Per començar cal dir que aquest article és un homenatge a totes les dones i homes, professionals de salut, que naveguen a contracorrent en un mar de turbulències permanent i que en aquests darrers anys s’ha vist agreujat per la pandèmia interminable. El que vaig viure i veure el dia de Tots Sants a les urgències de l’Hospital Clínic confirma el que sabem, un sistema col·lapsat i uns professionals al límit. Tot i així, nou hores a urgències em van permetre copsar el nivell de professionalitat dels seus treballadors. He tardat a escriure-ho perquè sempre penso que aquestes coses s’han d’escriure en fred. Cal pair-ho bé.
El dia de Tots Sants, un festiu que enguany s’esqueia en dilluns, vaig fer cap a urgències de l’Hospital Cínic per fer una consulta. Portava molts dies de tos seca, em costava molt expectorar i em provocava un dolor agut al pit principalment i a la carcanada en general. Volia preguntar si algun xarop contra la tos era compatible amb un tractament mèdic que estic rebent. Algú amb més seny que jo em va recomanar que no hi ha anés, que ho solucionés mitjançant el 061. Aquest telèfon existeix per a aquests tipus de consultes. Marrà jo, vaig fer cap a les urgències del carrer Villarroel, 170. Era conscient que hi estaria una estona i em vaig endur una biografia sobre Andreu Nin escrita pel periodista i escriptor Andreu Navarra, La revolución imposible. Navarra relata amb rigor i un fil que atrapa l’apassionant vida d’un dels majors polítics i intel·lectuals catalans del segle XX. Al meu entendre, Francesc Macià pel seu lideratge carismàtic, Josep Tarradellas com al més gran estadista i Andreu Nin són els catalans en l’àmbit polític més importants del passat segle. Nin és un dels personatges amb més transcendència internacional i intel·lectualment va ser el més gran. Sens dubte.
La meva entrada a urgències va ser a les quatre de la tarda. Semblava tranquil. A la planta baixa hi havia poca gent. Em poso a la cua del taulell d’admissió i de seguida m’atenen. Explico el meu cas. El noi em cerca a l’ordinador. Sense dir res m’ofereix un braçalet perquè me’l posi al canell i un full amb el meu informe. M’envia a la planta menys u, seguint la línia groga. Va ser l’única frase que em va dirigir. Baixo. M’espero en un banc davant on acaba la línia groga. Em criden en qüestió de minuts. Una infermera em mira la febre, les pulsacions i em demana dades sobre la meva salut. M’envia a la segona planta d’urgències. Pensava que anàvem molt bé. Ràpid.
“Algú amb més seny que jo em va recomanar que no hi ha anés, que ho solucionés mitjançant el 061. Aquest telèfon existeix per a aquests tipus de consultes”
La meva arribada a la segona planta ja va ser una altra cosa. Al passadís que accedia a l’entrada hi havia gent asseguda en cadires situades sense ordre ni concert. A la dreta de la recepció hi havia gent asseguda en cadires de rodes, estirada en lliteres i molts d’altres en cadires d’oficina desordenades. Accedeixo a administració i entrego el full que m’havien donat a la planta zero.
– Agafi una cadira, i segui on pugui. Ja el cridarem.
Per un moment vaig recordar-me del 061. Però tenia un llibre i temps. Em vaig acomodar en un racó que hi havia entre les portes dels ascensors del personal sanitari i la recepció. I sense dubtar-ho vaig anar al Vendrell, al Baix Penedès, allí on va néixer Andreu Nin, en una família humil, el que Raimon en diria classes subalternes, el pare era sabater.
