Caminarem per la ciutat i veurem, de nou, bars i restaurants oberts fins la tarda. Tímidament, amb no gaire producte, esclar, però ja serà molt poder entrar a un lloc i dir, com abans: “Un tallat” i seure (suposo que no a la barra, que és el meu lloc preferit, però què hi farem?). Per una mica de temps —m’agradaria que fos per sempre— ja no veurem els treballadors (els de la construcció o els del taxi, que no tenen temps d’anar a dinar a casa) prenent cafè en got de paper i menjant-se l’entrepà en un banc, de pressa, per tornar-se a posar la mascareta. Els veurem al bar, asseguts, de nou, sense acabar de creure-s’ho.
L’idea de taverna és molt antiga i té molta lògica. Hi ha algú que ofereix vi i viandes als passavolants, perquè això de cuinar li surt bé. I se n’adona que tothom, si fa no fa, té gana a la mateixa hora. M’imagino que els primers cuiners professionals són de l’època de la invenció del foc, quan cuinaven Textures de mamut per a la tribu. Ara hem sabut, gràcies a un jaciment del Perú on hi van trobar una dona enterrada amb 24 eines de pedra, que les dones prehistòriques també caçaven (sempre m’ho havia imaginat, si penso en la que sóc). Hem de pensar, doncs, que la cuina també va ser una qüestió unisex.
En els viatges literaris que he fet a la vida (lectures en països estrangers, presentacions de traduccions…) he agraït tant i tant que els locals m’ensenyessin els restaurants i bars… He sigut tan feliç quan algú, d’allà, m’ha ensenyat Manchester, Nova York, París, Nàpols, Mèxic D.F., des de la ironia i l’amor, amb les coses bones que s’hi mengen, amb les tavernes més brutes i els restaurants més fins, que sempre que han vingut a Barcelona m’he consagrat a fer el mateix. És una feina que m’encanta.
Acompanyar-los al Vila Viniteca a comprar sobrassada d’Els Casals i una ampolleta de Pas Curtei, dur-los a esmorzar truita amb cava al Celler de Gelida, passar per la Bodega Bonavista a fer un formatge, anar a sopar a l’Hisop, que té una estrella i que és el restaurant que es va inventar el moll a la sal embolicat amb un mocador Guasch, de senyora (un dia, per cert, em comprometo a fer un repàs per als més de vint restaurants amb estrella de Barcelona). O potser al Monocrom, per tastar vins insòlits i menjar aquells macarrons. O al Bar Brutal, a prendre vins naturals i a deixar-se emportar per l’alegria. O al curiosíssim La Clara, que té una carta de vins que no t’ho pots creure! O a La Taverna del Clínic, on pots dir: “Fes-me el que et sembli”, o al Viduca de Sants, a esmorzar entrepà de pernil calent amb mantega, o l’Osmosis, on et poden fer tastar un xerès increïble i on fan una galta que hi canten els àngels, a La Boqueria, ara que hi ha lloc, perquè no hi ha guiris. M’agrada que els amics em truquin i em diguin: “Sóc a tal lloc. On puc anar?”. Jo dilluns, si pogués, aniria a berenar-sopar a les set a qualsevol d’aquests llocs, als que desitjo llarga vida.
