Barcelona és una ciutat que es posa en qüestió a sí mateixa constantment, com ho demostra la quantitat de think tanks, institucions de la societat civil, grups de recerca, assagistes i fins i tot novel·listes i cineastes que dediquen informes, documentals, llibres o esdeveniments a donar-li voltes al model Barcelona. Tinc la sort de dirigir un d’aquests ens des del 2016 i de gaudir d’una finestra per on opinar periòdicament sobre el tema en aquest i altres mitjans, i tot i així em resulta gairebé impossible estar al corrent de tot el que es genera al voltant d’aquesta qüestió. Potser aquesta dèria ve de molt lluny, però segur que hi té molt a veure la síndrome del 92 que vivim des de que l’impuls dels Jocs Olímpics va començar a esmorteir.
Amb la capital espanyola tinc la sensació que és diferent. En tots aquests anys dedicat a temes urbans em costa recordar algun llibre o document sobre els plans de futur de Madrid com a ciutat. Fins i tot la presència madrilenya explicant-se a grans esdeveniments urbans o la seva participació en xarxes internacionals de ciutats m’han semblat sempre més aviat testimonials. Pot ser una percepció personal, i animo a qui em llegeixi a contradir-me i suggerir materials sobre el tema, però diria que el contrast amb l’exercici permanent de repensar-se de Barcelona i la seva omnipresència en l’imaginari urbà global, almenys des dels JJOO, és significatiu.
Així, no hi ha gaires pistes de què ha proposat Madrid com a ciutat entre el El que no esté colocado, que se coloque y al loro de Tierno Galván en els anys de la Movida, i el Relaxing cup of café con leche d’Ana Botella defensant la candidatura olímpica del 2020. Són dues expressions, certament, d’una ciutat més acostumada a vendre estil de vida que no pas model urbà. Va ser, possiblement, l’inesperat mandat de Manuela Carmena com a alcaldessa el període en el que més s’ha entrat en aquest debat del model de ciutat, com a part de les esmenes al sistema que el moviment que la va portar a l’alcaldia defensava. Aquí, els vuit anys d’Ada Colau van multiplicar la producció de pensament, opinió i debat (força acalorat en molts moments) sobre la ciutat.
No és que a Madrid no s’hi hagin fet coses interessants durant tot aquest temps. Podem citar Madrid Río com a transformació urbana que recupera espai verd per a la ciutadania o Matadero com a projecte que conjuga creació d’una nova centralitat, recuperació de patrimoni i projecte cultural i d’innovació social, amb el Medialab Prado, avui Medialab Matadero, com a estendard, almenys fins l’arribada de l’actual govern municipal.
En realitat, però, hi ha dos fets que considero que han influït en aquest perfil baix de Madrid. El primer, que el PP hi ha guanyat totes les alcaldies des del 1991, tret de l’esmentat interludi 2015-2019. Una més que probable conseqüència de quedar relegada pel govern estatal socialista al tercer graó del podi dels grans esdeveniments del 1992, i a Espanya els greuges no s’obliden fàcilment. En tot cas, a efectes del que ens interessa, els governs conservadors no han estat mai gaire proclius a la planificació i, per tant, la ciutat ha evolucionat més a cop d’iniciativa privada (amb Florentino Pérez i companyia al capdavant) que d’anticipació pública.
El segon és que en algun moment d’aquest trajecte el municipi de Madrid sembla esborrar-se del mapa com a realitat urbana per vendre la seva ànima a l’Estat, lògicament durant les estades del PP a la Moncloa. Però també a la Comunitat, copada aquí sí pel PP sense interrupcions des del 1995, per esperonar l’oposició als governs centrals socialistes. L’anhel aznarià de comunicar Madrid per AVE amb totes les capitals de província o el protagonisme a l’hora de vendre l’estil de vida madrileny post-covid, el de la llibertat, per part de l’actual presidenta de la Comunitat, respectivament, en serien dues clares mostres.
