Conec molt bé la història de Pablo Iglesias i d’Albert Rivera, dos polítics que he seguit especialment pel fet de compartir-hi edat (42 anys) i formar part d’una de les primeres generacions de ciutadans espanyols –en el meu cas, per aquella cursilada de l’imperatiu legal– nascuts en la imperfecta democràcia del 78 i criats en la pornogràfica-olímpica prosperitat econòmica dels 90. Poc importa que l’origen cultural dels dos exlíders difereixi radicalment (Iglesias té a la sang el sindicalisme republicà ressentit amb les elits made in Vallecas i Rivera, mal que li pesi, és un producte típic del botiguerisme català; és el “fill de l’amo” vallesà que acaba marxant a Madrid i malparlant de Catalunya perquè no hi pot fer prou pasta): als dos els uneix la ferida de la meva generació, una quinta que va creure’s que a la trentena ja viuria com els seus pares abans de jubilar-se –sou fixe, dues residències i criaturam a la concertada–, però que la crisi econòmica del 2006 va relegar a un estat de subsistència mínima i a un avorridíssim precariat.
La meva és la generació “del desencís”, un grup d’homes i dones que va formar-se a les millors escoles del món per viure bé i amb altíssimes quotes de llibertat, però que es veié abocada a escrutar les costures del règim del 78 no pas per vocació regeneracionista, sinó perquè quan tocava cobrar com déu mana i gastar-se el jornal a les botigues de Manhattan l’estat va deixar-nos en boles, a la intempèrie, i amb uns sous que no donen ni per comprar bolquers i farinetes al paki. En el meu cas, i en el de la majoria dels meus amics, l’independentisme fou el punt de fuga esperançador per cercar la promesa d’un nou entorn en què Catalunya pogués dialogar de tu a tu amb el món i l’ambició individual i la voluntat de prosperar no caiguessin en la xarxa burocràtica de l’estat (tot el que, en definitiva, ha prostituït el processisme i els nostres líders han traït amb tanta impunitat). Iglesias i Rivera, per altra banda, són els últims polítics que han mirat d’inventar-se una alternativa a l’independentisme apel·lant al somni d’una Espanya regenerada.
Els aparells ideològics de l’estat, que són molt més intel·ligents del que TV3 ens vol fer creure, van saber llegir el desencís de la meva generació i alimentaren l’ego d’Iglesias i de Rivera amb dues operacions d’efectivitat quirúrgica. Les elits espanyoles de la Castellana a la Diagonal van veure de seguida que, en cas d’un auge acusat de l’independentisme, amb el PSC no n’hi hauria prou per aturar el moviment a Catalunya i engreixaren la màquina de Ciutadans (paulatinament convertida en el somni dels banquers, “un Podemos de dretes”) perquè la formació taronja pogués guanyar unes eleccions al Parlament. L’operació, tramada inicialment com una nauseabunda croada contra el sistema d’immersió lingüística (encara més fraudulenta sabent que Rivera ha educat la seva pròpia filla en una de les escoltes més catalanistes del Vallès Oriental) va donar els seus fruits, i és una evidència palmària que, una vegada aturat l’independentisme, a Espanya Ciutadans ja no li servia per res de res i la majoria dels seus acabarà demanant almoina al PP.
És una evidència palmària que, una vegada aturat l’independentisme, a Espanya Ciutadans ja no li servia per res de res i la majoria dels seus líders acabarà demanant almoina al PP
Així el mateix Rivera, que ha acabat fent veure que treballa al costat del seu amic José Manuel Villegas al bufet d’advocats de Rafael i d’Eugenio Martínez-Echevarría i de Vicente Morató, noms molt més que propers al PP que en els darrers anys han ampliat la seva activitat a Andalusia i que, casualitats les justes, són els preferits pels populars a l’hora d’escriure recursos d’apel·lació al Tribunal Constitucional. De fer-se com a polític amb una crítica visceral al bipartidisme i a la corrupció de PP i PSOE, en definitiva, el pobre Rivera ha acabat vivint a sou de la dreta espanyola, com un nou ric madrileny més, en una d’aquelles espantoses mansions del barri de La Finca amenitzada amb les cançonetes de Malú. Finalment, el fill del botiguer podrà viure com havíem somiat, sense haver de mirar de reüll el preu del turbot als restaurants de la capital, i amb l’esperit totalment disponible en cas que el PP acabi deglutint (encara més) Ciutadans i, com em diuen els meus espies a la capital, Pablo Casado li acabi demanant liderar el PP de Catalunya.
