Oriol Amat: “Siguem optimistes. Ens equivoquem més, però ens va millor”

Oriol Amat és sobretot un servidor públic. Catedràtic d’economia financera i comptabilitat i rector de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Va ser degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, de la Barcelona School of Management, president d’Accid i el primer conseller català de la CNMV. També va ser diputat del Parlament entre 2015 i 2017.

Nascut a Barcelona l’any 1957, ha viscut sempre entre Gràcia i l’Eixample. Té cinc fills i la seva és una família d’economistes. De jove va jugar a hoquei al Barça i va ser boy scout. No tenia televisió a casa. De la timidesa en va fer virtut per convertir-se en professor. La política sempre li ha interessat, tot i que no ha militat mai. És independent. Li agrada el lideratge benedictí i l’humanisme, sacsejar organitzacions i veure sempre l’ampolla mig plena. I si algú té una opció millor que l’optimisme, que ho digui.

— Es va dedicar al món de l’economia i la universitat.

— És el que sempre havia vist a casa. El meu pare és economista, havia treballat en una entitat de crèdit, era professor de la UAB i degà del Col·legi d’Economistes. Aquest cap de setmana ha fet 97 anys. No tenia massa clar quina carrera triar, però el meu germà gran també va fer economia.

— La passió per l’economia li ve de família.

— Vaig començar amb molts dubtes i a segon de carrera vaig tenir una crisi existencial. Volia canviar ADE per psicologia, el meu pare em va recomanar que fes totes dues  carreres alhora i amb només un any de psicologia ja veig que no era el meu camí. A cinquè de carrera, un professor va comentar que necessitava un estudiant per fer unes pràctiques. Jo era molt tímid i em posava molt vermell, però quasi per casualitat vaig donar una primera classe. I em vaig adonar que la docència i el món de l’ensenyament superior era allò que realment m’apassionava.

— De petit no tenia televisió a casa.

— Ara tenim televisió a casa, però no la veiem. Només durant les campanades de Cap d’Any i les nits electorals quan encara no se saben els resultats. M’agrada veure l’exercici d’oratòria i comunicació que fan els diferents representants dels partits per explicar el moment electoral.

— Com s’informa?

— Tinc un hàbit informatiu peculiar. Estic subscrit a tres diaris —un digital i dos en paper— i rebo els dossiers del Col·legi d’Economistes i la UPF. Al contrari del que pensa molta gent, sóc poc actiu a xarxes. Destino cinc minuts al matí i cinc minuts més durant la nit. També segueixo a líders d’opiniós del món econòmic i polític.

— És rector de la Universitat Pompeu Fabra des del 21 de maig del 2021.

— Em considero un servidor públic, sobretot des de fa 15 o 20 anys. Els primers anys d’una vida acadèmica has de fer recerca, publicacions i preparar classes. No tens temps per pensar en com millorar el país. En el meu cas, quan vaig començar a fer de professor a la UAB hi havia nits que no dormia preparant-me les classes. Arriba un moment a la teva vida professional on et planteges què pots aportar i com pots ajudar a deixar aquest món una mica millor de com te l’has trobat. Mai em vaig proposar ser rector.

“Em considero un servidor públic, sobretot des de fa 15 o 20 anys. Arriba un moment a la teva vida professional on et planteges què pots aportar i com pots ajudar a deixar aquest món una mica millor de com te l’has trobat”

— Mai?

— Em van plantejar l’opció de presentar-me. Vaig parlar amb 300 persones de la comunitat de la universitat per fer un programa de 136 punts, la candidatura va tenir molt consens i no es va presentar ningú més.

— Per què fa ara un pas al costat?

— Per la suma de tres factors. Vaig agafar la covid el mateix dia d’abril que es va morir la meva mare i no vaig poder anar al seu enterrament. Vaig tenir covid persistent amb efectes secundaris a la respiració i també esgotament molt fort, insomni o pèrdues de memòria. Estava fet pols.

