestió controlada pel criteri dels professionals i amb el suport de les societats científiques més o menys sensates. 

— Però les clíniques de fertilitat són privades, i són empreses que viuen i creixen gràcies al desig de la gent d’esdevenir mares i pares.

— En qualsevol cas, els diners no poden ser un criteri per decidir l’edat màxima per ajudar una dona a ser mare, ho ha de ser, sempre, el benestar de la criatura que ha de néixer. Sabem que als Estats Units s’han fet tractaments a dones de seixanta i més anys que han tingut fills. Ser mare en aquesta edat, com l’Ana Obregón, que té la meva edat, ja no és qüestió de si és natural o no, perquè la fecundació in vitro ja no és natural, com tampoc no ho és l’ús d’antibiòtics o una operació d’apendicitis, quan intervens, deixa de ser natural. La reproducció assistida és artificial, el concepte ja no és natural, però arribar a determinats extrems, a mi m’incomoda. Nosaltres vam començar per resoldre problemes de fertilitat d’homes i dones amb un problema mèdic que impedia que tinguessin descendència. En aquests moments, una gran part dels tractaments que es fan no és davant d’un problema mèdic, és un problema d’arrel social, perquè la gent es planteja molt tard tenir fills, aquest ha estat el canvi. 

— Barcelona rep cada any moltes parelles i dones soles que venen a tractar aquí la seva dificultat de quedar embarassades. Per exemple, italianes a les quals al seu país no els està permès fer-ho.

— En els països on no hi ha òvuls de donants o per legislació no es permet, fa que hi hagi un moviment de pacients a Europa, on poden circular béns i persones lliurement, i poden venir Barcelona, Madrid i València, on hi ha centres molt avançats on poder fer-ho. 

— La tecnologia també ha jugat el seu paper en l’evolució de les tècniques.

— Les eines que es tenen avui dia al laboratori i a la clínica per fer els tractaments han millorat moltíssim. Quan nosaltres vam començar a treballar, no és que fossin precàries, perquè teníem el millor possible, però ara hi ha tota una indústria al darrere de la fecundació in vitro, com ara les màquines per valorar si els embrions són de bona qualitat o no.

— Es parla ja d’embrions humans produïts íntegrament al laboratori, a la Xina.

— Són embrions que no tenen capacitat implantatòria i no es fan per a fer nens, sinó per estudiar models d’implantació per entendre el desenvolupament. Per si sols no poden donar lloc a una vida, no tenen la capacitat per a fer-ho, només són models. En qualsevol cas, tot el que es fa no només està supeditat a la bioètica, també a normatives legals. 

— On som ara en medicina regenerativa? Què podem fer que fa 20 anys no era possible? 

— En regenerativa s’ha avançat moltíssim. Les eines ara són molt més bones que fa molts anys, i es plantegen tractaments amb cèl·lules mare per a resoldre problemes degeneratius, com la degeneració macular, patologies cardíaques o del pàncrees, i per crear cèl·lules sanguínies per tractar malalties. Els primers assajos clínics ja estan en marxa fa temps amb bons resultats en molts casos, és un camp on s’està treballant molt. També ens està servint per entendre els problemes derivats de l’envelliment i com es poden resoldre. 

— Quins són els camps en els quals podrem veure, a més curt termini, progrés en pacients reals gràcies a la reproducció de cèl·lules mare al laboratori?

— Ja en oftalmologia, neurologia i cardiologia hi ha molts assajos clínics en marxa i els resultats van apareixent i molts d’ells són molt esperançadors. 

— En tot això, els centres i grups d’investigació de Barcelona on es troben? 

— Crec que estem molt ben situats. A Barcelona i a tot l’Estat s’ha treballat des de molt als inicis en medicina regenerativa i ara estem en  situació molt similar a la de moltes altres ciutats europees. Al Centre de Regulació Genòmica, a l’Institut de Recerca Barcelona (IRB), a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) s’està fent recerca molt puntera, al mateix nivell que la de molts països europeus. Es té accés a finançament europeu, i això és un senyal inequívoc del molt bon nivell que tenim. Es fa molt bona recerca al nostre país malgrat els problemes de finançament, perquè al nostre país no es dediquen prou diners a la recerca i s’hauria de tenir més en compte la importància de la recerca des del punt de vista autonòmic i nacional. 

