OPEN ARMS torna al Mar

“Tornem al Mar” és l’eslògan de la darrera campanya de Proactiva Open Arms, una frase breu, però plena d’intenció, que barreja el sentiment d’alliberament després de mesos en terra ferma i la voluntat de continuar duent a terme la seva missió fundacional: el rescat de persones al mar.

L’esclat de la pandèmia va coincidir en el temps amb la interrupció de les operacions de salvament que l’Open Arms venia efectuant al Mediterrani Central. Després de 47 anys d’anar pel món i 60.000 milles navegades en els dos anys de missió humanitària al servei de la organització, una greu averia impedia seguir navegant un vaixell tant estimat com envellit. Una nau de càrrega pintada de vermell i blanc que ha contribuït al rescat de més de sis mil persones en aigües del Mediterrani, convertint-se en un símbol flotant de la defensa dels drets humans.

Amb l’Open Arms en observació al port de Burriana —on s’havia de calibrar la dimensió de les reparacions que la nau requeria— i l’Astral (l’altre vaixell de l’ONG que venia realitzant tasques de monitoratge dels fluxos migratoris al Mediterrani) confinat al port de Fuerteventura, els voluntaris i personal sanitari de l’ONG no van pas quedar-se de braços plegats, sinó que van redirigir els seus esforços cap a l’emergència sanitària.

Compromesos amb la protecció dels col·lectius més vulnerables, l’equip humà d’Open Arms prestà el seu suport en les residències per a la gent gran, realitzant proves PCR i també tasques d’acompanyament en el trasllat de persones. També van posar-se al servei de la ciència, col·laborant en l’assaig clínic liderat pels Doctors Bonaventura Clotet i Oriol Mitjà, que buscava descartar aquells medicaments que no resultaven efectius contra la malaltia. En aquesta acció, van encarregar-se de realitzar proves PCR i el seguiment a prop de 4.000 persones.

Ajut per fer front a l’emergència sanitària

Després de prestar el seu ajut durant el pic de l’emergència sanitària, en les darreres setmanes els voluntaris de l’organització han ampliat la seva missió cap a nous objectius. Dedicant-se a prevenir la transmissió del virus en les persones que treballen en la recollida de fruita, han demostrat de nou que el seu radi d’acció arriba allà on no sempre arriben les càmeres.

L’experiència adquirida per Open Arms durant aquesta crisi ha afermat els valors que defineixen l’organització, sintetitzats a la veu en off del darrer vídeo publicat a les seves xarxes: “Hem après que el més important és la vida, que cal cuidar els més vulnerables, que les fronteres no existeixen, que sols no podem i que la unió ens fa més forts.”

La pandemia ho ha tapat gairebé tot, també la situació dels migrants a la deriva

Però el seu fundador, Oscar Camps, apunta que d’aquests mesos també se’n desprenen  altres lliçons menys edificants. “La pandèmia ho ha tapat gairebé tot, també la situació dels migrants a la deriva”. El monotema que ha copat els titulars dels darrers temps ha arraconat realitats que també reclamen solucions urgents.  A nivell tècnic, l’alerta sanitària ha complicat l’operativa i els protocols de seguretat dels rescats en alta mar, però Camps recorda que anteriorment ja han hagut de protegir la tripulació contra malalties tan greus com l’VIH o la tuberculosi, concloent que “si abans la nostra tasca ja era difícil, el què ha passat amb el coronavirus és que tot s’ha complicat una mica més”.

Però la lluita contra les adversitats forma part de la trajectòria de l’ONG, que amb el temps ha après a navegar enmig de tempestes no sempre climàtiques. “Open Arms s’ha matingut de miracle… hem patit segrestos, bloquejos, difamacions i fins i tot trets dirigits contra les nostres embarcacions”, així resumeix Oscar Camps la odissea que suposa dur a terme les missions de salvament. “La gent no sap les dificultats a les que ens enfrontem, els sacrificis que fem i les renúncies que assumim en el nostre compromís amb la protecció i la seguretat de les persones que es troben a la deriva en el Mediterrani”.

Malgrat les inclemències, el cert és que en aquests 5 anys Open Arms ha salvat més de 61.000 persones al mar en 80 missions humanitàries. Amb els seus vaixells, han navegat l’equivalent a sis voltes a la terra, i aquesta feina ha estat possible gràcies a la col·laboració dels més de 600 voluntaris que  han dedicat el seu temps i esforços a la causa.

