Resultava arriscat plantejar una adaptació teatral de l’Assaig de la ceguesa escrit premonitòriament per José Saramago com ho ha fet el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i el Teatre Nacional São João. Barrejar el català amb el portuguès contínuament, tot i l’ajuda de subtítols, i fer-ho durant més de tres hores podia semblar atrevit, fins i tot temerari, més amb una trama que tampoc és fàcil de digerir. Però arriscar-se a vegades val la pena. Carme Portaceli i Nuno Cardoso, amb la dramatúrgia de Clàudia Cedó, ho han demostrat. Aquells que vulguin comprovar-ho per si mateixos anant a veure l’obra, programada com una de les principals de la temporada, tenen fins al diumenge 30 d’octubre. Si els hi va malament, l’obra seguirà la seva gira a Braga, Aveiro i Porto.
Amb un repartiment mixt, format per actors catalans i portuguesos, l’espectacle ha aconseguit aquesta ambigüitat narrativa de l’escriptor portuguès, que evita els símbols de puntuació tradicionals i confon el lector amb pàgines i pàgines sense punts i diàlegs en els quals no deixa clar qui parla. Cada personatge té un doble, que s’expressa en l’altre idioma i amb el qual es va intercanviant les escenes, la qual cosa genera aquesta sensació de desemparament tan saramaguiana. Pensant-ho bé, és igual qui interpreti a cada personatge, al cap i a la fi, les seves històries podrien ser la de qualsevol de nosaltres.
En aquest joc de dobles, sorprèn escoltar el portuguès i adonar-se que no és tan diferent respecte del català i el castellà, que hi ha expressions que són iguals, paraules que intueixes malgrat que sonin diferents. Sempre d’esquena a Portugal, aquest gran desconegut derrotat per França, la coproducció del TNC i el teatre de Porto ha aconseguit acostar una mica les dues cultures, a l’espera que es reconeguin com ho haurien de fer. Carme Portaceli persegueix amb coproduccions com aquesta continuar internacionalitzant la sala catalana i probablement ha aconseguit molt més. I és que no és d’estranyar que un trobi a molts portuguesos entre el públic que assisteix a Assaig sobre la ceguesa i encara escolti el seu idioma quan el teló ja ha caigut, visibilitzant uns veïns que potser no pensàvem que teníem.
Tot això sense entrar en la trama de la novel·la de Saramago, ja escrita des del seu exili a Lanzarote, on va viure els últims 20 anys de la seva vida, la qual cosa va fer que molts, entre ells Portaceli, pensessin que era espanyol. L’escriptor va teixir a Assaig sobre la ceguesa una història universal en la qual una societat veu com els seus ciutadans es contagien d’una malaltia desconeguda i inexplicable, anomenada per les autoritats com a ceguesa blanca. El govern va improvisant mesures, castigant i abandonant a la seva sort els malalts, preferint que morin com més aviat millor i poder solucionar així el que ve a ser un tràmit més, protegits sempre pels tecnicismes. Un es pregunta com se sentiran els polítics —reals— que a vegades es troben asseguts en els seients del TNC, com algun flamant conseller, què pensaran de la desídia i la desconfiança que va pensar Saramago cap als de la seva classe.
A les pàgines d’Assaig sobre la ceguesa i aquests dies al TNC, el caos s’acaba imposant i els que abans eren ciutadans ordenats es deixen portar pels seus instints més primaris i les seves necessitats més egoistes, fins i tot cruels. Són molt impactants la majoria de les escenes de descontrol i supervivència agra que es viuen en el manicomi on, irònicament, el govern decideix tancar els primers malalts. Els febles són sempre elles, les que cuiden, es preocupen i amb qui es pot fer qualsevol cosa. Perquè, fins i tot en el desordre, els que es creuen els forts acaben enganyant i abusant d’aquells que consideren que estan per sota. Per sort, també són elles les que sempre veuen més i, en una societat cega, això sempre ajuda.
Veure tot això amb les ulleres poscovid, pensant en pandèmies, confinaments o estats d’alarma, tot el que Saramago va descriure a la dècada dels 90, salvant les distàncies, a ningú li resulta aliè. Llegir el seu llibre anys abans del coronavirus semblava ciència-ficció, impossible que pogués passar, una bona història amb la qual reflexionar pausadament i sense sobresalts sobre com de perillosos poden arribar a ser els éssers humans, però Saramago ha demostrat ser una mica un bruixot visionari. Xoca veure les escenes que va escriure, més per a aquells que van al teatre sense la novel·la llegida, i notar la seva vigència. Es provoca així la sensació que traspua en tota l’adaptació que ha fet el TNC i el Teatre Nacional São João, els protagonistes de l’obra podríem ser nosaltres mateixos i, si no ens adonem, potser és perquè nosaltres estem una mica cecs també.
Si tenim sort, Saramago s’haurà equivocat en alguna prospecció. Caldrà preocupar-se si a les properes eleccions guanya el vot en blanc. La pandèmia ja ha passat, però Assaig sobre la lucidesa, la continuació de la novel·la que ha deixat de ser tan distòpica, és la següent pantalla. I, desgraciadament, tornem a sortir malparats.
