Nostalgia del confort

[dropcap letter=”A”]

Los Mandible, Lionel Shriver narra els efectes d’una futura ruïna financera sobre diverses generaci­ons d’una família de classe mitja­na dels Estats Units entre els anys 2029 i 2047: el dòlar deixa de ser la moneda patró, Rússia i la Xina do­minen el món, i el mur de Rio Gran­de impedeix que els nord-ameri­cans travessin la frontera de Mèxic. Els Mandible ja no poden pagar la residència als seus ancians, han de compartir un pis a Brooklyn, un enciam costa vint dòlars, l’oli d’oli­va esdevé un producte de luxe, i la generació més jove ha d’aprendre a sobreviure de manera autodi­dàctica, amb un sentit de l’humor molt negre i aplicant una alta dosi imaginativa a l’economia particu­lar. Menys satírica, a Por último, el corazón, Margaret Atwood crea un matrimoni jove de la costa nord-oest que ha de viure en el seu cotxe a causa de la recessió econòmica. Les violacions i els robatoris d’òrgans no són els pitjors infortunis que s’escampen per la regió, i el somni de recuperar el sentit de la vida i la protecció contra els mals els pot dur a acceptar la feina i la llar per sempre que anuncia Consilience, una urbanització dissenyada segons l’estètica i els principis dels subur­bis puritans de l’Amèrica blanca dels anys cinquanta: Doris Day és la imatge a imitar.

Més apocalíptic, a La carretera el present que descriu Cormac McCarthy és un bosc cal­cinat ple de cendres, en què l’únic horitzó és una carretera inerta on el somni del benestar ja no existeix, i l’única pregunta que es pot plantejar és com protegir la família quan ja no hi ha res per protegir. En aquestes tres distòpies recents, testimoniatges de les tendències i els fenòmens del present portats als extrems més negatius, McCarthy, Atwood i Shri­ver reflecteixen les preocupacions i els temors del moment en què són escrites. “El futur ja és aquí, el que passa és que no està distribuït equitativament”, va dir l’any 2003 William Gibson, el gran autor de ciència-ficció que ha anat derivant cap a una narrativa ambientada en el present i en les relacions íntimes que es mantenen amb la tecnologia.

QUIMERES INASSOLIBLES. Queda ja molt lluny l’aguda i irònica radiografia de la societat de consum dels anys seixanta, de la mistificació del confort, dels plaers oferts per un món que proposa múltiples mi­ratges de quimeres inassolibles, que Georges Perec va traçar a Les coses: malgrat la feina precària que te­nien, malgrat viure en un aparta­ment diminut i incòmode, Jérôme i Sylvie disposen de prou il·lusió per caure en la temptació irresistible de somiar que algun dia seran rics i gaudiran de l’opulència i els refi­naments que veuen als aparadors de les botigues de París.

Al cap i a la fi, era una altra manera de fixar la insatisfacció vital de la classe mitja­na i l’aspiració dels valors burgesos que Flaubert ja havia dibuixat a L’educació sentimental —“Hi ha tres partits: els que tenen, els que no tenen i els que miren de tenir”— o a Madame Bovary: si Emma s’endeuta d’aquella manera suïcida amb el comerciant usurer del seu poble és perquè no té a l’abast els grans ma­gatzems que Émile Zola converteix en protagonistes d’El paraíso de las damas, la primera novel·la on apareix un nou concepte de venda que revoluciona el comerç, causa convulsió social, i afecta de manera directa la gent que hi acudia a la recerca d’un producte desitjat que ni tan sols havien imaginat que necessitaven vehementment: els venedors i els clients estan satisfets d’habitar en una nova terra de promeses plenes de mercaderies fresques. Però la feina és esgotadora i la vida personal se’n ressent: “No eran ya todos ellos sino engranajes que arrastraba consigo la máquina en marcha, obligándolos a abdicar de su personalidad, limitándose a sumar fuerzas en un anodino y poderoso falansterio. Solo cuando salían de allí, recuperaban una existencia individual y se encendía en ellos la brusca llamarada de sus pasiones”.

Però a Il·lusions perdudes Balzac ja avisa que el triomf social d’algú de províncies en els nuclis de la metròpoli és tan dificultós que és possible que només es trobi la ruïna, i Dickens, a Grans esperances, alerta de les sorpreses desagrada­bles que sorgeixen quan només es topa amb la “gran realitat”: és el mateix que li passa a Ramón Villaamil, el buròcrata madrileny de Miau, gran novel·la de Pérez Galdós, que es veu expulsat del seu despatx quan només li falten dos mesos per jubilar-se i la crisi d’or­gull l’empeny cap a la bogeria i el suïcidi.

