“Des dels 17 anys he format part de grups musicals, és el que més m’apassiona i, des de llavors, he militat a 33 formacions diferents. I, més que tocar en directe, allò que realment m’agrada és tocar amb col·legues, fer música amb els meus amics”, explica el músic i compositor Pablo Jiménez.
Ho diu mentre beu un Bitter Kas a peu de barra i gaudeix de l’Odessey and oracle dels seus estimats The Zombies sonant de fons i omplint l’espai del Bar al capvespre.
Per a ell, tot va començar un matí de la seva infància als magatzems Sears del carrer Buenos Aires, l’any 1971, “va ser el dia en què em van atrapar els Beatles”. Va ser la llavor d’una obsessió que l’anava a acompanyar tota la vida, el pop i les seves derivades, que mai no han deixat d’estar presents. “Vaig optar per tocar el baix perquè el Paul era el meu beatle preferit, i la meva primera banda va ser The Beatdreams, molt influenciada pels Fab Four. La vaig muntar amb col·legues de l’institut Ausiàs March”. Era 1979 i, al costat dels amors musicals dels anys 60, anaven apareixent altres de nous, una nova onada que tancaria el cercle sonor del Pablo: “Squeeze, The Jam, Elvis Costello i, ja, després, Nacha Pop”.
“Vaig optar per tocar el baix perquè el Paul era el meu beatle preferit, i la meva primera banda va ser The Beatdreams, molt influenciada pels Fab Four”
Au nocturna irredempta, i un habitual dels carrers de la ciutat a lloms de la seva impecable Lambretta 175 TV, un gran moment d’inflexió per a la trajectòria del músic va ser conèixer els Brighton 64: “Em va permetre introduir-me en un entorn cultural que m’agradava molt, el mod, en el qual em vaig anar ficant gradualment. Li tinc molt afecte”.
El Pablo acabaria formant part de la banda dels germans Gil, tant Brighton 64 com quan va canviar el nom per Brigatones, i és considerat un prime mover de l’entorn modernista barceloní.
Un rastre d’afecte
Costa trobar bandes i projectes musicals de pop clàssic o anyenc de Barcelona pels quals el Pablo no hagi passat en un moment o l’altre. Des dels grans clàssics com Brighton 64 o Los Negativos, fins als Soberanos, mític conjunt dedicat a la repesca de la cultura ye-yé; Les Très Bien Ensemble, dedicats al pop francès seixanter; El Instante, amb Daniel Cros i injustament relegats a l’oblit, i una infinitat més: Piggies, Canary Sect, Manzanas, Pulpops, Jorba y Preciados, Los Cavernas… Ròssec de grups que segur que, algun cop, volent o per pura casualitat, has vist a algun local de la ciutat.
Fins i tot, podia haver estat baixista de Los Flechazos, amb qui va arribar a provar l’any 1991: “Jo els encaixava, però per tocar amb ells m’hauria hagut de mudar a Lleó i en aquell moment no ho vaig veure clar. A vegades em penedeixo de no haver-ho fet, perquè ningú com Los Flechazos reflectia tan perfectament allò que, en l’àmbit musical i estètic, a mi m’agradava”.
Actualment milita a Los Baches: “Mai m’havia fet tanta il·lusió estar en un grup com en aquest. Estem gravant el nostre primer àlbum amb temes propis i harmonies vocals molt treballades”. En paral·lel, lidera una banda de versions dels Brincos anomenada Brincosis i, juntament amb la seva dona i eterna còmplice, l’Ana, tenen un petit segell discogràfic, Discos Sélak. L’última referència és l’àlbum de Los Popov, un altre dels innombrables projectes del Pablo i que, alhora, suposa l’enregistrament últim i pòstum de la cantant Inés Bayo, prematurament morta l’agost de 2019.
Però, més enllà de la inquietud musical del parroquià i el seu apetit per continuar “fent música entre amics”, tota aquesta activitat també reflecteix un caràcter afable, una capacitat que a aquest oriünd de Les Corts, “profundament religiós i, alhora, amb uns valors molt socials”, li ha permès sumar amics i companys de viatge musical, sempre disposats a comptar amb ell, si del que es tracta és de fer bon pop atemporal. Aquest rastre d’afecte és el que acostuma a notar-se i brillar, quan terceres persones de l’entramat musical barceloní parlen d’ell, sempre amb un gran afecte.
Ciutat amable
“En general sempre m’ha agradat l’educació de la gent en els ambients on m’he mogut a Barcelona”, explica el Pablo. I el fet d’haver militat en més de trenta bandes en les últimes quatre dècades dona una idea de la varietat i diversitat d’entorns per on s’ha pogut moure. “La meva relació amb aquesta ciutat és d’amor absolut, encara que no m’agraden els carrils bici, la brutícia actual i que hi hagi tants guiris”, matisa.
“La meva relació amb aquesta ciutat és d’amor absolut, encara que no m’agraden els carrils bici, la brutícia actual i que hi hagi tants guiris”
Xarrupa el seu refresc i recorda quan i com va descobrir el que ha estat el seu bar de referència, el lloc on tantes nits ha passat ajuntant bandes, tocant, punxant discos, aprofundint amistats, reafirmant el seu etern amor pel pop, el soul, el R&B, el punk rock. “Vaig descobrir el Barbara Ann de casualitat, passejant amb una ex pel carrer Taquígraf Garriga. Des de fora vaig poder sentir els Nacha Pop. Vam entrar. Acabaven d’obrir-ho tres dies abans”. Era 1988 i encara és fàcil trobar-lo a la barra del degà local musical de Les Corts.
—Això no és el Barbara Ann, però, en canvi, tenim una bona oferta culinària, per si et vols quedar a sopar. Tenim de tot: tapes, pinxos, menú, plats combinats, carta, entrepans…
De fons, els últims compassos de Friends of mine dels Zombies donen lloc al Time of the season i Pablo Jiménez es disposa a sortir per fumar-se un Ducados, marca a la qual roman fidel des de fa 45 anys. Un ràpid cop d’ull a les viandes li permet prendre una decisió precisa:
— Odio els plats combinats i l’Ana i jo som més de tapes.
I just en el moment de citar-la, com si es tractés d’un encanteri, arriba al Bar l’Ana, la seva dona, que saluda, demana la seva consumició i premia a la concurrència amb el seu ampli somriure addictiu.
