Núria Montserrat (Barcelona, 1978) es dedicava a generar microronyons a un laboratori de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) fins que Salvador Illa la va trucar per formar part del Govern com a consellera de Recerca i Universitats. Professora de recerca ICREA, va estudiar i es va doctorar en Biologia a la Universitat de Barcelona (UB), amb estades a Suïssa i França. És el perfil més independent de l’executiu català, amb una àmplia trajectòria en el camp de l’enginyeria de teixits i la medicina regenerativa.
Ha deixat la bata blanca, però no ha perdut les ganes d’aprendre i, en qualsevol moment, treu un bolígraf per apuntar una nova idea. Coneix molt el sector que ara representa i sent el pes de la responsabilitat: hi ha molta feina per fer i molta gent a qui escoltar en un món cada vegada més incert. Com a resposta, l’executiu socialista s’ha compromès a destinar 2.000 milions d’euros en els pròxims cinc anys per enfortir l’ecosistema del coneixement. Aquesta setmana ha donat llum verda a uns dels principals projectes, InnoFab, un centre que desenvoluparà semiconductors avançats amb productes alternatius al silici. Estarà ubicat molt a prop del Sincrotró Alba, situat a Cerdanyola del Vallès, immers en un procés d’ampliació per fer més experiments. Amb una inversió de 400 milions d’euros, la previsió és que les obres d’aquesta nova infraestructura comencin el primer trimestre de 2026, per tenir-ho tot enllestit a finals de 2027.
— Com ens hem d’imaginar aquesta nova infraestructura?
— Tindrà una sala blanca de 2.000 metres quadrats per produir xips en sèries petites. Permetrà fer prototips que tindran el segell per ser comercialitzats. Això ajudarà a accelerar molt el sector. És una molt bona oportunitat perquè la gent pugui començar a escalar productes, fabricar xips i treballar de manera conjunta. InnoFab està estratègicament enganxat al Sincrotró Alba, que actua com el primer nivell. És a dir, primer necessitem entendre un material i saber com es comporta. Tenim la sort a Catalunya de tenir un sincrotró; si estiguéssim a Albacete, hauríem d’enviar el material fins aquí. Per això, farem una sala blanca per desenvolupar semiconductors que estigui al costat del sincrotró, també ho estarà dels altres centres que es troben a prop, com el Centre Nacional de Microelectrònica (IMB-CNM) del CSIC, que treballa en un àmbit més acadèmic. No volem que InnoFab sigui un bolet, ha de col·laborar amb l’entorn. Això és una cosa que els investigadors saben fer molt bé: treballar en xarxa. Esperem teixir també moltes sinergies amb les spin-offs del BSC i l’ICFO.
— Per què cal posar-se a produir aquests xips?
— No som prou competitius en l’àmbit dels semiconductors. Per què? Som molt potents a nivell de coneixement, de publicacions i de generar spin-offs, però no tenim capacitat per ser autònoms a l’hora de fabricar-los. Volem apostar per projectes que ens ajudin a ser més independents, però no podem estar totalment deslligats del món, sinó començar a guanyar certa autonomia estratègica en aquells àmbits on acumulem molt coneixement. Hem d’ajudar encara més perquè Catalunya pugui despuntar i començar a fer productes que siguin comercials i es puguin vendre.
— Com es fa això?
— A InnoFab es treballarà en un escenari preindustrial, però això serà possible si hi ha una aportació acadèmica. Els centres de recerca, com les universitats, són espais de coneixement aplicat: es passa de la teoria a la prova. Aquesta demostració empírica la pots convertir en una patent i generar un spin-off. Quan això passa, has de començar a escalar i fer produccions més grans, i no pots fer-ho en una sala acadèmica. En la meva vida prèvia a l’IBEC, teníem una sala de microfabricació. Podíem fer produccions relativament petites. Si de cop em demanaven produir 1.000 unitats, no ho podia fer. Necessites una infraestructura. Per això està molt bé que els investigadors puguin tenir un espai d’aquestes característiques. No han d’enviar el seu prototip a Taiwan. No, ho fem aquí, a Cerdanyola del Vallès. Tenim a gent que està fent coses meravelloses, però, quan arriba a determinades fases de la cadena de producció, ho ha d’externalitzar. I no passa res si ho has d’externalitzar, però, és clar, estem perdent molta inversió i, sobretot, té un cost molt alt a nivell personal. Perquè la gent ha invertit molt temps en això. El que volem és que Catalunya prosperi econòmicament i que ho faci amb el coneixement generat a casa nostra.
— Què més cal fer?
