“Durant gran part de la meva vida m’he pogut dedicar, sobrevivint, a fer allò que m’agrada. He donat molts tombs i m’he anat reinventant a cop de pals, però mai no he passat per cèrcols pels quals no he volgut passar i crec que sempre he sigut coherent”. Les paraules de l’escriptor, periodista, il·lustrador i agitador cultural, Oliver Mancebo, llisquen sobre el gutural fraseig del Green onions, de Booker T & the MGs, mentre, colzat a la barra, assaboreix un Negroni que anticipa la imminència del migdia.
Format en Belles arts com a dibuixant i il·lustrador, de jove forma part del vibrant col·lectiu d’art brut, Infancia en escabeche, amb qui organitza happenings, exposicions i edita fanzines. Alhora, s’adoba treballant en sèries d’animació com ara Benvinguts a Patatamón, Família.cat o 240, el nen clònic. “En aquell moment, a més d’il·lustrar, vaig començar a interessar-me per altres àrees com la producció artística o el guió, i va ser en aquest punt que ja em vaig bolcar de ple en això d’escriure”, si bé amb una noció d’escriptura que transcendeix la lletra i s’expandeix cap a altres disciplines i dimensions lúdico-festives.
“Quan he començat a sentir-me còmode en alguna disciplina l’he deixat per a dedicar-me irrevocablement a alguna altra cosa”. El nexe comú de tots aquests canvis és la necessitat d’explicar històries, expressar nocions, i portar-ho tot més enllà de la lletra impresa.“La filosofia que hi ha darrere del projecte Mancebía Postigo és que les publicacions que anem traient transcendeixin el seu format i es converteixin en esdeveniments irrepetibles”, explica a propòsit del col·lectiu que, al costat de la seva parella i sòcia, Marta Postigo, ha redundat en publicacions dispars com Pensadores bailando, Nos vamos a Croatán, Recetario sónico popular, Operación tenedor o el recent Culebrón gastro-carcelario, un opuscle que recull les converses del duo amb el pres activista Daniel Font, i que serveix com a avançament “d’un llibre sobre cuines i presons que està en fase de preparació”.
El de la gastronomia és un altre dels elements propers a l’omnipresència en la producció artística de Mancebía Postigo, tal com testifica el fanzine Cinc receptes amb cresta de gall, que recull reflexions al voltant del punk i el menjar, dedicat a Víctor Nubla, que ha comptat algun cop amb el col·lectiu per al seu veterà festival LEM de música experimental.
L’ombra de ‘Juanito Líos’
Escrutador de la cultura Pop, a través de les seves col·laboracions amb El Nacional i Cáñamo, i incansable cinèfil de la sèrie B a la Z, Oliver ha arribat a col·laborar amb el cineasta de culte Juan Carlos Olarria, considerat l’Ed Wood barceloní, i a punt va estar d’alegrar-nos l’existència amb un documental sobre una d’aquestes figures ignotes que, tot i això, representen el caràcter canallesc universal de la Ciutat Comtal.
“John Liu era un taiwanès expert en arts marcials que havia participat en diverses cintes d’acció del seu país i, l’any 1974, va recalar a Barcelona de la mà dels Germans Calatrava per a participar en la pel·lícula Los Kalatrava contra el imperio del kárate”. La qüestió és que aquest senyor, que aviat es va conèixer a la ciutat com Juanito Líos, era un engalipador, un mentider i un bergant”. Mentre va estar aquí, l’actor es va ficar en molts embolics, “fins que va acabar fugint de la policia espanyola, acusat de formar part d’una xarxa de tràfic de blanques”.
El parroquià va treballar durant anys, involucrant en diverses productores i socis, per a explicar les vicissituds d’en Juanito a través d’un documental. “Però va arribar un moment en què em vaig col·lapsar i vaig decidir deixar aquest projecte, del qual només ha quedat un teaser”.
—No fotis! Aquesta història és massa potent com per a deixar-la i no explicar-la!
L’artista somriu. “No t’amoïnis, aquesta història l’explicaré a través d’un llibre que està ja gairebé llest”. Aquesta obra se sumarà a una altra, coescrita amb en Dani Montlleó, que tractarà sobre la importància dels pentinats en la història de les subcultures i que porta el títol provisional Peines como navajas.
Reivindicar el patrimoni barístic
“Jo soc de Vilafranca del Penedès, de manera que de jovenet sentia per Barcelona la típica fascinació que la gran ciutat exerceix sobre un xaval de poble. Ara ja fa una mica més de mitja vida que estic aquí i la relació amb l’urbs ha anat canviant, igual que la mateixa Barcelona que, per sort, no ha perdut el seu caràcter eminentment murri”. Però aquest canvi aboca al parroquià a viure “una mica com un apatxe en una reserva, pel fet que alguns dels llocs que m’estimo, en perill d’extinció, acabin per desaparèixer”, puntualitza amb el Negroni a un xarrup de la seva fi.
“Crec que Barcelona té molt poca consideració amb el seu patrimoni barístic —prossegueix—. Hi ha molts casos, com ara el recent tancament del Bar Brusi, del carrer Llibreteria, o la persecució sistemàtica que pateix un local amb la solera del Ca’l Pep, del carrer Verdi”.
—Potser a causa de la nostra excel·lent oferta culinària, el nostre Bar de moment aguanta el tipus. No sé si un cop liquidat el teu Negroni, et podem temptar amb un menú, amb racions o un plat combinat…
Al compàs del Slim Jenkins’ place de Booker T, Oliver Mancebo reflexiona breument, conscient de la importància d’un bon esvaloc i en sintonia amb aquell categòric rebuig que Vázquez Montalbán expressava per boca del seu Carvalho, a l’horrible idea de “menjar qualsevol cosa”.
“D’entrada, queda descartat el plat combinat”, declara, abans de sumir-se en un altre silenci que l’ajuda a madurar una decisió, que finalment arriba:
—Faré menú. I, vistes les calors, si hi entra una esqueixada o algun plat de bacallà, millor!
—No esperàvem menys d’un bec fin com tu!
