Som tan humans! Ho exclamava en el títol de la seva biografia un dels grans assessors de Bill Clinton a la Casa Blanca, George Stephanopoulos. I sí, encara que de vegades tots plegats semblem marcians, som terrícoles. Per què comprar, doncs, que el món de la cultura i el de l’empresa són de planetes diferents i que mai no podran entendre’s bé ni del tot? Aquesta setmana, a la Casa Seat de Barcelona, i convocats pel The New Barcelona Post, hem tingut a dos membres destacats de la resistència contra aquest escenari derrotista. Un luxe de conversa energitzant, amb Maite Esteve, directora de la Fundació Catalunya Cultura, i Joan Oliveras, president del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Tot el que no és natura, és cultura, deia un conseller del ram, a Catalunya. Per tant, estem envoltats de cultura, aquí a la Terra, i això no pot viure d’esquenes als recursos econòmics que, com tantes altres coses a la nostra vida, fan possible que la màquina funcioni. Ai, funcionar, per cert! El gran concepte de la conversa.
Deia Maite Esteve (amb molta modèstia) que ella de cultura no en sap especialment, però que sí que té l’habilitat de fer que les coses rutllin. En Joan Oliveras rematava, en la direcció que ella també apuntava: si funcionen les institucions i l’economia, podrem fer que la cultura també s’hi sumi. És la clau. Un context social i institucional que faci possible, per exemple, una llei de mecenatge homologable a les dels països que més tenen cura de la cultura, i també unes empreses que tinguin les condicions per posar-s’hi i un xip que sàpiga fer la transició (o compatibilitzar) de la cultura del mecenatge a la del patrocini, més tendència.
És cert que cultura i empresa s’han mirat tradicionalment de reüll, a casa nostra? És cert. Cal que sigui així per sempre o, fins i tot, ens ho podem permetre per gaire més temps? No, i ja anem tard en actuar del tot en conseqüència. El modernisme, la majoria de col·leccions de museus del país, els molts festivals de música o teatrals que ens projecten al món són una mostra de fins a quin punt la col·laboració publicoprivada ha impulsat grans projectes culturals, empresarials i de país. I si hi posem mètode i velocitat de creuer? Potser així ens evitarem seguir perdent oportunitats i posicions, i en recuperarem, perquè el país ha demostrat a bastament que té les condicions per jugar lligues destacades.
La Maite i la seva fundació fan de Google Translator entre aquests dos suposats universos paral·lels que són la cultura i l’empresa. Igual com el tòpic diu que els homes són de Mart i les dones de Venus (i no és cert), tampoc hem de comprar que estem parlant de planetes diferents. Potser de continents distints, però ja n’hi ha, qui vol i sap fer de pont entre els uns i els altres.
En Joan presideix un Museu que és la mostra de fins a quin punt el diner, a Catalunya, també ha tingut una vocació de contribució al patrimoni cultural comú. En absència d’Estat propi, hi ha hagut consciència de suplència, diu. Hi afegeixo: i qui hi ha posat recursos, institucions de govern enllà, per fer aquesta tasca substitutòria en benefici col·lectiu. No tenim col·leccions reials ni botins de conquestes, als nostres museus. Però sí fons que van néixer, en molts casos, de la iniciativa privada d’un país que, per exemple durant la Guerra Civil, sabia que havia de pensar a salvar vides, però no va oblidar tampoc que també havia de salvar el patrimoni de tots. En trobareu la prova al MNAC i en altres museus. No busqueu a Mart ni a Venus.
