Pablo i Joan

Ni un sol quadre o escultura de Picasso dedicat directament a Miró. A l’inversa, n’he comptat com a mínim uns vuit. Veure aquest desequilibri d’actituds no té res a veure amb una major amistat d’un cap a l’altre, o encara menys d’un desequilibri de fascinacions, però sí que fa pensar sobre la idea d’amistat que tots dos devien tenir. Més ben dit, fa pensar sobre com la manera de gestionar l’amistat retrata les personalitats amb una precisió gens abstracta.

M’ha fet recordar la còsmica diferència entre l’amistat (més que amistat) que sentia i exercia Lorca cap a Dalí en comparació amb el seu retorn a la inversa: Dalí clarament estava fascinat per Lorca, però tenia molta més fascinació per ell mateix, o bé molta més pressa per ser un gegant, un colós tan daurat, hiperbòlic i inabastable que era difícil de fer encaixar en mecanismes tan humans com el de l’amistat: l’amistat és igualitària, democràtica, gratuïta i quasi socialista, mentre que Dalí era massa angelical per ser humà, massa creient en la monarquia individual com per ser demòcrata, massa pendent del deute del món amb ell i amb un ego massa comparable al de Picasso com per ser socialista o comunista. És a dir: Miró era un bon amic, Picasso tampoc.

Els va retratar, sense saber-ho, Orson Welles en la famosa entrevista on diferencia aquells artistes que posen l’art per damunt de tot, que serien els exemples de Dalí o Picasso, posem per cas, d’aquells artistes que posen l’amistat per damunt de tot. Que serien el cas de Miró o de Lorca, i que segurament per això són més vulnerables, és a dir, més forts.

La creació que surt d’aquesta exposició és un duel de virtuosos que esperen a baix, prenent una copa bruts de pintura, mentre nosaltres encara intentem atrapar-los

L’exposició del Miró-Picasso del Museu Picasso és sobretot una exhibició de caràcters, de dues personalitats, dues cosmogonies no antagòniques (en absolut) però sí contraposades que mostren més que mai, amb una claredat única i excepcional, la mirada diferent que ja sabíem que tenien. Els veus dialogant en la infinitat de sales que s’hi han disposat, un recorregut veritablement imprescindible i irrepetible que ningú no s’hauria de perdre perquè serà un cop a la vida, i t’imagines els ulls d’en Joan regalant l’Univers sencer a en Pablo, com el regalava també de tornada a tot l’Univers, mentre en Pablo responia amb un to més masturbatori, més pagat de si mateix, més necessitat de marcar empremta, mireu el que sé fer.

S’estimen, és clar que sí. I conviuen, i es respecten, i s’influencien. Les semblances entre algunes obres sí que sorpenen, com en la disposició en paral·lel de Gran nu en una butaca vermella de Picasso i Flama en l’espai i dona nua de Miró, perquè demostren com de tant en tant dos pinzells es poden tocar involuntàriament com dos boxejadors al vestuari. Sobretot quan conviuen tant i quan les obres són de dates tan properes, l’ambient de principis dels 30 on tot semblava tan possible com pintar aquestes dues obres tan semblants i tan diferents, i tan trencadores totes dues.

Picasso trenca amb tot, Miró trenca amb el tot i amb el no-res, i entre els dos, units per París i per Barcelona, trenquen la idea de la realitat. “Jo no pinto res que no hagi vist”, diu Picasso de forma revolucionària, i Miró no pinta res que no hagi creat abans. Copiar un arbre és el contrari de pintar la realitat, certament, i cap dels dos no pinta per a ser comprès sinó per a progressar. Ens diuen tots dos alhora que, quan els observem, fem el favor també de crear. I veient-los avui, en aquesta exposició a Barcelona, la creació que en surt és un veritable duel de virtuosos que esperen a baix, prenent una copa bruts de pintura, mentre nosaltres encara intentem atrapar-los. 

Al començament de tot, La Masia de Miró. L’icònic quadre que mai no tenim ocasió de veure, aquell que en Joan deia que resumia tot el món que l’envoltava, i que Hemingway va comprar a París (abans que Picasso se l’emportés a veure toros a Pamplona). Aquest és el resum del temperament de Miró, no deixar-se res, fer obres que ho expliquin tot, que mirin des de dalt i cap a dalt (d’aquí que mereixi batejar l’aeroport). El temperament de Picasso és en canvi sec, tensionat, més concentrat en clavar una clau de judo a la realitat que en mirar-la de lluny. Com deia ell mateix: “Si vol descobrir com és un artista, faci’l fer un cercle perfecte. El cercle no serà perfecte, però en podrem saber la seva personalitat i el seu temperament”. Miró i Picasso, dos cercles imperfectes encaixats en un sol retrat, en una sola obra, en una sola exposició.

Hom diria que Barcelona encara s’agafa massa a aquests dos mites, que no surt d’aquí, també com en un cercle de nostàlgia i d’avantguarda superada. Potser sí. Però potser és la nostra, imperfecta també, manera de dibuixar un cercle. El nostre temperament. No es tracta de defugir-lo, el cercle: es tracta de no empetitir-lo. Exactament el que van saber fer, alhora, aquests dos perfectes amics i imperfectes temperaments.