Passen les hores, les cinc, les sis, les set, i la sala i annexos, per dir-ho d’alguna manera, no es buida, ans al contrari, cada cop arriba més gent. De l’ascensor surt un infermer amb un home demacrat i amb una pròtesi a la cama esquerra, fa mala cara. Vesteix pobrament. El deixen aparcat amb la cadira de rodes que ha arribat davant meu. Al costat d’una senyora gran que va dormitant ara sí ara no. Al cap d’uns minuts l’home s’estira a terra de boca terrosa. M’adono que duu els pantalons abaixats i que la pròtesi és de fusta. Una infermera l’aixeca amb cura, el torna a posar a la cadira i amb una tovallola verda li tapa les parts íntimes. L’home gemega, diria que en alemany. Pocs minuts després torna a baixar de la cadira. El personal de la planta l’estiren en una llitera. L’home diu coses inintel·ligibles. O potser és que ningú entén l’alemany.
“Passen les hores, les cinc, les sis, les set, i la sala i annexos, per dir-ho d’alguna manera, no es buida, ans al contrari, cada cop arriba més gent”
Mentrestant de fons se sent un metge, sembla jove, que està explicant a una parella de nord-americans els problemes que li han detectat a la senyora. S’esplaia i es desfà en explicacions. Parla bé l’anglès. Em pregunto si aquest metge ha estat als Estats Units estudiant o treballant i troba a faltar les converses tècniques en aquesta llengua. Intento tornar a Andreu Nin, ja s’ha plantat a Barcelona i comença a freqüentar els ambients culturals de la capital. De cop sento veus que provenen de l’entrada. Una noia d’uns trenta anys intenta aturar el que sembla el seu pare, li diu papa, espera’t. L’home, en pijama i batí, ha acabat la paciència i diu que se’n va. Amb males maneres empenta la seva filla que desesperada l’intenta convèncer que pel seu bé li convé romandre a urgències. La virulència amb què l’home desesperat actua dona l’alerta al personal sanitari i un grup de tres intenta ajudar la filla a raonar amb l’home. Aquest sembla a més desorientat, ja que avança apartant tothom en sentit contrari de la sortida. Per megafonia és la quarta o cinquena vegada que se sent la crida a l’equip de suport. Una forma elegant de cridar a seguretat. Durant les hores que hi porto, i ja són quarts de vuit, els han cridat de quasi totes les plantes d’urgències. Una mostra més de la tensió amb la qual treballa el nostre personal sanitari. Al final, el senyor que volia marxar acaba estirat en una llitera, cridant i demanant socors. La filla plora. I l’estranger sense cama de davant meu deixa anar una lletania incomprensible en alemany. Les explicacions en anglès del nostre metge continuen de fons. I va arribant més gent.
A les vuit del vespre parlo amb la persona responsable d’administració i li dic que només soc allí per fer una consulta, si puc parlar tres minuts amb un infermera. Em diu que sí, que m’esperi un moment. M’espero i torno a Andreu Nin. Al voltant de les nou apareix una infermera. Li explico el meu cas. I em diu que millor m’esperi, que només tinc una persona davant i el metge em vol veure. D’acord.
“A les vuit del vespre parlo amb la persona responsable d’administració i li dic que només soc allí per fer una consulta, si puc parlar tres minuts amb un infermera. Em diu que sí, que m’esperi un moment”
Una senyora em saluda. És veïna de Sants, de fet viu a un carrer del meu i em diu que sovint em veu sortir de casa. Em pregunta què farem els polítics per arreglar això. La meva resposta és clara. Fa nou anys que no tinc cap càrrec però això és molt difícil de solucionar. Tenim una població cada cop més envellida i uns pressupostos cada cop més magres. M’explica que la seva mare és allí, que la volen portar a la Plató. Un mal de cap per a un de Sants haver d’anar a la zona alta. El Clínic des de Sants són unes quantes parades de metro. Li desitjo sort i ànims en l’estada de la seva mare a la upperdiagonal.
