“La Jazz Cava de Terrassa, el meu poble, ha tingut un paper fonamental en el meu desenvolupament com a músic i com a persona. Als 16, quan sortia d’estudiar del conservatori, hi anava sempre, per participar en les jam sessions setmanals del local, o per veure grans artistes com ara Dennis Rowland amb la Big Band Jazz Terrassa o Ambrose Akinmusire“. El trompetista, compositor i arranjador Oriol Vallès rememora aquella adolescència amb insuperable banda sonora a peu de barra, degustant una canya de mitja tarda i amb un silenci de fons, “amb el que es conversa molt bé”.
—Això de la música et ve de família?
—Sí! El meu pare és director de corals i guitarrista clàssic.
En aquells dies de jams, estudis i concerts que et canvien la vida, l’Oriol va creuar el seu camí amb els germans Joan i Lluc Casares, amb el bateria Pau Sala i amb el pianista Jöel González, avui establert a Nova York. Plegats funden el quintet Smack Dab amb el que fan un gran debut el 2015. “Acabàvem de sortir de l’ESMUC, jo tenia 22 anys i se’ns planteja la possibilitat d’enregistrar al costat del Jesse Davis“, mític saxofonista de Nova Orleans.
Un dels moments que el músic guarda en el seu record embolicat en un halo místic, de revelació, d’inici de quelcom nou, és “el del moment del solo que el Jesse va fer per al tema Més menys, que s’inclou en aquell disc de debut”. La resta d’aquell record no s’expressa en paraules sinó amb una mirada capaç de veure, per un instant, més enllà de l’horitzó.
A l’any següent, el quintet torna a gravar, aquest cop amb el prestigiós saxofonista valencià Perico Sambeat i amb l’enyorat trombonista Toni Belenguer, per a un segell de la importància de Fresh Sound New Talent.
Aventures a la Gran Poma
“Després del segon disc de Smack Dab i amb altres projectes actius, com ara una big band, vaig decidir marxar a Nova York a estudiar a la Manhattan Music School i aprendre dels grans”, explica el parroquià segons beu la seva cervesa. “Allà m’hi vaig quedar tres anys, veient en directe a grans com Jimmy Cobb, Louis Hayes, Eddie Henderson, Roy Haynes o Roy Hargrove, treballant i tocant moltíssim per a malviure a un pis ruïnós de Harlem”.
Com no podia ser de cap altra manera, de la Gran Poma guarda una sèrie d’anècdotes delirants, “com un cop en què ens van cridar per a tocar a la festa d’un paio molt ric de Nova Jersey que celebrava… la venda de la seva mansió! Per a l’ocasió, havíem d’acompanyar a un crooner, que no era un altre que un senador italoamericà del partit Republicà i gran amic de l’amo d’aquella gran casa la venda de la qual se celebrava amb aquella festa. Molt estrany!”, recorda entre riures.
A la seva tornada a Barcelona, l’Oriol torna a connectar ràpidament amb l’escena local. Amb el cap ple d’idees, ganes de fer música i alguna cosa més. “Va ser quan vaig fundar el meu quartet i, amb altres músics, creem el col·lectiu The Changes, una de les raons per les quals no me n’he tornat a anar d’aquí, malgrat les dificultats per a fer música en aquesta ciutat”, exposa, amb indissimulat orgull per “la continuïtat per continuar escrivint i tocant, explorant nous territoris sonors sense defallir, sense cedir quan venen moments complicats, com ara la pandèmia”.
Aquests dies, l’artista presenta el seu nou enregistrament, Cap clar, el quart al capdavant del seu quartet, que presenta al Milano el 17 de març, al Jamboree el 24 i al festival de Jazz de Terrassa el 26.
—Quatre enregistraments en quatre anys! Sí que produeixes de pressa, no?
El parroquià riu. “En realitat, tinc ja preparat el repertori per al proper disc. Escric molt ràpidament i, per a quan tinc llest un disc, i l’estic presentant i defensant sobre els escenaris, al meu cap ja hi tinc tot el material del següent”. Molts passos per davant de si mateix.
Un altre projecte que destaca és el projecte dels Sunset Rhythm Kings, banda de jazz tradicional de Nova Orleans, “que m’ha permès explorar un terreny que sempre vaig estimar i que està ple de possibilitats: el de Louis Armstrong, la seva música i el seu context”.
Ciutat del ritme mediterrani
Quan va tornar de Nova York, una sensació de descompressió es va apoderar de l’Oriol. “A Barcelona la vida és més tranquil·la respecte al ritme frenètic d’allà. Aquest tarannà més pausat, més amistós entre músics, m’agrada i m’hi sento còmode. El clima és molt millor, a més. Al cap i a la fi, el meu és un bioritme mediterrani, i aquesta ciutat s’adapta de meravella a aquesta pauta”.
Però, com el mateix parroquià sospita que passa a tantes altres urbs del món, “aquí la majoria dels espais culturals, sobretot els musicals, estan molt enfocats per al turisme, i això dificulta que hi hagi una base sòlida de públic local. Tot està pensat per a visitants que venen i van, sent substituïts per la següent tanda, d’aquest anar i venir en queda poca cosa”. A aquest fenomen se suma la sensació que no s’encoratja prou la música en directe. “Si t’hi fixes, en una ciutat com Barcelona, resulta força difícil trobar locals on es pugui tocar una bateria després de les deu de la nit”.
—Tocar la bateria potser no, però aquí es pot menjar molt bé a qualsevol hora. Et deixes temptar amb la nostra oferta per menjar alguna cosa?
Al músic se li encén la mirada.
—No ho hauria de fer, però…
—Tenim tapes per fotre’t un berenar exquisit!
—Soc vegetarià, però és que a més jo soc molt més de dolç–, replica Oriol Vallès, sense treure ull de la rebosteria tot just desenfornada.
