És migdia i l’Olaf Pla Gracia arriba al Bar radiant, després de la seva capbussada matutina que, cada dia durant els últims tres anys, fa a les aigües del Mediterrani. De fons el Bird doggin’ de Gene Vincent i, per a començar, “una cervesa de blat, si us plau”.
“El meu pare era veterinari a Lleó i es guanyava bé la vida, però una nit, acudint a una urgència a un poble, va sortir de la carretera i va incrustar el cotxe en un riu gelat. Per poc no ho explica, per això va decidir buscar-se una feina més segura i va acabar recalant aquí, a Barcelona, treballant per la Bayer, millorant el nivell d’econòmic de la família i sacrificant el seu estimat contacte amb la natura”, explica el parroquià, que va arribar aquí a principis dels 70 i, de seguida, va respondre a la crida d’aquella incipient escena del R&R local, però sense perdre mai el vincle amb la seva ciutat natal.
La seva primera banda van ser Los Insolventes “amb els quals actuàvem quan tornava a Lleó i amb qui vam arribar a enregistrar un EP. Recordo el concert de comiat, a Ribadesella, Astúries, telonejant a Los Cardíacos i amb unes go-gós maquíssimes”, riu. Però el 1987, per una sèrie de casualitats originades en els camerinos de la sala Bikini, va fundar Los Bidones, la que ha estat la seva banda —amb algunes intermitències— des de llavors i amb els que tot just acaba de publicar el seu segon àlbum, Tercer tiempo (Bidón).
Olaf Pla Gracia treballa en un llibre fotogràfic que recull les seves experiències amb el R&R
“Jo he sigut estudiant d’INEF i professor d’educació física i, en la meva vida, el rugbi ha estat molt important. El meu mentor i entrenador va ser el José Antonio Sancha, un nom fonamental per al rugbi espanyol i l’home que tantes lliçons de vida va donar a tanta gent. En tot partit de rugbi hi ha tres temps. Els dos primers, al terreny de joc. El tercer, fora del camp, quan els jugadors dels dos equips confraternitzen i beuen cervesa plegats deixant de costat les rivalitats que hagin pogut sorgir durant el partit. D’aquí surt el títol del disc, que resumeix molt bé el caràcter lúdic de Los Bidones: gairebé no assagem i juguem sobre els escenaris amb un repertori de R&R cru de versions i temes propis. Estem instal·lats en un sempitern tercer temps!”, exclama, mentre beu la seva cervesa de blat i pensa en tots aquells fans i en el nodrit nombre d’amics —“que són un tresor”— que el segueixen en les seves correries.
Ànima fotogràfica
A la de músic, showman i esportista, l’Olaf suma una tercera ànima, la de fotògraf. “El meu besavi ja era fotògraf i el seu fill, Pepe Gracia, també ho va ser. De fet, fins i tot té un carrer amb el seu nom a Lleó”. El parroquià rememora la màgia d’aquella cambra de revelatge del seu avi, un magnetisme que el va atrapar. “La meva mare, Belita, que té ara 99 anys, també va ser fotògrafa amateur. Ho portem a la família”.
—Tu també has fet els teus passos a la fotografia, oi?
—Sí, perquè, a més del blanc i negre, amb el qual he treballat a nivell personal, em vaig fer expert en el color fent reportatges de viatges i esdeveniments per a revistes com Custom Machines, Moto Clásica o Cáñamo”, replica el músic, que liquida la seva cervesa de blat i demana prosseguir amb “una bona Guinness”, abans d’avançar una primícia: “Estic treballant en un llibre fotogràfic que recull les meves experiències amb el R&R: concerts, motos, gent de l’escena rocker. Espero que l’obra vegi la llum aquest 2024. Cal seguir jugant!
Qui va dir que això del R&R anava només de so?
La ciutat que li ha donat tot
El parroquià se sent en deute amb Barcelona. “M’ho ha donat tot: el R&R, les motos, l’esport, la meva professió i aquesta mar en el qual cada dia nedo a la vora de la Barceloneta. Estic enamorat d’aquesta ciutat”. Alhora, el seu és un dels noms de referència del seu mapatge underground i subcultural urbà, associat a racons emblemàtics com l’Angelot, el Sidecar (on van debutar oficialment Los Bidones fa ara 37 anys) o el 99% Moto Bar.
En aquest amor per Barcelona, hi té algunes reserves. “Em molesta la mala educació, la poca consideració que es té aquí pel que està al costat. Suposo que és una cosa endèmica de les grans ciutats, però crec que, durant els últims anys, a Barcelona l’incivisme ha anat a pitjor”, lamenta amb la seva black ale a mig beure.
—El que no ha anat a pitjor, sinó que millora cada dia, és la nostra oferta culinària, per si vols algun bon acompanyament pel que et queda de Guiness.
Olaf Pla Gracia somriu àmpliament al compàs del Bluejean bop de Gene Vincent.
—Jo soc de menú, però de menú com Déu mana, amb el seu vi i les seves postres, eh?—, replica.
—Doncs no podries estar a cap Bar més adequat!