— I ara, com està?

— No he fet cap dia de baixa pel covid. Fer de rector vol dir agafar avions a Europa i als Estats Units. Entre juny i juliol tot era molt complicat i a la UPF teníem diferents temes a punt de materialitzar-se com, per exemple, la data de la primera pedra del Mercat del Peix amb l’acord de dos ministeris, la Generalitat, la UB i el CSIC. També hem treballat molt per liderar l’Aliança Europea d’Universitats. Vaig estar a punt de tirar la tovallola per la covid persistent però després de sis mesos ja estic perfectament.

— Així doncs, quin és el segon factor?

— Faré de rector fins a finals de febrer i la majoria dels 136 punts del programa estan fets o s’estan materialitzant. La universitat té sentit si el coneixement que genera el transfereix a la societat. Més exemples de fites aconseguides: incrementar la transferència de coneixement. Quan vaig començar hi havia 7 càtedres institucionals o d’empresa a la universitat, ara n’hi ha 15 i 12 més estan en una fase molt avançada d’acord. Aviat tindrem unes 20 càtedres. Em vaig proposar modificar el calendari de la universitat per acabar el curs abans de Sant Joan que era una demanda dels estudiants des de feia dècades. Ja está fet.

“La universitat té sentit si el coneixement que genera el transfereix a la societat”

— I els punts del programa que no estan fets?

— No es poden aconseguir perquè o necessiten més de dos anys o a la universitat no hi ha consensos suficients per tirar-los endavant. Una altra demanda històrica dels estudiants són uns horaris més compatibles amb la seva vida. Vam posar els equips de resposta per treballar-ho i en va sortir una proposta i un codi de bones pràctiques perquè els degans puguin millorar els horaris. Però, aquesta és una competència dels degans que són triats democràticament per la comunitat universitària de la facultat. On hem arribat és on puc arribar i no hi puc fer més. Del meu programa quasi tot està fet i el que no està fet, no ho puc fer.

— I el tercer factor?

— M’agrada sacsejar les organitzacions. Vaig ser degà comissionat de la Barcelona School of Management i en tres anys va fer una transformació molt important que és un cas d’estudi en algunes escoles de negoci. Vull tornar a sacsejar alguna organització.

— Què sacsejarà després del rectorat?

— No marxo de la universitat. Sóc un servidor públic i fa 30 anys que sóc a la UPF. Vull seguir ajudant a la universitat i estaré encantat de donar més classes, fer més docencia i recerca alhora que ajudo a sacsejar o transformar alguna part important de la universitat. El dia següent faré allò que la universitat i el seu equip de govern creguin que he de fer i amb molt de gust.

— Va ser diputat al Parlament entre 2015 i 2017.

— La política sempre m’ha interessat, tot i que no he militat mai. Sóc independent. Quan el president Artur Mas em va proposar anar a les llistes de Junts pel Sí com a independent, la meva idea era una altra i li vaig dir que no. Acabava de tornar de quatre anys com a conseller de la CNMV —era la primera vegada que hi havia un català a l’executiva— i volia tornar al món econòmic i financer de la universitat. Recordo que estava a Islàndia i el meu pare em va demanar que ajudés. Vaig dir que sí. Era un moment molt especial i era una llista que aglutinava moltes concepcions del país.

— Quin record guarda de la política?

— Vaig aprendre com es feia una llei i vaig ser ponent de la llei d’estadística. Ho vaig passar molt bé fins a les últimes setmanes on tot va canviar. Els mesos de setembre i octubre van ser molt durs, tot es va complicar i vaig patir molt. Sóc una persona de pacte i de buscar punts de trobada, d’intentar entendre l’altre. Quan va haver-hi el 155 i es va dissoldre el Parlament, vaig tornar a la universitat. Diferents forces polítiques em van dir de seguir, però vaig dir que no. No entenc gaire la política actual.

