Núria Feliu, the One and Only

Durant unes setmanes en el Palau Robert, de Barcelona, ha aixoplugat una exposició (del 14 de febrer al 19 de maig de 2024), més que notable, dedicada a la figura i trajectòria professional de la cantant i intèrpret de Sants —un dels districtes més dinàmics de la ciutat, tant en l’àmbit veïnal com cultural—, Núria Feliu (1941-2022). Reconvertida de manera errònia en sant i senya d’un concepte arrebossat de no se sap ben bé de quina substància conegut com a tieta. 

Per fi, algú se sentia prou lliure per identificar el fet de sentir-se català i catalanista com un acte quotidià. Feliu no aspirava a ser Barbra Streisand o Aretha Franklin. Els seus estudis de piano li permeteren identificar el ritme i la forma d’interpretar cançó, cuplet —que va revifar als setanta per iniciativa seva i de Guillermina Motta—, sardana cantada, bandes sonores, els musicals fins al jazz i al pop, aplicant una de les majors virtuts de l’ofici de cantar: la naturalitat expressiva. 

Núria Feliu —coneguda també com la Feliu— per la seva veu i la seva manera d’interpretar. Es va regir per una idea rotunda i diàfana: en català es pot cantar qualsevol gènere. L’aparició fulgurant de la intèrpret l’any 1965 va descol·locar a més d’un. Durant 1966 va gravar un disc immaculat al costat de Tete Montoliu. Un èxit petit, brillant, però sabotejat per la mirada curta d’uns empresaris que van prevaldre llurs respectius contractes abans que encoratjar ambdós músics a continuar treballant plegats. Com s’explica al llibre de l’exposició Núria Feliu, supervedet, del qual es parla a la part final d’aquestes línies. 

Dues dècades després, la intèrpret, que va continuar activa dues dècades més, va perdre part de l’atenció del públic que va mirar cap a una altra banda. La cantant va tornar als seus inicis. A cantar al carrer, als envelats, a les festes majors. Sempre a prop del ciutadà corrent que la considerava una dels seus. No obstant això, els grans teatres cada cop sovintejaven menys en la seva agenda. Malgrat que les seves aparicions a la televisió eren habituals, la seva música se sentia poc. Massa discogràfiques, un repertori massa vist, poca innovació. Altres ritmes, altres modes la van deixar de banda. Tanmateix, el record hi era present. Llavors, ningú la va reivindicar, ni ella es va reinventar. La Creu de Sant Jordi atorgada el 1985 tampoc va canviar massa les coses. Amb el decurs del temps, la seva d’activitat va ser més aviat de perfil baix fins que va decidir deixar els escenaris. Va traspassar el 2022. 

L’exhibició Núria Feliu en el Palau (Robert) —una de les millors mostres dels últims temps dedicada a una figura de la cultura musical— va tenir l’encert de recuperar el seu nom no com una peça de museu, sinó com una treballadora il·lustre de la cultura popular, moderna i a contracorrent; és a dir, va convertir el seu nom en un element contemporani. Aquest aroma que pràcticament és patrimoni de la Nova Cançó i de pocs noms més, com el de Carles Santos, un altre vers lliure, va provocar que la Feliu passés en qüestió d’una nit —la de l’altre Palau, el de la Música Catalana— de ser una referència a ser tractada com una peça museística. Un comportament barrut. Una dona dibuixada i embolcallada en càmfora. Error balder. 

El resultat del concert Núria Feliu al Palau. Acte d’homenatge s’adequava a una premissa massa vista. Des de la selecció dels actuants, establint una relació estranya entre la selecció del repertori i els cantants convidats. El fil conductor de la vetllada va ser un guió inconnex, ple de clixés. Ni un bri d’imaginació. Les bromes, les poca-soltades i llocs comuns van deslluir el rol entre els presentadors televisius Helena Garcia Melero i Òscar Dalmau. Aquest últim, que ha estat comissari de l’exposició, va mudar com un mitjó. L’olfacte modern del Palau Robert va sortir disparat per la finestra. Costa d’entendre. Tampoc s’entén l’omissió, entre els molts noms citats al voltant de la Feliu, els del productor i periodista musical Albert Mallofré i el pianista i compositor Lucky Guri, que sí consten en el llibre i la mostra.

Però, el swing feia l’impossible per sorgir. Dalt de l’escenari van aparèixer dues senyores, dues cantants. Laura Simó va obrir l’homenatge. Va estar esplèndida en clau jazzística, que també va treballar amb Tete Montoliu. Superat l’equador de la nit, Carme Canela interpretà de manera notable un bolero. La seva elegància en la veu, la interpretació i la manera d’estar sobre l’escenari mereixen més reconeixement i visibilitat. 

També cal destacar el cuplet d’Els Catarres; el recitat de Lali Feliu; la chanson de Marina Rossell acompanyada al piano per Antoni Ros-Marbà; les sardanes de la Cobla Ciutat de Girona. Més les músiques d’arrel de Carles Belda i Joan Garriga i llurs acordions. I l’orquestra. Tots els mals es van esvair quan en el darrer moment, la imatge promocional de Núria Feliu de 1965 va sorgir de l’escenari per alçar-se cap al cel, mentre l’acomiadava l’orquestra. Sempre tindrem “Què n’ha quedat del nostre amor”.

Núria Feliu, supervedet

En paral·lel a l’exposició Núria Feliu al Palau (Robert), que és fruit d’una proposta del Departament de Cultura i el Palau Robert, s’edita un llibre magnífic, de més de 200 pàgines, que documenta l’esperit, la carrera i el pes de la intèrpret en la societat catalana des d’una òptica transversal —només deixa fora l’àmbit més privat de la cantant—, a partir de l’arxiu personal de Núria Feliu i d’altres aportacions de col·leccionistes. La informació detalla un sens fi de documents que la mostra ha presentat en diferents formats i suports. 

El volum, que es pot interpretar com un simple catàleg ad hoc, va més enllà, ja que es tracta d’un estudi circumstanciat en la vida i obra de la cantant. Es recullen moltes cobertes de discos propis i de vocalistes que interessaven a la barcelonina; igual que ressenyes i llocs d’actuació de la Feliu, com indica el cronista de la Nova Cançó, Fermí Puig, també amic de la família, a l’interessant pròleg, Arxiu, memòria: vida. Passional es mostra el comunicador audiovisual Òscar Dalmau, al seu text Aplaudiu la Feliu, a qui qualifica amb lletra grossa de singular, pionera, emprenedora i mediàtica per concloure que estem davant d’una supervedet.     

De sempre, Feliu va tenir cura de documentar la seva trajectòria. El volum es divideix en cinc grans àrees: Sants, el primer escenari; Jazz, jazz, jazz!; Musicals i cinema, Els gèneres populars i Diva i icona. El tercer pròleg és del periodista i escriptor Julià Guillamon, confés admirador de la cantant, que explica la cerca de textos, a manera d’un viatge vitalista, per acompanyar les fotografies i retrats de la Feliu, en el seu assaig, Aquesta dona ens enterrarà a tots. De tota la informació recollida s’ha fet una acurada i elegant edició en cartoné, en què destaca un disseny dinàmic, modern i equilibrat entre imatge i literatura que afavoreix una lectura clara. En definitiva, un document necessari per conèixer un dels millors exponents de les músiques populars i d’arrel, en català. El llibre es pot sol·licitar a la Llibreria de la Generalitat de Catalunya