Doncs bé, ha hagut de ser una editorial catalana, Arpa, la que publiqui un llibre que ha activat recentment el debat sobre el model urbà de la Villa y Corte. Es tracta de Madrid DF, de l’arquitecte i urbanista Fernando Caballero que, expressant lògicament punts de vista personals, sembla que ha seduït en bona mesura a l’establishment madrileny. I val a dir que evidentment ha interessat, alhora que incomodat (aspecte sempre a valorar quan es fa de manera intel·ligent, com és el cas) al nostre.
Per als qui ens apassiona el tema, el llibre té tants aspectes a comentar que caldria tot un altre llibre per fer-ho. Per tant, en el que queda d’article m’agradaria centrar-me en la primera de les tres parts en què es divideix el volum (Madrid y el mundo) per mirar de treure’n reflexions que serveixin per al cas de Barcelona.
Bona part de l’argument central del llibre, que es desplega fonamentalment en aquesta primera part, consisteix en reclamar per a Madrid el lloc que considera que li correspon entre les anomenades ciutats globals. I, per fer-ho, l’autor es basa en dues premisses: que només sent ciutat global es garanteix la prosperitat i que només ho poden ser les ciutats molt grans, amb una massa crítica suficient. D’això es podria desprendre la pregunta de si hi hauria o no espai per a dues ciutats globals en el tauler peninsular.
La primera premissa, doncs, és que adquirir l’estatus de ciutat global és un requisit per a la prosperitat de la gent que hi viu i fins i tot del conjunt del país. En aquest sentit, el model de ciutat global que defensa Caballero és el que ha anat modelant el neoliberalisme des dels anys 80 del segle passat, que es basa en la capacitat d’atraure fluxos globals de persones, inversions o visitants. Un model que contraposa un suposat poder minvant dels estats en el tauler de joc internacional a un creixent protagonisme de les ciutats. Un model que proclama la competència entre ciutats i l’aliança amb les grans corporacions com a motor de progrés.
Val a dir, com ja explicava en un article anterior, que el model de ciutat global està canviant i aspectes com la guerra comercial, les restriccions a la immigració o el desplegament de la iniciativa Belt and Road per part de la Xina, poden donar-li la volta com a un mitjó al panorama geopolític i econòmic global i, amb ell, al rol que hi exerceixin les ciutats. Però en tot cas, el referent clàssic de Londres o Tokyo com a ciutats globals segueix en l’imaginari i sembla que és la clara aspiració de la capital d’Espanya.
En aquest context, Caballero es refereix a Madrid com una ciutat sense cap atractiu destacable en termes d’imatge, però que això precisament la fa una “plataforma multiusos” ideal per a l’economia globalitzada, fins el punt que es troba preparada per acollir tot allò que no volen o no poden acollir altres ciutats. És, en certa mesura, una celebració de Madrid com a no-lloc, capaç com diu l’autor de treure una “carta de joker” quan les altres triguen més del compte a decidir com juguen la seva mà. El model és, doncs, l’absència de model propi. Res a objectar, perquè aquest és el resultat lògic, i pel que sembla no només assumible sinó desitjat per Madrid, d’esdevenir una ciutat global seguint el cànon fins l’extrem.
Però atraure molt, i encara menys segons què, no és cap garantia d’aconseguir una millora de les condicions de vida del gruix de la població, com proven els indicadors de desigualtats de totes les grans ciutats del món. Perquè si hi ha uns actors que han sobrepassat en poder als estats, aquests són les grans corporacions, amb les tecnològiques al capdavant. I està per veure fins on pot resistir una ciutat, per molt global que sigui, als designis d’aquestes empreses, que ja no necessiten les ciutats com a aliades, sinó que les fagociten. Les mateixes Londres, Nova York o Tokyo tracten així de posar traves més o menys exigents a l’activitat d’empreses com Uber o Airbnb, no sense grans resistències i pressions.