— Per què?

— Quan era diputat tenia molt clar d’on veníem, què fèiem i on anàvem. Ara no miro massa la secció de política catalana i espanyola del diari. Si algú veu clar on estem ara, que ho expliqui. Jo no entenc el moment actual.

“No entenc gaire la política actual. Necessitem més humanisme i empatia. S’ha de pensar primer en el país i després en el partit. S’ha de pensar en les noves generacions en lloc de les pròximes eleccions”

— Què ens fa falta? 

— Cadascú és ell i les seves circumstàncies. Per això és molt important que els professors tinguin de tant en tant una responsabilitat o un càrrec per entendre la complexitat de cada moment. Als països nòrdics és tradició que les persones destinin uns anys de la seva etapa madura a fer un servei públic a l’ajuntament o el parlament. És molt fàcil criticar i fer de polític avui en dia és complicat i té molts pocs incentius. Un polític ha d’estar disposat a què el critiquin per les xarxes socials. Abans no era tan habitual el linxament públic. Necessitem més humanisme i empatia. Tendeixo a veure l’ampolla mig plena i la part bona de les persones i les situacions.

— Sense salut no hi ha economia i l’objectiu de l’economia és el benestar. Com veu l’economia, la salut i el benestar de Barcelona?

— Barcelona és una gran ciutat i te n’adones quan vas pel món. Abans dels Jocs Olímpics tothom em preguntava on estava Barcelona i ara és una de les ciutats amb més prestigi. Un problema que tenim al nostre país és la convalidació de títols i els tràmits burocràtics amb l’administració pública. Barcelona és una gran ciutat i la localització és immillorable. Tenim una gran capacitat d’atracció i hem d’ordenar millor el turisme per fer-lo de qualitat i valor afegit i aprofitar així totes les vies de generació de riquesa. No ens podem permetre l’atur que tenim, l’hem de reduir i necessitem activitat econòmica. Tant Barcelona com Catalunya posen excessives través als emprenedors i les empreses. Recordo un directiu que m’explicava que un supermercat va trigar vuit anys a aconseguir una llicència. Ordenar vol dir ordenar, no ser ineficient. Les coses s’han de fer amb consens i que quan hi hagi canvis de govern, no es tiri tot enrere. Consens!

“A Barcelona i Catalunya tenim una gran capacitat d’atracció, hem d’ordenar millor el turisme i hi ha excessives traves burocràtiques per a emprenedors i empreses”

— La política constructiva. 

— Això ho trobo a faltar en els grups polítics. S’ha de pensar primer en el país i després en el partit. S’ha de pensar en les noves generacions en lloc de les pròximes eleccions. Potser és un somni utòpic… Estava pensant en les bases del sistema educatiu finlandès que no s’han fet pensant en els partits, sinó en les properes generacions. Durant 30 o 40 anys no s’han hagut de canviar les lleis.

— I la transferència de coneixement?

— Ara fa 30 anys estàvem bastant malament en recerca a Catalunya. L’Andreu Mas-Colell va liderar una política molt encertada i va fer que Catalunya estigui avui dins el mapa mundial de recerca. Els catalans som l’1 per 1000 de la humanitat, però produïm l’1 per 100 de la ciència. És a dir, produïm fins a 10 vegades més que la mitjana de la humanitat. A Catalunya estem a la lliga dels països on es fa més recerca científica i d’impacte com als Estats Units, Israel o els països nòrdics. A Catalunya fem molt bé la recerca que serveix per generar un coneixement que ha de tenir un impacte i que fa que la ciència avanci. Ara bé, el que no aconseguim és que aquest coneixement arribi a la societat. Això és la transferència de coneixement.

— Com ho solucionem?

— Transferència a la universitat vol dir fer càtedres amb la Fundació Miró, l’Ajuntament de Barcelona o l’Associació Catalana de Municipis, entre d’altres. Una càtedra vol dir fer un acord amb una institució que et dona uns recursos i amb aquests recursos generes un coneixement que reverteix a la societat i que permet que la societat sigui millor. La connexió amb el coneixement també fa millors les empreses.

