“Una pel·lícula pot provenir del passat, però sempre es conjuga amb el present”

Després de 14 anys sota la batuta d’Esteve Riambau, la Filmoteca de Catalunya enceta una nova etapa amb Pablo La Parra Pérez (Gandia, 1987), llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de València i doctor en Estudis Cinematogràfics i Culturals per la Universitat de Nova York. La Parra es va imposar en el concurs internacional convocat per renovar la direcció de l’equipament ubicat al Raval entre una trentena de candidatures, amb una proposta que inclou un programa de residències i un catàleg online de tot l’arxiu de la Filmo. En el càrrec des de principis de juliol, per un període de quatre anys prorrogable per quatre més, torna a una ciutat on va viure fa més de deu anys quan estudiava un màster a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament.

No va ser l’únic moment que va trepitjar Barcelona. La recerca de la seva tesi doctoral es va centrar en el cinema militant i clandestí que es va fer a Catalunya durant els últims anys de la dictadura franquista i la Transició, l’única pista que dona sobre els seus gustos a la pantalla gran. És per això que va anar venint a la ciutat i coneixia molt bé la Filmoteca, on va passar moltes hores consultant el seu arxiu. Després de Nova York i el parèntesi barceloní, va traslladar-se al País Basc, on va liderar el departament de Recerca i Docència del centre internacional Elías Querejeta Zine Eskola, a Sant Sebastià, des de l’any 2018 fins a aquest 2024. A la ciutat basca, també ha treballat al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià.

— Aquest estiu tindrà vacances?

— Estan sent setmanes molt intenses, però també molt gratificants. Tindré uns poquets dies cap a finals d’agost. Em vull posar al dia amb tota l’activitat de la casa. Estic visitant unitat per unitat, coneguent els equips, prenent nota, escoltant els interessos i les demandes de totes les persones que componen l’equip i també configurant la meva fotografia general de la Filmoteca.

— Què és per a vostè el cinema?

— Les pel·lícules són el cinema, però també ho són els modes mitjançant els quals les fem, les paraules que escrivim sobre elles, les relacions socials que generen i les relacions econòmiques i tecnològiques que desenvolupen. I, afegeixo, una imatge pot provenir del passat, però sempre es conjuga amb el present, en el moment en què tu la mostres i parles d’ella, ja forma part de l’avui. M’és igual que sigui una pel·lícula en nitrat de principis del segle XX, quan la discutim i la pensem, és contemporània.

— I una filmoteca, com la definiria?

— Les filmoteques són les institucions que preserven, difonen i pensen la cultura cinematogràfica. Això té a veure amb conservar les seves traces al llarg de la història, que són, evidentment, les pel·lícules, i s’han d’afegir documents en altres formats que completen el patrimoni cinematogràfic. Les filmoteques tenen una segona responsabilitat, que és difondre tot això mitjançant les pantalles i la projecció, però també mitjançant exposicions i recerca. A més, atresoren el coneixement més especialitzat sobre el cinema, des de la preservació fins als aspectes més estètics, humanístics i crítics. El nostre patrimoni no són només les pel·lícules i documents que tenim, sinó que també ho són les destreses de l’equip humà. Som un arxiu de gestos i de sabers, i hem de garantir la seva transferència. Des de la seva aparició en els anys 30, les filmoteques han anat evolucionant per esdevenir els centres més sofisticats per a la protecció i comprensió de la cultura cinematogràfica.

“Les pel·lícules són el cinema, però també ho són les relacions socials que generen i les relacions econòmiques i tecnològiques que desenvolupen”

— Sona complicat.

— Es que no és una pregunta massa fàcil. Una de les coses fascinants d’una filmoteca és la dificultat de definir-la. Una filmoteca és i no és un museu, és i no és una sala de cinema, és i no és un arxiu, és i no és un centre de formació, és i no és un centre de recerca. És tot això i molt més que això. Una filmoteca no només programa pel·lícules, no només preserva títols, no només dona accés a uns documents, fa tot això plegat. I la suma d’aquestes parts genera un tot únic, que és una filmoteca.

— Com imagina la Filmoteca de Catalunya d’aquí a uns anys?

