Vaig conèixer Queralt Lahoz la Nit de Santa Llúcia de l’any 2020, a Santa Coloma de Gramenet, on va interpretar unes espectaculars versions d’ Al Alba, d’Aute, i Assumiràs la veu d’un poble, del poeta valencià Vicent Andrés i Estellés.
És impossible parlar de Lahoz i no parlar de barreja, però la barreja pot ser selectiva i el resultat pot ser un disc més selecte: en aquest cas, Pureza, que estrena enguany i que es presenta al Festival Cruïlla. A Santako, on va néixer, el flamenc se li va instal·lar a les venes: però, després, per les venes hi fem córrer el que volem, assegura la cantant.
— O sigui que ara ets purista.
— Mai (riu). De fet, el títol del disc ve a dir que en la barreja hi ha la puresa. No ha estat intencionadament, planificadament, sinó que ha sortit així de forma natural. L’espècie humana és una mescla, un gaspatxo, no hem nascut de la mà de Déu com fets de fang sinó que som nòmades, i mestissos, i tota la raça humana és així. Com tota la música.
— Però i les arrels, Queralt? Què actues al Cruïlla!
— Evidentment hi ha una arrel principal, que en el meu cas és el flamenc, i de fet tota la cançó d’arrel és l’ingredient que porto dins. Ara bé, el que a mi m’agrada és descobrir coses noves i aprendre. Estar viva.
— Has fet un disc breu, però intensíssim.
— Jo dic que Pureza és un disc més orgànic que 1917, més fet a foc lent, com si fes xup-xup. Molt més jo, ja que el primer era una presentació amb picades d’ullet a les versions, a Las Grecas, a Silvio Rodríguez, a Morente… Tot i que aleshores ja barrejava amb el trap, el r&b-latin, l’afrobeat o el house, ara es nota més que el meu missatge és: ‘sóc jove, tinc tots aquets bagatges i sé fer això’. És més profund, i es nota que si vull atrevir-me de sobte amb el hip-hop, doncs ho faig i punt. Perquè en tinc ganes, perquè sí.
“La meva arrel és el flamenc, però m’agrada descobrir coses noves i aprendre”
— Perquè sí i per alguna altra raó, potser, no?
— Recordo els nois grans del barri, que ens acollien molt bé; allà a Santa Coloma som molt de fer col·lectiu. I jo em sentia prou còmoda amb ells com per jugar amb els botons dels seus aparells, que activaven els sons samplejats, i d’aquí trèiem una base i enmig del carrer ens posàvem a flipar. De fet, vaig escriure unes primeres lletres de hip-hop als 15 anys.
— I tanta barreja, com casa amb un festival que vol reivindicar la música amb identitat forta?
— Actuar al Cruïlla el mateix dia que hi actuen Juan Luis Guerra, o Ruben Blades, o les Tanxugueiras, a banda de ser un honor, ja ens indica que les arrels també volen dir barreja. És un festival que busca la identitat, sí, però no és identitari en cap sentit excloent: qualsevol arrel té l’origen en una barreja, i això no la fa menys arrel sinó al contrari. L’enforteix. I he de dir que, per desgràcia, en música no sempre es busca l’arrel. Ara mateix la música de parla hispana està en auge, però és molt diversa i és injust classificar-la sota una mateixa etiqueta només per l’idioma. Hem crescut escoltant molta música en anglès, però ara per exemple hi ha una gran moda de música argentina com Duki, Nicki Nicole… I això té identitat pròpia, no se’n pot dir ‘música llatina’ i quedar-nos tan amples. I també està passant que Christina Aguilera ha decidit tornar a l’espanyol, amb Nathy Peluso, i està dient que tornem a l’arrel. Tornem a ser llatins, però a la nostra manera. Cadascú a la seva.
— I un disc amb poques cançons és un disc més pur?
— Ara això dels discos curts ho fem tots, perquè del que es tracta és que sigui natural i honest. Volia dir això i prou, i ja és molt, o en tot cas és el que és. En aquest cas he volgut arribar a les textures que realment volia tocar, fer casar perfectament la lletra amb el so, que el missatge sigui un i autèntic. Amb El Tiroteo, per exemple, parlo d’una cosa molt profunda i greu i per això hi faig servir una bateria agressiva. Com si esclatés el món.
— Palabras al aire, cayendo como balas en tierra de nadie.
— L’atmosfera és de guerra, de conflicte, de malson. Tot he volgut que sigui molt natural, i molt personal.
— I Barcelona? Quina és la personalitat de Barcelona?
— Jo, si no fos de Barcelona (posem Santa Coloma dins del concepte, és clar), no faria aquesta música. Ho tinc claríssim. No podria fer-la si fos de Madrid o d’Albacete. Barcelona és una cuina multicultural claríssima, jo he crescut envoltada de gent de tot arreu i compartint moltes cultures. També he volgut anar sempre a centres culturals o d’activitat creativa, allí on hi hagi diversitat, on es facin jam sessions, allí on hi hagi vida. I on pugui aprendre.
— I la identitat catalana seria això, també?
— Catalunya i Barcelona tenen un tema central molt interessant, que és el respecte. Ho hem de promoure, perquè els temps estan canviant molt ràpidament i aquest capitalisme tan fort, on tot es pot pagar amb diners, ens obliga a estar molt més vius per saber manifestar-nos des del respecte. Ara bé, tenir respecte també implica saber fer-se respectar. S’han portat molt malament amb nosaltres, els catalans, però a nosaltres ens defineix el aguante. Currar-nos-ho. Aguantar, passi el que passi.
“Els catalans s’han comportat malament amb nosaltres, però tenim aguante“
— Per acabar… feedback del disc?
— M’estan passant coses molt interessants. Se m’obren molt els mitjans, i intento que el meu missatge no hagi de passar tant per l’estètica. Crec que hem oblidat una mica l’ofici de l’artista, encara ens hem de reivindicar massa a través de l’estètica. Jo la cuido molt, l’estètica, sóc molt detallista en el vestuari o en la disposició dels músics i intèrprets. Vinc de família de modistes, i l’escenari és per mi un lloc sagrat on toca defensar l’imaginari. Però, tot i així, el missatge és el més important. Hem de pensar més en el missatge que en l’estètica.
— Escenari més que estudi, doncs.
— Ai, és que la meva força és a l’escenari. Sóc ànima d’escenari, els discos trobo que no em fan justícia. El perfeccionisme per a l’estudi, sí, però l’emoció i la vida per al directe. Per alguna raó en diuen live.
