— Qui sou i què feu a Barcelona?
— Som una associació barcelonina de representants de sectors econòmics, culturals i diplomàtics que tenim com a nexe d’unió l’idioma alemany. Hi ha socis alemanys, suïssos, austríacs, i evidentment també barcelonins, catalans i espanyols que per la raó que sigui parlen alemany. Per tant, som un club obert.
— Amb quina finalitat?
— Existim des de fa més de 40 anys, quan un grup de directius empresarials van fundar un fòrum on intercanviar opinions. Si a la Cambra de Comerç els socis eren i són empreses o autònoms, aquí eren directius. En una època on no hi havia xarxes socials ni correu electrònic, necessitaven unir-se amb persones amb inquietuds similars. El que avui se’n diu networking. Aleshores eren uns 10 o 15, i ara en canvi ja som més de 220 socis, amb un creixement del 10% enguany. El que busquem és el contacte directe, observem que la gent vol sortir de la pantalla i tocar-se, viure, compartir. Per això organitzem un fòrum mensual, basat en temàtiques ecomòniques, socials o polítiques. Tot i que la política és el que menys acostuma a interessar els socis.
— I ara mateix, quines serien les vostres preocupacions?
— Per una banda, connectar amb persones i desenvolupar relacions socials a Catalunya i a Espanya (vull fer notar, per cert, que no hi ha una associació espanyola semblant a la nostra). I, per altra banda, donar a conèixer les nostres inquietuds als sectors econòmics, socials i polítics.
— Feu de lobby, doncs?
— De vegades, evidentment. Volem influir. Especialment en temes d’afavoriment d’una societat business friendly, perquè en altres temes som tan diversos com ho és la nostra societat. Tenim entre els nostres associats molta diversitat d’opinions polítiques, però el que ens uneix és l’interès per la prosperitat ecomòmica individual i col·lectiva. Aquest punt, “col·lectiva”, és important.
— Desenvolupi-me’l.
— A Alemanya tenim aquest concete d’”economia social de mercat”, on el factor humà tingui el mateix pes o més que el de la riquesa. Busquem la riquesa monetària, però sobretot la personal, el creixement empresarial però també el col·lectiu, i si som business friendly ho som perquè som més friendly que business. O hi participem tots, o el creixement no ens val.
— I ara mateix com veuen Barcelona?
— Mirem amb molt d’interès la precampanya per les eleccions municipals, volem que governi algú capaç d’entendre les nostres preocupacions. No volem que governin persones dogmàtiques, que només escolten la seva parròquia, sinó gent capaç d’escoltar tothom. Crec sincerament que tot Barcelona està molt pendent d’això.
“A Alemanya busquem la riquesa monetària però sobretot la personal, el creixement empresarial però també el col·lectiu”
— I això vol dir que la situació és desastrosa?
— En absolut. Barcelona creix per si sola, governi qui governi, i hi ha molts negocis nous últimament. A més la política sembla que s’hagi calmat una mica, hi ha més capacitat de diàleg, i fins I tot els obstacles burocràtics han millorat força, a banda de la bona tasca que fa Barcelona Activa per a la creació d’empreses noves. De fet, jo dic sempre que hi ha més digitalització aquí que no pas a Alemanya. Crec que és degut a la cultura de postguerra, nosaltres encara no fem servir els serveis digitals amb el banc sinó que ens hi relacionem per correu postal. I no fem servir tant la targeta com feu aquí.
— D’on ve la seva relació amb Barcelona?
— Me’n vaig enamorar fa més de 25 anys. Vaig veure-hi una ciutat molt oberta, amb un molt alt nivell en tot: bon gust, bona geografia, bon clima, una ciutat còmoda i bonica. Un lloc ideal, però sobretot una societat molt oberta i acollidora, molt europea. Amb els seus problemes, és clar.
— Quins són, ara mateix?
— Segurament el preu de l’habitatge, que el trobo denunciable. El cost de la vida és massa elevat. En canvi no la considero una ciutat excessivament insegura, és tan insegura com qualsevol altra ciutat gran que atrau tant de turisme. Trobo que aquest tema no s’ha de dramatitzar.
— Per tant, Barcelona va bé?
— Pot anar molt millor si no s’estanca, però va prou bé. S’han portat aquí moltes startups, moltes empreses de noves tecnologies. La inversió de Seat Volkswagen en la planta de bateries s’ha fet finalment a Sagunt, però l’efecte positiu sobre Barcelona serà brutal. Molt més del que tots ens imaginem.
— El veig optimista.
— “L’optimisme és una obligació”, vaig sentir dir a Ludwig Edhard, que va ser canciller federal d’Alemanya Occidental.
La inversió de Seat Volkswagen en la planta de bateries s’ha fet finalment a Sagunt, però l’efecte positiu sobre Barcelona serà brutal
—Però a banda de la visió empresarial, sempre hi ha hagut un vincle especial entre Barcelona i Alemanya oi? Vull dir, ens diem a nosaltres mateixos que som molt wagnerians, molt europeus, molt nòrdics…
— En efecte, el vincle sempre hi ha estat. El 1870 ja hi havia aquí una parròquia luterana alemanya, i després el col·legi Alemany, i l’Institut Goethe… Però jo destacaria sobretot la concepció econòmica, que és molt semblant. Recorda els Quatre Motors d’Europa?
“Barcelona pot anar molt millor si no s’estanca, però va prou bé. S’han portat aquí moltes startups, moltes empreses de noves tecnologies”
— Ara m’ha fet rejovenir de cop.
— Encara són els mateixos. No s’ha formalitzat mai, però és una idea que encara continua: l’empresa catalana és la de Baden-Württemberg, una empresa familiar, una pime. O com la Bosch, per gran que s’hagi fet. En una ciutat com Stuttgart puges a la torre central i el que veus al teu voltant són boscos. Som una societat de mesura humana, local. Com vosaltres.
— I la globalització no ho amenaça, tot això?
— La globalització són onades, però la base continua essent la mateixa. Ara vivim en una societat de l’excés, però això passarà de llarg. Cregui’m.
“En una ciutat com Stuttgart puges a la torre central i el que veus al teu voltant són boscos. Som una societat de mesura humana, local. Com vosaltres”
— No ho tinc tan clar.
— Semblava que hi havia d’haver una catàstrofe econòmica, aquesta tardor. I hi ha gent que ho passa malament, aquí i a Alemanya (on no tenim l’”excepció ibèrica” energètica), però no ha estat la debacle que anunciaven. Es venen menys cotxes, però miri quanta gent als restaurants. Això no és la Tercera Guerra Mundial, per molta guerra que hi hagi a Ucraïna. Hem tingut una època molt llarga de bonança, i això fa que davant de qualsevol obstacle o qualsevol davallada ens deprimim.
— I els preus? I els interessos?
— Jo he viscut una inflació i uns interessos de dues dècimes, i entenc que hi ha gent a qui la situació ha agafat per sorpresa, però estem disposats també a ajudar-los. L’economia social de mercat és això. Som més friendly business que business friendly, i creiem que l’empresa familiar, com les que hi ha aquí, és el model capaç de respondre a les necessitats de tothom.