Sento de fons renegar el senyor que fa unes hores volia fugir. Són les deu la nit. I Andreu Nin ja ha arribat a Moscou! A quarts d’onze em diuen que passi cap a un box. Em fan despullar, em donen la bata clàssica i m’estiro a la llitera del box. En vint minuts arriba el metge. És xinès però parla un català perfecte. O s’ha escolaritzat aquí o demostra que qui no parla català és perquè no vol. El doctor sap de què va i em diu que vol descartar la pneumònia, mala cosa en temps de pandèmia. Placa, o sigui, radiografia, i analítica. I si tot està bé cap a casa. Ipso facto entra un infermer que em porta fer la placa. La sala de raigs x és a la mateixa planta i en pocs minuts torno a ser al box. Davant meu el metge li dona a una infermera el paper amb el meu historial i li diu que falta l’analítica. La infermera aixeca les mans i diu que ara hi ha canvi de torn i que haurà d’esperar al nou equip. Haurem d’esperar doncs. Andreu Nin ja és un dels màxims dirigents de la Internacional sindical roja. Un fita impensable del fill del sabater del Vendrell. Passa per davant meu la veïna de Sants acompanyada de dues metgesses i li comuniquen que la seva mare està malament i que es prepari per al pitjor. El sistema obert dels box en una sala diàfana permet escoltar-ho tot.
“El doctor sap de què va i em diu que vol descartar la pneumònia, mala cosa en temps de pandèmia. Placa, o sigui, radiografia, i analítica. I si tot està bé cap a casa”
Arriba el nou torn, una infermera decidida se’m presenta, es diu Ester, d’entrada esbronca els metges i metgesses per no deixar els informes al seu lloc. Segurament té raó. Deu portar anys fent l’ofici i es nota l’experiència. Em posa la via a la mà esquerra. Allò que dèiem, ni noto la punxada ni l’extracció de sang. La infermera Ester ordena que em canvïin de box. Ara estic davant de la taula del metge que m’ha atès i una altra metgessa. Estan d’esquenes a mi. Veig de lluny que a la pantalla del seu ordinador hi ha el que sembla el meu historial. Parlen de l’home estranger que hi havia a l’entrada. Es veu que és un homeless que serveis socials ha portat a urgències perquè li fa mal la cama amputada. Els metges comenten entre ells en veu alta què fer. No acaben de saber com enfocar-ho. Nin rep a Moscou els periodistes Josep Pla i Eugeni Xammar. Són les dotze de la nit.
Al final apareix el metge i em diu que en mitja hora cap a casa perquè tot està bé. Em recepta codeïna per la tos i diu que me’n donaran una dosi abans de marxar. Espero i segueixo llegint les aventures del nostre anarco-sindicalista en el feu de Koba, així anomenaven a Stalin. El senyor que està a la llitera del box del costat gemega de dolor. Pla, Xammar i la senyora d’aquest van a fer un arròs a la Dacha que Nin ocupava als afores de Moscou acompanyats de dirigents i intel·lectuals soviètics. Intenten fer una paella. Pla descriu el desastre culinari, que s’acaba arreglant amb vodka. A tres quarts d’una em donen l’alta. Però no em donen la dosi de codeïna que m’han promès per començar a combatre la tos. Penso que ja van prou atabalats i ja l’aniré a comprar a la farmàcia. La situació de massificació de les urgències fa que empatitzis de seguida amb el personal mèdic. Tot i que un infermer va comentar que aquell dia no havia ingressat ningú per covid.
L’endemà al matí vaig anar a la farmàcia i vaig demanar Couldina. Me’n prenc una dissolta amb aigua amb una rapidesa desesperada, cansat de tanta tos. Em vaig equivocar. El metge m’havia fet la recepta de codeïna, és a dir, Codeisan, i jo havia demanat un producte que no tocava. I a sobre se’m va posar malament. Al vespre la meva dona, que s’ho llegeix tot, em va fer adonar de l’error. Si no arriba a ser per ella, les nou hores a urgències del Clínic no haguessin servit per a res, llevat d’aprendre la intensa vida d’Andreu Nin i la intensa vida de les urgències hospitalàries. Andreu Nin i jo coincidiríem plenament que Barcelona té la sort immensa de tenir un Hospital com el Clínic i la seva gent.