— Més oberta, més diversa i més flexible, en el sentit que col·labora amb una multiplicitat d’agents i que ho fa a totes les unitats de l’equipament. És una filmoteca que programa d’una manera diversa, però coherent, d’una forma molt atenta a la seva responsabilitat social i política amb el present. També ho fa amb sensibilitat amb una escala micro, amb el barri del Raval; amb un radi d’acció que té abast de país, col·laborant amb institucions de tot Catalunya, i amb un impacte internacional.

— Posi’m algun exemple.

— Llançarem un programa de residències basat en la rotació de perfils. La Filmoteca fa coses molt diverses que van des d’una tasca hiperespecialitzada de preservació del patrimoni cinematogràfic fins a projectar pel·lícules o comissariar exposicions. Hi ha un conjunt de processos intermedis que tenen a veure amb la mediació, la documentació… tot un seguit de funcions que les residències han de reflectir. M’imagino un programa que va canviant de convocatòria a convocatòria i que tracta d’atreure talent en les diferents àrees en les quals treballem. Podem acollir expertes en preservació, mediadores, comissaries o creadores que treballen en imatges d’arxiu, i aquestes figures aniran fent feina per períodes delimitats en diferents unitats de l’equipament amb un doble objectiu. Per una banda, generar programes públics innovadors i, per l’altra, deixar una empremta en les nostres formes internes de treball i, així, millorar-les.

— Us costa trobar talent?

— No, tot el contrari. Per a moltes de les coses que fem, no hi ha a Catalunya programes de formació específics i això és una qüestió que ens haurem de plantejar en el mitjà i en el llarg termini i valorar quina responsabilitat té la Filmoteca. Malgrat això, tenim un programa de suport del talent més jove, unes beques remunerades per treballar a la institució. Cada any rebem una quantitat de sol·licituds d’altíssim nivell. Una de les primeres coses que he pogut veure és que es presenten molts candidats i candidates que tenen ganes de fer feina amb nosaltres. És a dir, hi ha una generació jove molt formada, molt valuosa, amb una inquietud cinematogràfica de primer ordre que no es correspon en absolut amb aquests discursos que ens parlen del cinema com una disciplina morta, decadent, que gairebé està en cures pal·liatives.

— Què més vol fer?

— La digitalització de l’arxiu és una preocupació de la Filmoteca i de qualsevol institució internacional equivalent. Per una banda, hem d’afrontar com continuem enfortint la nostra capacitat de digitalitzar i com acollim el creixement exponencial de materials digitals que el nostre arxiu ha de custodiar a partir d’ara. Però podem fer tot això perquè tenim el material fotoquímic ben preservat. És a dir, hi ha una connexió indestriable entre la disponibilitat de negatius i la còpia digital. El problema és que la digitalització provoca una externalitat negativa: l’escassetat de maquinària per continuar fent els processos fotoquímics.

“Podem digitalitzar el nostre arxiu perquè tenim el material fotoquímic ben preservat”

— Què implica això?

— El mercat ha determinat que aquesta tecnologia està obsoleta i estan desapareixent els laboratoris especialitzats, hi ha escassetat de recanvis i subministraments, hi ha concentració empresarial, tot s’ha encarit.  També, molt important, s’està perdent el coneixement. En aquest sentit, pot semblar contraintuïtiu, però, una política digital intel·ligent no ha d’abandonar la inversió en material fotoquímic. A mi m’agradaria que, en els pròxims anys, reforcem la nostra sobirania tecnològica i guanyem autonomia per mantenir aquests processos sense els quals no podem preservar el cinema.

— Ara com s’està fent?

— Externalitzant serveis amb una despesa gegant. Nosaltres treballem principalment amb un laboratori a Madrid i un altre a Lisboa. El darrer laboratori amb capacitat de fer aquestes tasques a Catalunya va tancar l’any 2014. En aquell moment es va intentar interioritzar a la Filmoteca la seva maquinària i no va ser possible per les enormes dificultats tècniques que suposava. Amb tota la prudència del món, estem analitzant la viabilitat d’adquirir maquinària. Si es materialitza, durà aparellades iniciatives com ara la formació del nostre equip. És realment una operació d’una envergadura molt gran i molt complexa, però que crec que és inajornable i que el temps juga a la nostra contra.