Adquirir l’estatus de ciutat global és un requisit per a la prosperitat de la gent que hi viu i fins i tot del conjunt del país
En realitat, per aquest motiu, les ciutats el que han de fer és més aviat col·laborar entre elles (i amb els estats) per posar fre als excessos d’aquestes corporacions. Una pràctica habitual i imprescindible en el cas de Barcelona, però igualment vital per a la resta. El panorama actual crida més a cooperar que no pas competir en una cursa que només condueix, com ja s’ha demostrat, a l’extracció de la riquesa de les ciutats cap a un núvol cada cop més llunyà, camí ja de Mart. Madrid, en canvi, es deixa portar i, per això, indubtablement, obté avantatge en el curt termini front la resta a l’hora de resultar atractiva per als fluxos de capital globals, sense parar-se a pensar gaire en quines poden arribar a ser les conseqüències econòmiques i socials en el mig i llarg termini de fer-ho.
La segona premissa dins d’aquest plantejament de Caballero és que, per ser una ciutat global amb tots els ets i uts, cal una mínima massa crítica en termes de població, que en el cas de Madrid situa en assolir els 10 milions d’habitants.
Barcelona té un gran potencial en l’estructura urbana i ens faltaria acabar de definir un bon sistema de governança
Sembla lògic pensar, seguint les lleis de la gravetat, que si es tracta d’atreure, la massa importa. I si observem les ciutats considerades globals queda clar que fonamentalment es tracta de ciutats amb grans volums de població. Ara bé, l’evidència també ens diu que no és una condició necessària ni molt menys suficient per formar part del club. Si fos el cas, la principal ciutat global del segle XXI hauria de ser l’antiga capital nigeriana, Lagos, que preveu superar els 80 milions d’habitants el 2100. Sembla improbable. Com tampoc s’explicaria que Boston o Sydney, amb àrees metropolitanes al voltant dels cinc milions d’habitants, formin part amb molta solidesa de la llista.
Més que el volum de població, el que resulta realment important és la fortalesa de l’estructura urbana i el bon funcionament de la governança d’unes aglomeracions que poden fàcilment assolir dimensions equivalents a les d’alguns estats. En el cas de Barcelona, per exemple, tenim un gran potencial en l’estructura urbana i ens faltaria acabar de definir un bon sistema de governança si considerem l’abast de la ciutat real i altres particularitats, com l’encaix d’una regió metropolitana de cinc milions d’habitants en un país de vuit milions.
Caballero s’emmiralla més endavant en el llibre en el cas barceloní per fer la seva proposta d’estructura territorial i fins i tot de governança (prenent com a exemple l’Àrea Metropolitana de Barcelona), però també amenaça que si no es facilita l’articulació del municipi amb la metròpoli en la regió i més enllà, amb les capitals de província properes, fonamentalment amb un servei de trens regionals, i es posen traves a la seva aposta com a ciutat global, Madrid (municipi) acabarà tirant pel dret, expandint-se i engolint tot el que tingui al voltant, alhora que esdevenint una ciutat-estat de la que la resta d’Espanya haurà d’anar a remolc.
En aquest sentit, faig un parèntesi per constatar que, mentre a Madrid comencen a pensar com hauria de ser l’estructura i la governança quan suposadament arribin als 10 milions (horitzó 2050), aquí que ja tenim l’estructura i una realitat compartida entre cinc milions (que variarà molt poc en el mateix període, segons les projeccions de població), ens faci tanta por afrontar la qüestió de com governar aquesta realitat.
La pregunta que es desprèn, com ja s’ha dit, és si d’acord amb aquestes premisses hi cabrien dues ciutats globals a la península Ibèrica o si, per contra, convé deixar exercir el lideratge a Madrid, que és la que està en millors condicions de fer-ho, i més tenint a Barcelona noquejada per les conseqüències del “procés”.
