Infraestructures metropolitanes clau: més enllà de la mobilitat

En el debat sobre les infraestructures necessàries per al progrés d’una metròpoli com Barcelona l’èmfasi sol posar-se habitualment en les relacionades amb la mobilitat, tant interna (rodalies i transport públic en general) com externa (alta velocitat, aeroport, etc.). Aquest biaix té la seva lògica si tenim en compte que una metròpoli se sol definir per la intensitat dels desplaçaments habituals, per motius laborals, d’estudis o de lleure de la gent que viu en un determinat territori i per la seva connectivitat amb el sistema global de ciutats.

Passen més desapercebudes, però, altres infraestructures que configuren l’entramat bàsic de la nostra qualitat de vida i sobre les que només hi posem la mirada quan esclata algun episodi de crisi.

Aquest és el cas, per exemple, de les infraestructures de proveïment d’aigua. La sequera meteorològica persistent està conduint a una sequera hidrològica, és a dir, a una escassedat d’aigua, que comença a resultar molt preocupant i obliga a realitzar determinades restriccions, difícils d’aplicar a nivell municipal amb unes eleccions a les portes. La situació crítica a la que es va arribar en l’episodi del 2004-2008 va suposar una presa de consciència de la ciutadania i la reducció generalitzada dels consums, però el territori i les conques dels rius demanen una major cura i una millor gestió, de la mateixa manera que cal una forta aposta per la regeneració i reutilització de l’aigua.

Però aquesta situació ha posat també de manifest el malbaratament d’aigua que comporten les deficiències en la xarxa de subministrament. És així com aquests dies s’han destapat les xifres que diuen que a Catalunya es perd una quarta part de l’aigua potable com a resultat de les fuites degudes al mal estat de la xarxa. Alguns casos han sortit a la llum, com el de la riera de Canyet, a Badalona, amb una fuita d’uns 180.000 litres diaris des de l’any 2005, posen de manifest la falta d’inversió i d’entesa entre les administracions corresponents.

Una entesa que resulta imprescindible i urgent per corregir situacions com aquesta. L’any passat l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va aprovar un pla estratègic del cicle integral de l’aigua que incloïa una inversió inicial de més de 130 milions d’euros en gran part per a manteniment de la xarxa, però que fixava les necessitats d’inversió de cara al 2050 en més de 2.000 milions a aportar tant per la pròpia AMB com pels ajuntaments que la formen i l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).

Un altre front obert d’actualitat i no exempt de polèmica és el de les infraestructures energètiques. Les dades ens diuen, en aquest cas, que la regió metropolitana de Barcelona va consumir 22.600 GW d’energia elèctrica el 2019. Una dada significativa, però, és que només el 0,8% de l’extensió sol·licitada per a noves instal·lacions fotovoltaiques en el territori català el 2021 corresponien a municipis de la regió (que abasta els dos vallesos i el Maresme), mentre que no s’havia sol·licitat cap autorització per a parcs eòlics dins de la pròpia regió. 

L’AMB, per la seva part, va fer el 2014 el seu primer “mapa solar” per calibrar la capacitat d’autogeneració d’energia fotovoltaica en cobertes. El resultat obtingut era d’un 42% teòric màxim d’autoabastiment, però, considerant la factibilitat tècnica de les instal·lacions avui dia, el percentatge baixava fins a un 12%. Tot i així, ens cal empènyer per desenvolupar una àmplia infraestructura energètica distribuïda aprofitant els canvis legals sobre les comunitats energètiques.

Inversió en renovables i digitalització

Amb aquest panorama, i tenint en compte que les estimacions indiquen que s’ha de multiplicar per 18 la potència renovable instal·lada per assolir la neutralitat climàtica, el Govern de la Generalitat ha calculat que caldrà una inversió de 59.000 milions d’euros i ocupar un 2,5% del territori amb les infraestructures necessàries per generar energies netes fins al 2050. 

La digitalització de l’economia suposa un altre repte de grans dimensions. D’entrada, i vinculant amb el consum d’energia, l’informe anual del CIDOB assenyalava que el 2019 gairebé el 4% de les emissions globals de CO₂ (i creixent) són generades per l’energia que consumeix “el núvol”.

En tot cas, és inevitable posar també el focus en la necessària adequació de les infraestructures digitals als requeriments de l’activitat econòmica. La metròpoli barcelonina compta amb una situació avantatjosa amb l’estació d’arribada de cables submarins d’alta capacitat a Sant Adrià del Besòs, que hauria de ser un impuls per al desplegament de les xarxes d’última generació. Un àmbit en el que les inversions van més lentes del previst, tot i que cal tenir en compte que Catalunya és una de les regions capdavanteres en recerca de 5G avançada i de 6G.

En aquest àmbit, però, una de les principals preocupacions actualment és la seguretat. El ciberatac que pateix l’Hospital Clínic, com fa mesos va passar amb la Universitat Autònoma de Barcelona o els que pateixen regularment centenars de municipis, obliguen a noves inversions per extremar les mesures de protecció d’aquestes infraestructures.

