No sé descansar

No sé descansar i tinc por de no aprendre’n mai. La promesa d’un pont —que a casa hem transformat en aqüeducte— va accelerar la llista de propòsits. Cardaríem el camp de Barcelona quasi set dies, una xifra de vacances inconeguda per la costella i servidor (aclariment previ: tinc la dissort d’ésser autònom, la qual cosa implica currar un 80% del temps, siguis a Barcelona, Palamós o Saturn). Però pencar amb l’airet de la Costa Brava i la possibilitat d’encastar una migdiada entre articles, guions de podcast, lectures i etc. ja és una altra cosa. A banda, no fotis Berni, tens feina de sobres, et guanyes la vida escrivint i garlant en català (lo just per omplir l’olla de sopa, by the way) i lamentar-se és una rèmora d’allò que el plom d’en Macron anomena “l’època de l’abundància”. La gent d’Àfrica no plora tant perquè té d’altres necessitats ben vitals i blablablà. Pren el solet, i calla una mica la boca.

La primera promesa fou desempallegar-se del telèfon mòbil. A casa també som llegits, i coneixem l’obra 24/7 de Jonathan Crary, segons el qual l’omnipresència lumínica de pantalles a les nostres vides (és a dir, l’absència de foscor) comporta una tortura que ens ha aniquilat progressivament la capacitat de dormir, descansar i pensar com déu mana. Doncs bé, llençarem el mòbil a la piscina. Ta tia en patinet, però hi ha esperança. El consum setmanal , diu Mr. iPhone, és de 3 hores i 41 minuts, un 28% més baix que l’anterior. Quelcom és quelcom, però la relació amb la maquineta encara és la d’un addicte. Passen pocs minuts sense una nova dosi, ja sigui un avís Gmail amb l’arribada Newsletter del New Yorker (nota mental: m’he cruspit una vintena d’articles llargs de la revista però encara me’n queden deu per llegir) o un whats dels cent grups que perviuen al meu telèfon.

També m’havia jurat abandonar Twitter durant tota la setmana. Però hi he de penjar un article cada dia i el text ha de tenir ressò perquè, del contrari, els meus respectius redactors em diran que ja puc dedicar-me a escriure sobre Kierkegaard… pel meu compte i sense cobrar. Putos first world problems. Bé, els penjaré a la xarxa però prometo no comentar cap resposta ni parar esments als RTs. Me’n surto, però resulta que la providència dels beefs culturals de la tribu ha fet que un article de la meva estimada Anna Punsoda sobre l’embussamenta emocional dels homes sigui un dels hits de l’any. I ja em direu qui punyetes s’està una horeta mirant l’horitzó del Mediterrani quan desconeix l’últim insult que l’Enric Vila haurà regalat a les nostres femelles. Pel que fa la dependència tecnològica, derrota abismal. Haurem de cercar alternatives al temps lliure.

Sortirem a passejar, oitant! Naranjas de la China. Perquè a casa, amb la llar de foc espurnejant tothora, s’hi està la mar de bé. Som éssers post-pandèmics, admetem-ho d’una vegada, i això implica assumir l’agorafòbia permanent. El paisatge que ens envolta és preciós, faltaria més, però en progenitor acaba de comprar un nou pack de canals a la tele i prefereixo passar la nit mirant compulsivament combats de boxa que no pas trescar per Tamariu. No tenim vergonya. Fa dies que som a l’Empordà, m’havia jurat dormir com una marmota i no paro de llevar-me a les 7 del matí. Que n’és de bonic veure sortir el sol del mar mentre fumes un puret! Ja et fotran, reina. Finalment, al setè dia, ressuscitem i m’abillo de pixapí per anar cap a la platja. Quan he fet un kilòmetre començo a marejar-me, opressió al pit i mal d’angoixa. Va, tio, que no passa res. Un passet, dos passets. Alehop i som-hi.

Havíem de marxar ahir perquè tenia tele. Fent el cor fort, amb la costella hem decidit quedar-nos. Deu dies de vacances! Bé, la cosa és relativa. He rebut quatre mails més del New Yorker i els articles pendents ja tornen a ser una vintena (hi ha coses molt interessants, com la tiktokització del món, el trumpisme recalcitrant del Partit Republicà i ressenyes sobre el darrer disc de Neil Young: com puc deixar la meva metadona de Manhattan sense llegir?). Quan els acabi, si ho faig, quedarà la llista de Spotify de desembre; dues òperes, cinc nous discos simfònics i una desena d’àlbums de cambra, lied i tal. A banda, només estic subscrit a 30 o 40 podcasts de tot el món. Ja em diràs tu si d’això se’n pot dir anar estressat de la vida! Doncs bé, jo diria que n’estic, i no sóc l’únic. Penso que faríem bé de no emprar l’anglès per dissimular-ho. Ni burnout ni hòsties; estem cansats, fatigats, i desmenjats.

Encara queda un cap de setmana de vacances i sé del cert que no podré descansar: encara queden tres articles per escriure, preparar dues gravacions de l’Illa de Maians, quasi un miler de pàgines per llegir… Però soc un privilegiat, no fotem. Si més, no he pogut salvar la Punyalada parlant del meu no-descans. Aquí ho aprofitem tot, com el porc! Només queden dos dies de lleure i ja podrem tornar a la normalitat de l’estrès barceloní: al capdavall, la ciutat ens fa sentir molt menys culpables de no parar. Tots fem el possible per dissimular que estem esgotats, i el cos fa el possible per no recordar-nos a cada minut que, de seguir així, acabarem tots sonats. Fi de l’article. Comparteixo a xarxes, naturalment.