REPARTIDORS DE PIZZES. Més pragmàtics, potser perquè les fluctuacions econòmiques de la realitat argentina els dota d’una alta capacitat instintiva de supervivèn­cia, la parella de jubilats de Las noches de Flores, de César Aira —un dels cirurgians més precisos dels tics de la classe mitjana d’avui—, es converteixen en repartidors de pizzes al llarg de la nit: la seva única il·lusió i esperança és que els exèrcits de la nit no els robin. Els jubilats d’Aira descobreixen que qualsevol estadi de la decadència comporta noves formes de frustració i d’infelicitat. És el primer que es nota durant la lectura d’En la soledad de un cielo muerto , de Laury Leite, el relat de la travessia d’un personatge per les ruïnes que el progrés ha deixat rere seu: André, un mexicà que viu a Madrid, té una botiga, una xicota i una casa, però la crisi econòmica del 2007 interromp el curs habitual dels fets i la vida que duia s’ensorra. Perd la botiga, perd la casa i, quan comencen a escassejar els diners, la relació amb la xicota es deteriora: la crisi col·lectiva es transforma en una mena de crisi existencial i el protagonista, de sobte, es troba completament perdut i desorientat. I aleshores és lícit recordar que el filòsof Byung-Chul Han diu que, a la societat de la vigilància de Foucault, els marginats eren els bojos i els cri­minals i que ara ho són la gent amb trastorns d’ansietat i amb depres­sions.

És una de les conseqüències de descobrir que la classe mitjana només existeix com a classe social fictícia, una especulació que Belén Gopegui s’ha encarregat d’evidenci­ar a cada una de les seves novel·les anticapitalistes: a Quédate este día y esta noche conmigo el protago­nista, Mateo, ja no creu que s’hagi de complir cap contracte social, la disciplina laboral és una pèrdua de temps, i, com que el progrés indivi­dual és un impossible, no veu que sigui cap demència considerar que la col·locació d’una bomba casolana a la seu de Google pugui arreglar al­guna injustícia. És una altra manera de dur a la pràctica el diagnòstic de Ricardo Piglia: “L’anarquisme indi­vidualista de Tolstoi és una resposta extrema a la mentalitat capitalista, però també a la teoria de la vio­lència revolucionària de Lenin”.

Menys combatius i més resignats, els protagonistes de les novel·les de Marta Rojals —Primavera, estiu, etcètera i L’altra—, o dels contes de Jordi Nopca —Puja a casa—, cons­taten que no els calia estudiar tant per fer cua a les oficines de l’atur, per perdre’s en els laberints de les ciutats, per sotmetre’s als fils d’una realitat que els mou des de l’ombra, presoners d’una estranyesa que els cala a les zones més íntimes de la seva privacitat, i sense l’opció de comprovar la validesa del record de l’experiència dels seus avant­passats: ja s’han acostumat a viure a la vora de la intempèrie, a buscar pisos barats, i a conformar-se amb una feina que duri una mica més que l’anterior.

PARES I FILLS. Si Jérôme i Sylvie s’escapessin de les pàgines de Les coses i poguessin llegir l’últim llibre de Roberto Saviano, La banda de los niños, tornarien de seguida cap al seu apartament diminut amb la ferma voluntat de no sortir mai més al carrer: haurien constatat que els adolescents de Nàpols ja no llegei­xen llibres, que s’eduquen amb You­Tube i PornHub, que menyspreen els pares perquè són uns simples treballadors que cobren un sou es­càs, i que admiren els terroristes de l’Estat Islàmic perquè no tenen por a morir ni cap remordiment a l’hora de matar. A la novel·la/crònica de Roberto Saviano, ser adult ja no és crear una família i educar uns fills, sinó satisfer immediatament, al preu que sigui, qualsevol desig, perquè l’única certesa és la seguretat que l’endemà no existeix. “Amic, ene­mic, vida o mort, tot és el mateix”, diu un dels personatges de Saviano, i, evidentment, amb aquest panora­ma d’expectatives, la tranquil·litat vital que perseguia la classe mitjana no sembla que tingui gaires garanti­es per la supervivència.