El quart paquet d’infraestructures essencials es recull sota l’etiqueta de “verdes i blaves”, que són totes aquelles que conformen el substrat natural o seminatural de l’espai urbanitzat i proporcionen serveis ecosistèmics a la metròpoli. Segons la definició que utilitza l’AMB, aquests espais oberts milloren la qualitat de l’aire, potencien la biodiversitat, actuen com a embornals de CO₂ i ofereixen ús lúdic i social a la ciutadania com a espais de lleure, esbarjo i esport. La moderació de les temperatures és un dels altres serveis cabdals que proporcionen.

D’entre aquestes infraestructures verdes en destaquem aquí dues: els espais agraris i el litoral metropolità.

Pel que fa als primers, les xifres indiquen que entre 1976 i 2016 s’han perdut 40.000 Ha de sòl agrícola a la regió metropolitana de Barcelona. Només a l’AMB, segons els estudis preparatoris del Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUMet) amb les inversions corresponents es podrien recuperar 5.000 Ha de terres productives i posar-les a disposició de productors que no en troben. Cal tenir en compte que el Parc Agrari del Baix Llobregat, una de les nostres infraestructures verdes clau, ocupa unes 3.500 Ha. A la resta de la regió metropolitana, a més, hi ha unes 5.000-6.000 Ha addicionals en espais agrícoles protegits. Tot plegat, junt amb el suport a la pagesia, ha de permetre incrementar la producció de proximitat i, en conseqüència, una major resiliència del sistema alimentari.

El litoral constitueix un dels sistemes més fràgils, alhora que més explotats, del nostre entorn natural. És un sistema complex i molt sensible als efectes del canvi climàtic. L’increment dels episodis meteorològics extrems i l’augment del nivell del mar generen anualment pèrdues econòmiques i efectes negatius socialment i ambientalment. Un dels efectes més visibles és la regressió de les platges metropolitanes. Integrar aquests espais litorals com a infraestructura verda/blava significa plantejar mesures d’adaptació amb solucions basades en la natura, per tal que sigui més resilient, mentre es protegeix la seva biodiversitat. 

Un planejament antiquat

L’adequació d’aquestes i altres infraestructures reclama posar al dia el planejament territorial i urbanístic. Avui en dia, encara estem pensant i configurant la metròpoli del segle XXI sobre un dibuix de fa mig segle, el del Pla General Metropolità (PGM) del 1976. La recent aprovació inicial del ja esmentat PDUMet ha de donar pas a l’instrument que substitueixi el PGM (l’anomenat Pla d’Ordenació Urbanística Metropolitana) i que, per tant, renovi els principis sobre els que gestionem el territori i hi desenvolupem una base infraestructural adient als nous temps. Uns principis que haurien de ser incorporats també al planejament de la resta del territori metropolità, avui recollit en el Pla Territorial Metropolità aprovat el 2010, que ha de ser convenientment revisat i actualitzat, alhora que activat després de més d’una dècada d’avanços escassos.

L’adequació d’aquestes i altres infraestructures reclama posar al dia el planejament territorial i urbanístic. Avui en dia, encara estem pensant i configurant la metròpoli del segle XXI sobre un dibuix de fa mig segle, el del Pla General Metropolità (PGM) del 1976.

En definitiva, comprovem com algunes de les nostres necessitats més bàsiques depenen d’unes infraestructures que no solen ocupar portades, però sense les quals la nostra qualitat de vida seria infinitament menor. A més, en el seu desplegament i gestió es genera ocupació localitzada en el territori, tal com defensa el col·lectiu de l’Economia Fonamental, que demana parar més atenció al que representen aquestes infraestructures per al benestar col·lectiu i dedicar-hi, per tant, els recursos necessaris de manera prioritària.

Una oportunitat irrepetible

La disponibilitat de fons europeus i, en particular, dels fons NextGenerationEU és una gran oportunitat per posar al dia les nostres infraestructures essencials. Aquelles que ens permeten respirar, beure, menjar o escalfar-nos. Tan de bo també la nostra societat considerés com a infraestructura essencial l’habitatge, per acabar de satisfer allò que el psicòleg Abraham Maslow identificava com les necessitats bàsiques de l’ésser humà. Com a societat, més que mai, cal que tinguem clares les prioritats inversores perquè potser estem davant d’una oportunitat irrepetible.

Tan de bo també la nostra societat considerés com a infraestructura essencial l’habitatge, per acabar de satisfer allò que el psicòleg Abraham Maslow identificava com les necessitats bàsiques de l’ésser humà

Des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, a més, i tal com ha recollit el Compromís Metropolità 2030, reconeixem que el bon funcionament de moltes d’aquestes infraestructures, o bé el seu desplegament, demanen d’un pacte entre el món urbà, que n’és el principal beneficiari, i el món rural, que n’és el suport territorial o el lloc on s’originen els recursos que hi circulen. Un “pacte espacial” que reparteixi càrregues i beneficis de manera més equitativa, tal com en el seu moment el pacte social va fer entre les rendes del capital i les rendes del treball. Només així podrem garantir qualitat de vida per a tothom, visqui allà on visqui.