— Hem estat molt bons en l’àmbit del coneixement, estructurant-lo en centres de recerca i infraestructures, i portem més de 20 anys amb un sistema madur d’investigació. Però hem treballat amb fórmules que hem de reajustar. Fins ara, hi ha hagut curses de relleus. Primer fas recerca, després intentes fer traslació, registres una patent i, finalment, treus el producte. Volem trobar noves maneres d’incentivar-ho. La innovació no passarà sola. És molt difícil que una investigadora o un investigador digui, “vull fer una empresa”, perquè no sabem fer-ho. Com ho podem promoure? Hem de generar oportunitats perquè això pugui passar. Una d’elles és apropar l’empresa al coneixement i obrir les portes. Des del departament, ho podem fer amb convocatòries per la transferència del coneixement i musculant infraestructures i creant-ne de zero.
— On més cal que les empreses s’apropin al coneixement?
— La fàbrica d’intel·ligència artificial del BSC, que obrirà la seva tecnologia a pimes. Allà s’hi poden fer grans simulacions numèriques. El BSC ja té relacions amb empreses com Vueling i Renfe. Cada vegada més, grans companyies se’ls hi acosten i els demanen ajuda. Però també hi ha molta empresa petita que la necessita. És un win-win pel superordinador, ells també aprenen quan entren en contacte amb pimes. És una relació de dues cares: l’empresa s’acosta i els demana una solució i, per la seva banda, l’investigador que estava pensant com aplicar un algoritme en un procés s’adona que el pot aplicar en un altre. Està molt bé que comencem a obrir les portes al coneixement i fer-ho cap a les dues bandes. És un discurs que, a vegades, té riscos perquè sembla que diguem que la recerca és de les empreses. Darrere d’aquestes empreses hi ha gent treballant. Persones que s’han arriscat molt. La patronal Pimec engloba 150.000 companyies d’un, dos, tres, quatre treballadors. Parlem d’aquestes empreses, de gent que un dia va descobrir alguna cosa i va decidir concretar-ho en un projecte. A ells també els hem d’ajudar.
— I les companyies què han de fer?
— Tota la inversió no pot ser pública. El sector privat també ha de creure en la transferència del coneixement. Són projectes molt arriscats: s’estima que un 30% falla. És molt fàcil apostar per una iniciativa que està a punt de comercialitzar un iPhone, el tema és invertir quan allò no és un iPhone. Aquí és on encara no tenim la maduresa d’altres països, on les empreses inverteixen més. Què cal fer? Hem de generar confiança. Falta inversió? Sí, però també falta generar aquest espai de confiança. I no podem fallar.
— Més assignatures pendents.
— Parlem moltes vegades de la retenció del talent, però el que també volem és que el talent pugui circular i ho pugui fer de forma natural entre el sector públic i el privat. Això no passa. Està tot molt estancat. Com ho podem fer? Incentivant. Per què sempre és el talent científic el que ha de marxar fora? Potser no cal. Es pot fer un doctorat d’excel·lència a un centre de recerca d’aquí, però la formació d’especialització a una empresa, i després tornar a la universitat. Durant molt de temps s’ha vist l’empresa privada com un interlocutor lesiu, però la gent jove vol una altra cosa. Ens hem d’adaptar a allò que necessiten.
— Com?
— El talent ha de poder arribar a la universitat. Sabem que únicament un 11% dels estudiants de les universitats són de classe social baixa. Però, si mires els estudiants de Medicina, el 51% són estudiants de classe mitjana alta. Això diu molt. La universitat ha perdut el seu paper d’ascensor social. Això ens preocupa. No tothom ha d’anar a la universitat, però, qui ho vulgui fer, ha de poder. És un gran repte de legislatura i serà molt important en els propers 20 anys. Si no comencem ara a prendre mesures severes i arriscades perquè les universitats recuperin aquest paper d’ascensor social, no ho aconseguirem i cada vegada arribaran menys gent a la universitat.
— Troba a faltar la investigació?
— Crec que el que estem fent té molt d’això. De treballar en equip, amb un propòsit, de pensar en el curt i el llarg termini, d’escoltar molt i reflexionar. Crec que és un modus operandi que la gent que fem recerca practiquem contínuament. Escoltar, reflexionar, projectar i, sobretot, corregir molt. És a dir, monitoritzar-te tota l’estona i intentar revertir les desviacions el millor que puguis. Això només ho pots fer quan ho fas en equip. Respecto molt el sistema de recerca perquè l’he practicat des de dins i vull fer les coses molt bé. Les volia fer bé abans i ara encara millor. Crec que és una molt bona oportunitat, sobretot, pel moment actual. Estem veient com s’està movent el món i com canvia tot ràpidament. El coneixement pot aportar bones evidències per prendre decisions polítiques.