Un cost de 3 milions d’euros l’any per l’ONG

Actualment, les operacions de l’ONG tenen un cost d’uns 3 milions d’euros l’any i ara més que mai continua sent fonamental el recolzament de la societat. Les aportacions solidàries dels ciutadans garanteixen la independència de la organització, que es sustenta en un 90% en donacions privades.  Durant els mesos de la pandèmia, aquestes donacions han disminuït i l’entitat social està esgotant els recursos propis, motiu pel qual Proactiva Open Arms fa una crida a la ciutadania per tal de poder continuar realitzant una feina que a dia d’avui encara és necessària.

El coronavirus ha estat utilitzat per les administracions com a excusa per allargar els temps d’espera al mar

“Tant de bo deixem d’existir algun dia” reflexiona Oscar Camps, amb l’esperança que en un futur proper les administracions públiques i sobretot els organismes supranacionals com la unió Europea s’impliquin veritablement en les tasques de vigilància i salvament marítim que fins ara han negligit. Però mentre aquest futur arriba, el fundador d’Open Arms considera que “necessitem continuar uns anys més” per tal de revertir la situació i aconseguir un canvi real en les polítiques migratòries.  Un canvi que depèn en gran mesura de la presa de posició per part de la societat civil, que en absència d’unes administracions efectives, ha de demostrar que pot convertir-se en un agent de transformació real.

En línia amb aquestes idees, Open Arms manté de manera paral·lela a les seves operacions marítimes dos importants projectes. El primer, anomenat Origen actua a Ghana i Senegal, oferint a les persones que volen emigrar informació real sobre el que es trobaran en arribar al continent si decideixen emprendre el viatge, amb la intenció de deconstruir el mite idealitzat d’una Europa que els acollirà amb els braços oberts. També instrueixen en matèria d’emprenedoria, establint connexions amb el sector privat local, presentant alternatives possibles a l’important desembors econòmic que estan disposats fer per tal d’emprendre un perillós viatge de final incert. L’altre projecte, que han anomenat Educació per la llibertat, consisteix en sessions divulgatives realitzades en escoles, amb l’objectiu d’explicar la realitat social d’Àfrica i les condicions de les migracions, empoderant els joves per a que tinguin esperit crític davant l’allau d’informacions tendencioses i esbiaixades que circulen sobre aquests temes. Actualment el projecte ha passat per 1.300 escoles i vol seguir creixent per tal de compartir l’experiència acumulada per la Fundació en aquests anys amb els més joves.

L’any de la pandèmia ha tingut repercussions a tots els nivells. En el retorn de l’Open Arms al Mediterrani aquest mes d’agost, un cop efectuades les reparacions que possibilitaven la seva posada en funcionament, Oscar Camps ha reconegut que “El coronavirus també ha estat utilitzat per les administracions com a excusa per allargar els temps d’espera al mar.”

El pretext sanitari ha incrementat les habituals reticències a les que s’han d’enfrontar a l’hora de trobar un port segur on desembarcar, i la organització humanitària no es cansa de denunciar que aquestes negatives atempten contra les lleis del mar. Precisament en el tema de l’incompliment dels tractats és on l’ONG catalana sempre ha incidit més: De manera permanent Open Arms ha denunciat la inacció deliberada dels estats de la UE en matèria de salvament, una obligació reflectida en el Dret marítim internacional. Al mar, l’assistència a una embarcació en dificultats o a la deriva, així com el rescat de persones a l’aigua és un deure. Un deure incomplert sobretot per la Unió Europea, que des de fa anys prioritza les polítiques de control de fronteres per sobre del respecte als tractats internacionals.

En els darrers anys, la política de la UE al Mediterrani proposa una aproximació militar en el control de les aigües internacionals, que negligeix les demandes de recursos dels països més afectats per l’arribada de migrants i que deixa la “feina bruta” en mans de les organitzacions humanitàries. L’intent d’avançar cap a unes polítiques comunitàries en matèria de migracions topa constantment amb l’intercanvi de retrets entre els diferents països sobre la millor forma de gestionar el “problema”.  En contraposició a interpretar la realitat que es viu al Mediterrani com un “problema”, la visió humanitària de les ONG’s consisteix primordialment en considerar aquests migrants i refugiats com individus i no com una massa o flux.

