Aquest dimecres passat, el col·lega Francesc Soler es preguntava aquí al The New Barcelona Post què se n’ha fet de la cultura underground barcelonina dels 70 en el nostre present i disparava aquesta oportuníssima pregunta arran de l’exposició programada pel Palau Robert sota el títol Underground i contracultura a la Catalunya dels anys 70, curada (que dir “comissariada”, i més quan es parla de progres, quedaria massa policial) per Pepe Ribas, l’ànima creadora de la mítica revista Ajoblanco.
Escric i insisteixo en que la qüestió resulta oportuna car, com tots els moviments llibertaris i trencadors, la contracultura dels 70 no s’hauria d’analitzar només des del punt G del seu esclat històric, sinó sobretot pels resultats que va obtenir, de la mateixa forma que, en un pla molt diferent a nivell polític, l’important de l’1-O no serà tant el seu poder com a esdeveniment de resistencialisme antirepressiu, sinó la llibertat que el referèndum (no aplicat per la nostra elit política) pot aconseguir inspirar en les generacions futures i com aquesta esdevé quelcom tangible.
Difereixo d’en Francesc en una qüestió de base museística, perquè si bé aquesta és una mostra molt més exhaustiva a nivell documental d’allò que el Palau Robert ens té acostumats, la simple acumulació d’objectes i audiovisuals, per interessants que resultin, no es converteixen en una exposició, quelcom que demana no només una tesi de fons sinó també una lectura presentista; puix que qualsevol història, no siguem ingenus, sempre s’explica des del present.
En aquest sentit, Pepe Ribas s’ha limitat a recopilar una bona pila de documents dels seus compis de generació, els ha situat en plafons per l’antic demiürg del vell Zeleste, Dani Freixas, i ha resumit els landmarks de l’època (del projecte Instant City, al gamberrisme de locals com el Jazz Colón i Les Enfants Terribles, passant per l’omnipresent Canet Rock) amb textos prototípics de la Viquipèdia. De fet, l’únic instant de sotrac cultural veritable arriba al final de la mostra, quan en un plafó hi veiem un rètol en forma d’estrella on s’hi llegeix: “El temps va continuar passant però, l’individualisme, la fragmentació i la corrupció, van fer que aquesta història acabés aquí.”
Cada generació té el seu esclat de follia que resulta en una esma tremenda per canviar el món i és normal que una quinta el reivindiqui sense embuts pensant-se que fou única, però Hegel ens recorda que els moviments s’han d’analitzar sempre al punt del seu ocàs. I és en aquest sentit que la pregunta oportuníssima sobre “què se n’ha fet de tot allò?” no pot ventilar-se amb un lema com el que acabo de reproduir. Qui va caure en l’individualisme, estimat Pepe Ribas? Els progres dels 70 que van acabar abraçant l’economia de mercat i fins i tot fent-se banquers? I la corrupció, benvolgut, qui la va perpetrar? Els mateixos polítics socialistes que van criar-se als racons dels ateneus llibertaris i que la majoria de puretes van continuar votant quan havien abandonat Karl Marx per la megalomania constructora de l’olimpisme? Aquestes són les preguntes oportunes que hauria plantejat obertament una exposició valenta que superés la suma de postaletes, els interrogants que fan mal (és a dir, els veritablement rellevants!) i que, de respondre’s, potser tacarien el glamur del moviment llibertari dels 70.
Cada generació té el seu esclat de follia que resulta en una esma tremenda per canviar el món i és normal que una quinta el reivindiqui sense embuts pensant-se que fou única
Per la meva inquietud i la fal·lera que sempre m’ha despertat la narrativa generacional, he pogut conèixer alguns dels protagonistes d’aquesta història cultural, un moviment que, com ha escrit recentment el confrare articulista Ramón de España, no fou català, sinó sobretot enterament barceloní i que ha acabat amb molts dels seus inspiradors, cosmopolites i progres, a les llistes de Ciutadans i venent la moto d’una Barcelona, la dels 70, que els agradava simplement perquè era molt més espanyola (la dels anys 20-30 anteriors i la Guerra Civil no la reclamen, ai las, perquè en aquella ciutat la cultura catalana, i en català, dialogava amb les altres cultures del món de tu a tu). Crec que De España és molt honest quan, recordant aquells temps, escriu: “me lo pasé muy bien e hice lo que pude, pero también me sentí, como los personajes de la canción de Bowie Oh, you, pretty things, formando parte de un grupo que estaba volviendo locos a sus padres y a sus madres, que habían sobrevivido a una guerra y solo aspiraban a vivir tranquilamente y no pasar hambre (la hubiesen ganado o la hubiesen perdido)”.
De fet, opino que seria interessant reproduir un fragment que ja s’esdevé a la majoria dels centres artístics del món i que aquesta simple mostra esdevingués una exposició com déu mana i, a poder ser, curada per una persona que no formi part d’aquella generació que es reivindica i amb la què no es passa comptes. Que ningú no s’erri, no aposto per una lectura filtrada en la revenja, sinó simplement per una cosa tan senzilla com una exposició artística i documental que no es ventili les preguntes interessants amb un simple pòster. De fet, benvolguts lectors, si mai acabo comissariant una exposició sobre l’1-O i al final, per exemple, hi poso un rètol on hi diu “el temps va continuar passant però, per aquelles cosis de la vida, la votació no va valer per res i els barruts corruptes se la van passar pel forro” us dono permís per venir-me a buscar a casa, omplir-me de quitrà i de plomes, i de dedicar-me articles molt més durs que aquest.