La vida té molta gràcia, perquè als seus inicis Rivera compartia un discurs anti-establishment molt semblant al d’Iglesias, per molt que es revestís amb corbata i una clenxa de tipus convergent. L’ocàs del líder de Podemos pot semblar molt diferent però, si feu memòria, a Iglesias van engreixar-lo els mateixos aparells mediàtics que van arribar a aconseguir que El País escrivís editorials elogioses amb Ciutadans quan els taronges s’aproximaven al PSOE. Pablo va passar ràpidament de fer-se mig popular en discutir-se amb quatre rancis a 13TV a abanderar el discurs del 15-M a les places de Madrid i tenir un sofà-llit al grup Planeta, les televisions del qual van crear el suflé de la Plaça del Sol per contrarestar les impressionants manifestacions que ordia any rere any l’independentisme. De recordar que el PSOE i Felipe González tenia “el passat tacat de calç viva”, Iglesias va blanquejar la corrupció estatal, entrant al govern com a vicepresident fins que va cometre l’error d’intentar salvar Madrid d’Ayuso.
Mentre Ciutadans mitigava l’impacte de l’independentisme a Catalunya amb una oposició ferotge i un sac de mentides cada dia més evident, Iglesias ajudava l’estat com a policia bo abanderant un fenomen d’aparent revolta massiva alternatiu a la secessió, excitant el ressentiment de les classes populars madrilenyes a la recerca de prosperitat econòmica (amb unes mesures hereves del comunisme que, d’haver-se aplicat, només les haurien empobrit més) i excitant la tercera via a Catalunya interessant-se per la causa dels presos polítics i prometent als catalans que el PSOE adquiriria posicions més moderades de cara als indults. Doctrinalment, Iglesias fou un polític molt més amable amb la causa catalana, però tot això són aparences, perquè l’havien impulsat les mateixes forces demoníaques que pretenien un rentat de cara de la corrupció de l’estat que ha acabat amb una simple dutxa d’aigua freda. L’entrada d’Iglesias al Gobierno és, en el seu fons, la seva primera mort, un ocàs que ha certificat tornant a Madrid per suïcidar-se.
L’entrada d’Iglesias al Gobierno és, en el seu fons, la seva primera mort, un ocàs que ha certificat tornant a Madrid per suïcidar-se
Com en el cas de Rivera, Iglesias ha acabat passant d’excitar els ànims dels oprimits per l’asfíxia del sistema a buscar-se una caseta a Galapagar on poder viure tranquil amb els seus tres nanos. Amb la seva deserció, la causa política que el va forjar només té una figura resistent; l’alcaldessa Ada Colau, car Podemos entrarà en un procés de marginalització molt semblant al d’Izquierda Unida. Així han acabat els meus dos col·legues de quinta; d’acarnissar-se amb el sistema a fugir de la contaminació de l’aire madrileny als seus espantosos jardinets. Rivera ja té la carrera ben orientada, i Pablo, n’estic segur, trobarà ben aviat un espai mediàtic on els seus antics promotors de La Sexta li permetran esplaiar-se, ja sigui presentant debats polítics o posant veu a documentals sobre com sobreviu el nyu a l’estepa africana. Finalment, els dos polítics podran viure tranquils empassant-se les seves conviccions, si és que mai n’havien tingut, i el sistema vetust d’interessos que mou els fils de la política espanyola respirarà tranquil com un bebè arrapat al mugró.
Per la meva generació, els casos d’Iglesias i Rivera són especialment rellevants cara, de la mateixa forma que Madrid els ha garantit una jubilació petitburgesa i daurada, l’extensió espanyola de les elits madrilenyes a Catalunya, el processisme, intentarà comprar la nostra voluntat amb un retorn tranquil a l’autonomia, convertint-nos en uns cínics i, d’una forma molt més modesta, garantint-nos una subsistència econòmica com per pagar-nos el piset i no molestar gaire. Ara per ara, la meva quinta es troba en l’encreuament dels qui volen exercir l’eremitisme sense molestar gaire o els que maldem per intentar defensant allò que creiem i la perversió moral de qualsevol retirada en l’anhel d’autodeterminació del país. Durant els propers anys, veuré molts coetanis caure en la parsimònia de l’anar tirant i d’acceptar una realitat neo-autonòmica on no existeix un sol incentiu per prosperar i ser lliure. Iglesias i Rivera ja han comprat el “No, no se puede”: la meva generació ha de saber si vol fer el mateix o continuar oferint batalla.
Si per alguna cosa han de servir les carreres d’Iglesias i Rivera, a banda d’enterrar el somni d’una Espanya més regenerada, és per advertir a la meva generació que encara té l’opció de seguir batallant per allò que creu o rendir-se en un cinisme de tres al quarto amb una jubilació que, en general, a Catalunya es paga molt més barata que Madrid. Jo, com sabeu, ja he fet la tria; aquí teniu el meu punyal, ben afilat, curull de llum i sang, cada dissabte.