Persones al rescat de persones

Persones al rescat de persones. D’aquesta manera va néixer Open Arms el mes de setembre de 2015, en el context d’una crisi humanitària que no es publicava als mitjans, però que li costava la vida a desenes de persones cada dia que fugien de la guerra. Oscar Camps, socorrista de formació, va mobilitzar un grup de voluntaris per anar cap a Lesbos amb la intenció d’ajudar a aquelles persones que perdien la vida al mar davant la indiferència de la comunitat internacional. Els primers rescats realitzats per Open Arms van ser nedant i sense equipament, valent-se únicament dels seus coneixements en salvament i la voluntat de ser-hi.

L’any 2016 va estar marcat per la signatura del que es coneix com “l’acord de la vergonya” entre la UE i Turquia, que perseguia acabar amb la ruta migratòria dels Balcans, lloc de pas de centenar de milers de refugiats. Amb el trasllat dels camps de Lesbos, les arribades de nous refugiats van baixar significativament en aquella àrea però Open Arms volia continuar protegint la vida de les persones allà on fos més necessari.

La zona escollida va ser el Mediterrani Central, la ruta més mortífera pel que fa al tràfic marítim de persones. Només faltava el vaixell adequat. L’Astral, un veler de 33 metres d’eslora cedit a l’oenagé per l’empresari italià Livio Lo Monaco, que amb cert humor va definir l’embarcació com “un vaixell de rics per ajudar els pobres”. L’Astral era una nau dissenyada per a la navegació recreativa que calia adaptar a les noves missions de vigilància i rescat. Per fer-ho, miralls, fustes i taules de marbre van desaparèixer, per tal d’encabir material d’assistència mèdica, avituallament i centenars d’armilles salvavides. En la nova concepció de l’espai d’aquell veler de luxe calia respondre a qüestions tan crues com ara el lloc on es guardarien els cadàvers. Tot el procés de transformació del vaixell i les posteriors missions a la zona SAR (Save and Rescue) del Mediterrani Central va quedar immortalitzat a la pel·lícula documental “Astral”, produïda per Jordi Évole i estrenada als cinemes a finals de l’any 2017. La projecció i difusió de l’audiovisual va suposar una fita important per l’ONG, que va veure multiplicada la visibilitat de les seves actuacions al Mar Mediterrani.

Per a l’organització, aquesta visibilitat és clau per aconseguir el recolzament de la societat, que amb les seves donacions sustenta les operacions de la ONG des dels inicis. Operacions què —tal i com es pot comprovar a l’esmentat documental i també als comptes publicats de manera transparent a la web d’Open Arms— no són precisament barates. Només en el primer any, es va destinar prop d’un milió d’euros en l’acondicionament del vaixell “Astral”, una suma que s’entén millor si baixem al detall de tots els elements que es necessiten per sortir a la mar:

Llanxa de salvament, 4.000€; Motor, 9.000€; eixàrcia, 12.000€; omplir el dipòsit del vaixell, 16.000€…

Calcular el preu d’una vida és més complicat, però en els 4 primers mesos d’operació de l’Astral van salvar-ne prop de 15.000.

Vides que abans d’emprendre el viatge cap a Europa queden en mans d’unes màfies que mantenen un lucratiu negoci gràcies a la desesperació de milers de refugiats i migrants. En el cas de Líbia, els traficants de persones omplen els dinguis de gom a gom (així és com s’anomenen les embarcacions neumàtiques on hi viatgen un centenar llarg de persones) que salpen de platges com Ziwara o Sabratah en direcció a Europa, però el viatge s’interromp molt abans d’arribar a destí. Al dipòsit de combustible només hi ha una quantitat que amb prou feines els permetrà recórrer una distancia de 20 o 40 milles (Lampedusa es troba a 300km i Sicília, a 500) deixant l’embarcació a la deriva en el moment que el motor s’aturi.