— Nous temps de crisi, nous lideratges de benestar?

— En el món actual ens falta humanisme i intentar entendre l’altre. Si parlem de la vida política voldria dir que un líder d’un partit fos capaç de reconèixer que la proposta d’un altre partit està bé. Quan tot allò que fa l’altre és negatiu, llavors queda deslegitimat per si sol. Prenen els ciutadans com si fóssim persones sense capacitat de veure allò que és bo i dolent. Al Parlament em deien a vegades que havia de criticar més, però jo criticaré allò que crec que està mal fet però no allò que crec que està ben fet. Necessitem més capacitat d’arribar a acords i construir. És el que vol la població.

— I en el món de l’empresa?

— Depèn molt dels lideratges i va per barris. A la comunitat de la UPF hi ha unes 25.000 persones i jo aplico la distància zero amb tothom. No estic gairebé mai al despatx del rectorat i vaig sempre pels Campus per parlar amb gent i saber què els hi preocupa. La comunitat és excepcional i està formada per gent empàtica que entén fins on pots i fins on no pots arribar. La distància zero és una manera de practicar l’humanisme i et permet identificar allò que pots millorar i actuar de forma immediata.

“En el món actual ens falta humanisme i intentar entendre l’altre. La distància zero és una manera de practicar l’humanisme”

— L’anterior entrevistat de Persona a persona, Xavier Marcet, li llança les següents preguntes:  

— Com activem una pulsió optimista a les empreses fins i tot en temps de dificultats?

— Més enllà dels problemes de salut, no hi ha cap estratègia millor que ser optimista. Optimisme és pensar que fins i tot en els pitjors moments, la situació no és tan dolenta. El meu avi tenia una expressió que deia “que Déu no ens enviï tot el que puguem aguantar”. Quan estàvem en ple confinament, vaig fer un llibre que es deia L’ampolla mig plena. Fins i tot llavors hi havia oportunitats amb les inversions financeres. Sempre recordo una frase del Nobel Daniel Kahneman que diu així: “Els optimistes ens equivoquem més, però ens va millor”. Ser optimista no vol dir ser un somiatruites, sinó veure la situació en la qual et trobes i quina és la millor manera de sortir-te’n. Als que pensem que el món pot millorar ens diran que som massa optimismes. Però si algú té una opció millor, que ho digui.

“No hi ha cap estratègia millor que ser optimista. Optimisme no és ser un somiatruites, és pensar que fins i tot en els pitjors moments, la situació no és tan dolenta”

— El futur del management és el management humanista?

— En general, hi ha bones persones i tothom fa el que pot. Si algú et perjudica, has d’intentar fer-li entendre què ha passat i donar-li l’oportunitat de corregir-ho. En els darrers anys he llegit molt sobre el lideratge benedictí. La regla de Sant Benet: quan un fa un error, li has de donar almenys tres oportunitats.

— 1,2,3…

— Quan un professor té enquestes dolentes, parlo amb ell i normalment fa el canvi a la segona o a la tercera. L’humanisme és posar-te a la pell de l’altre. Intento tractar a tothom com m’agradaria que tractessin a les persones que estimo.

---

SET DE VIDA

1. Referent: El meu pare
2. Llibre: Gog de Giovanni Pepini
3. Pel·lícula: 2001: A Space Odyssey de Stanley Kubrick
4. Cançó: Boig per tu de Sau
5. Racó preferit: La vista al Noguera Pallaresa amb les muntanyes de la Geganta des de Bresca (Baix Pallars)
6. Lema de vida:“La vida no és com te la donen, sinó com te la prens”, que diu mossèn Tronxo
7. Somni:Que les persones que estimo i tothom en general pugui viure d’una manera digna i plena

---