— Al llarg de la seva carrera, quins són els progressos, a banda del naixement de la Victoria, que destaca com un abans i un després en la medicina?

— El naixement de la Victoria va marcar un abans i un després de la meva carrera i va ser a partir d’aleshores on vaig tirar cap a la recerca amb cèl·lules mare. Vaig tenir la sort de poder participar en els inicis dels dos àmbits i això és un privilegi perquè formes part dels primers passos en determinades disciplines. En la recerca amb cèl·lules mares ja s’estan fent els primers assajos clínics per saber quin serà l’abast de les tècniques en el tractament de malalties degeneratives, com la degeneració macular, problemes cardíacs  i processos neurològics com l’Alzheimer i el Parkinson on s’està fent molta recerca. 

— Què li agradaria arribar a veure?

— En reproducció assistida, ja s’han vist avenços realment molt rellevants al llarg d’aquests anys. En medicina regenerativa amb cèl·lules mare, m’agradaria tenir la certesa que els tractaments que estem plantejant amb cèl·lules mare resolen els problemes tan bé com els volem resoldre. Estem a prop, en determinades malalties i casos, que aquestes cèl·lules acabin curant els pacients. Curant, o millorant la seva qualitat de vida, perquè finalment, la teoria és que, a partir de cèl·lules mare, substituïm algunes que no funcionen i fer que funcionin. No curem, sinó que reparem. 

— En canvi, en teràpia gènica com es procedeix?

— En el cas de la teràpia gènica, el que es fa és modificar el genoma. En malalties genètiques, s’intenta corregir la mutació genètica que la causa. A nivell mundial s’estan fent tractaments per resoldre problemes genètics amb èxit. És una disciplina que comença, però ja s’han fet tractaments amb els quals s’han curat leucèmies en nens.

— Les cèl·lules mare es poden entrenar per a fer-ho tot?

— Les cèl·lules mare pluripotents poden donar lloc a moltes funcions, però no a tot. Individualitzar i veure de què es tracta, el concepte és intentar substituir cèl·lules que ja no funcionen amb les que fabriquem al laboratori, les convertim en les que estan deteriorades. La medicina regenerativa apareix perquè apareixen patologies de l’envelliment. Fa 50 anys no es parlava de degeneració macular, o no es coneixia el seu abast. Veiem que les nostres cèl·lules deixen de fer la seva funció, no es pretén aconseguir la immortalitat de ningú, sinó que, si la gent viu més anys i apareixen aquestes malalties, intentem pal·liar-les i fer que la qualitat de vida sigui millor, no que visquin eternament.

— Ara mateix en què està posada?

— Dirigeixo el Banc de Línies Cel·lulars de Barcelona on, entre altres projectes, estem fabricant cèl·lules mare que puguin ser utilitzables en una proporció gran de població. És un projecte europeu per al qual hem rebut finançament, treballem des d’un consorci de països per posar-nos d’acord en quins tipus de cèl·lules hem de fabricar per una població important. Les cèl·lules mare, com passa en els trasplantaments, no les pots fer servir, si no tens immunosupressors per assolir una compatibilitat màxima. Si fabriquem unes cèl·lules que siguin utilitzables per a una proporció rellevant de la població i les fem al laboratori, de la mateixa manera que es fabriquen els medicaments, acabaran sent com medicaments. I ara l’objectiu de molts centres junts que liderem des de Barcelona, és posar-nos d’acord en quins són els tipus de cèl·lules que volem produir. No pensem, ara per ara, en tractaments concrets, això ja ho faran els investigadors que vulguin desenvolupar a partir d’aquestes cèl·lules un determinat tractament. Això cadascú ho farà, nosaltres preparem la matèria primera perquè sigui el màxim compatible amb la quantitat més gran de pacients. Primer hem d’acordar quina és la matèria primera per partir després cap al tractament.

— També és la directora de la Fundació Probitas. Què fan des d’ella?

— El seu objectiu és ajudar a millorar la salut física, psíquica i emocional, així com facilitar la igualtat d’oportunitat, de persones en situació de vulnerabilitat, tant en l’àmbit local com internacional. Es dona suport a projectes a l’Àfrica, a Llatinoamèrica, però també a Catalunya. L’any 2008, els responsables de l’empresa Grifols varen decidir donar el 0,7% dels seus beneficis a aquesta fundació que ells mateixos varen crear.