Màfies i guardacostes libis, uns enemics perillosos

Aquestes màfies saben que probablement, organitzacions humanitàries com Open Arms o Metges sense Fronteres rescataran els seus “clients” en algun punt del Mediterrani. Si bé no sembla que aquestes màfies s’esmercin gaire en garantir la seguretat del trajecte, la voluntat de mantenir el seu negoci fa que d’alguna manera vulguin que els passatgers arribin finalment a Europa, i què, en fer-ho, expliquin als seus familiars i coneguts que el pervers sistema funciona. I quin és el preu d’aquests bitllets cap al somni europeu? entre 500€ i 1.000€ per passatger. Uns preus elevadíssims en comparació a la devastada economia dels països de procedència (Eritrea, Somàlia, Sudán…) dels migrants i refugiats que arrisquen la vida per fugir de la guerra i la misèria.

Uns altres enemics als quals ha de fer front Open Arms en les seves operacions de rescat són els autoproclamats guardacostes libis. Un grups armats, entrenats i finançats per la Unió Europea amb l’objectiu d’interceptar les embarcacions clandestines per tal de procedir al seu retorn immediat al port de partida, efectuant unes “devolucions en calent” il·legals, però tanmateix fomentades pels estats europeus amb l’objectiu de protegir les seves fronteres.

Després de perdre el vaixell Golfo Azzurro arrel d’un segrest perpetrat pels guardacostes libis, La flota de la organització integra un efectiu important. La cessió de l’OPEN ARMS, un remolcador d’altura amb capacitat per a 400 passatgers que havia servit en tasques de Salvament Marítim implica de nou una inversió important i un temps perdut en reparacions. Sis mesos de feina i 600.000€ després, el vaixell està llest per dur a terme les missions de rescat al Mediterrani Central.

L’any 2018 va ser especialment complicat. En paral·lel a l’ascens dels populismes al vell continent, alguns mitjans de comunicació inicien una campanya de desgast contra Open Arms, difonent missatges que volen posar en entredit les seves actuacions al Mediterrani. Convertit en un actor incòmode per als governs, la ONG fa d’altaveu de la inacció deliberada de la UE al Mediterrani. Durant mesos, se’ls acusa infundadament de connivència amb els traficants de persones, i el primer ministre italià, Matteo Salvini, s’erigeix en el màxim estendard dels atacs dirigits a l’organització fundada per Oscar Camps.

Fill meu, de la presó es pot sortir. Del fons del mar, no

El gener de 2019, el govern espanyol reté el vaixell Open Arms al Port de Barcelona. El govern socialista, que no vol donar suport explícit a les operacions d’Open Arms per por de perdre vots, amenaça la organització amb multes de fins a un milió d’euros. Camps, preocupat pels possibles riscos legals que implicaria la desobediència, consulta amb el patronat de la fundació quina ha de ser l’estratègia a seguir. La resposta de la seva mare, membre del patronat, és d’aquelles que queden gravades: “Fill meu, de la presó es pot sortir. Del fons del mar, no.”

Passades les eleccions, el clima d’hostilitat contra la ONG es relaxa i l’amenaça sancionadora queda en foc d’encenalls. L’estiu d’aquell any, l’Open Arms viu l’expedició més difícil de la seva breu però agitada història. La “missió 65” es converteix en un pols en tota regla amb un Salvini enrocat en la seva intransigència. El premier  italià, entestat a impedir el desembarcament a port italià de 100 nàufrags rescatats, força un bloqueig de la nau al mar durant 21 dies. Però una ordre judicial permet in extremis el desembarcament a l’illa de Lampedusa, provocant un efecte bumerang contra Salvini, que arrel de la seva postura s’enfronta a una acusació de segrest per part de la Fiscalia. En relació a aquests fets, Oscar Camps declara que “malauradament hi ha molts Salvinis” però  “tenim l’esperança que es faci justícia i que tothom es doni compte de quina és la banda dolenta d’aquesta història. Un dels màxims acusadors ara es troba sota la justícia italiana. Qui estava delinquint era l’acusador… al final la Història ens jutjarà”.

Més enllà de les raons que reparteixi la justícia als tribunals, i a l’espera que la Història emeti el seu incert veredicte, la situació actual que es viu al Mar Mediterrani no és assumible per cap societat. “Salvar vides al mar no és opcional”, potser aquestes recents declaracions de Ursula Von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, marquin un nou camí en les polítiques comunitàries. Mentre la maquinària burocràtica es posa en marxa, els braços d’Open Arms seguiran treient persones de l’aigua.