Deixant aquesta darrera consideració a banda, i que, com s’ha comentat anteriorment, es pot posar en qüestió la pròpia noció de ciutat global tal i com la coneixem, cal constatar que no hi ha tampoc cap prova definitiva per afirmar tal incompatibilitat. No hi és en la distància física, donat que, per exemple, Londres i París, les principals ciutats globals europees, es troben a una distància inferior a la que hi ha entre Madrid i Barcelona. Tampoc en el fet que en un mateix país hi pugui haver dues ciutats globals. És cert que on això succeeix ara mateix són països molt més grans i econòmicament més poderosos, però això no invalida cap altra possibilitat.
Sigui com sigui, és significatiu que aquest rol de Madrid dins la globalitat es focalitzi en el vincle amb Amèrica Llatina i la seva constant comparació amb Miami. Hi ha fonaments per fer-ho: Madrid, com la ciutat nord-americana, s’ha constituït en el refugi per a moltes persones procedents de països llatinoamericans en crisi, i de manera notable per a estrats de renda alta i mitjana. També de renda baixa, tot i que llegint determinats passatges del llibre sembli que tots els nouvinguts gaudeixin de xalets amb piscina, d’escoles concertades i d’un tracte de tu a tu amb les elits dels seus propis països que abans allà els menyspreaven i aquí no.
Des del meu punt de vista, el problema d’aquest posicionament, almenys tal i com l’expressa Caballero, és doble. Primer, perquè traspua un aire paternalista de l’estil de les afirmacions d’Isabel Díaz Ayuso admirant-se al Perú perquè hi ha gent sumida en la pobresa que no obstant és alegre, amable i humil. Per tant aquí, en comparació amb el seu país, estan cent mil vegades millor, o sigui que no hi ha motius per queixar-se. Un tipus de discurs que en boca (i, pitjor, en mans, quan se’ls dona poder) d’alguns podria derivar cap a actituds neocolonialistes. Considerar que el que ha de fer Amèrica Llatina és copiar el model econòmic, social i urbà madrileny per construir un nou contracte social que traurà al continent de l’atzucac en el que es troba, és molt considerar.
Madrid es deixa portar i, per això, indubtablement, obté avantatge en el curt termini front la resta a l’hora de resultar atractiva per als fluxos de capital globals
Segon, perquè l’encegament vers Llatinoamèrica fa que en cap moment del llibre s’adreci la mirada cap a les dues realitats de la globalitat que li són més properes a Madrid: la construcció europea i la regió mediterrània. Potser ser la connexió llatina sigui una base per al lideratge global, però no sembla que abdicar de qualsevol responsabilitat davant dels riscos que pateix la Unió Europea, ni prestar més atenció al que tens a 10.000 km que al que tens a 1.000, especialment si en aquest darrer cas hi ha una bomba demogràfica i climàtica en permanent amenaça d’esclatar, siguin les millors postures per consolidar-lo.
La cerca d’un lloc propi en el tauler global mai pot passar per desentendre’s de les responsabilitats domèstiques i amb el veïnat. En tot cas, si haguéssim de jugar a les ciutats globals, l’estratègia de Madrid obriria les portes a que algú altre ocupés aquest espai euromediterrani. Si Barcelona ho aconsegueix, com ha vingut tractant de fer amb més o menys empeny en les darreres dècades, ja tindríem l‘equació de les dues ciutats globals en un mateix país resolta.
En definitiva, malgrat el llibre comença desmentint el Madrid se va de Maragall i al llarg de les seves pàgines el tracta de capgirar argumentant els greuges que ha hagut de suportar la capital de l’Estat, finalment acaba per justificar que Madrid adopti una postura propera a la doctrina del the winner takes it all en termes urbans. Això pot portar a alguns a reclamar que cal aconseguir una ciutat referent que estigui a l’alçada del que se suposa que demana la globalització, i això passa perquè Madrid sigui l’única ciutat global espanyola, la més gran i la més lliure, tant en el seu funcionament com respecte les seves obligacions com a capital espanyola i europea. Una aspiració lícita, però de moment molt poc legitimada, ni pels arguments ni per la manera d’actuar dels qui dirigeixen els destins del rompeolas de todas las Españas.
