Fa poc més d’un any, el bateria, vibrafonista i compositor Pablo Ruiz Serra va experimentar una gran crisi vital i musical. “Em sentia absolutament buit i cremat. Vaig desaparèixer del mapa uns mesos i me’n vaig anar a una cabanya a la muntanya. Vaig meditar profundament. Havia de tornar a sembrar sobre els camps cremats, però no tenia forces. Vaig decidir viatjar començant per l’Àfrica, però sense un destí fix. Em vaig acomiadar de tots, perquè no sabia si anava a tornar. Potser era el moment de començar de zero a un altre lloc i fins i tot d’abandonar la música com a forma de vida. Finalment vaig tornar. Després d’aquell viatge vaig aprendre molt de mi mateix i em vaig enfrontar a molts complexos i inseguretats”.
Colzat a la barra del Bar, mitjana de cervesa sense alcohol en mà, amb el Morning raga del Ravi Shankar de fons i compassant les hores matutines, el músic moianès assegura que, després d’aquell viatge, va aprendre “a ser pacient i no tan exigent. A deixar-me portar més, però sense perdre el rumb. A tenir una relació sana amb la meva feina i la meva passió. Ara tinc forces per a continuar creixent”.
Sorprèn escoltar un discurs tan madur en algú tan jove, amb la vintena encara per davant. Tot i que s’entén quan es coneixen els sots que ha superat, com la crisi recentment esmentada o una lesió anterior, que el va afectar dels nervis infraespinós i supraespinós i li va impedir estudiar bateria durant més d’un any i mig. “Vaig continuar fent concerts, acabava amb molt de dolor que podia persistir durant dies o setmanes. Abans de la lesió solia tocar almenys vuit hores diàries; va ser un gerro d’aigua freda molt gran que em va portar a deprimir-me i a plantejar-me si realment podria seguir amb la música. Però mala herba mai no mor i de tot el que és dolent se’n surt i, el que és més important, se n’aprèn. En el meu cas, vaig aprendre a valorar el descans i a estudiar des de la visualització mental i no tant des de l’instrument”. I, ja de pas, també va aprofitar aquell punt mort per a compondre i aprendre a tocar la trompeta.
— Escolta’m, i això del jazz et ve des de lluny?
— Sí! Vaig començar a tocar la bateria amb 13 anys i als 15 o 16 em vaig enamorar del jazz després d’escoltar Moanin‘ de l’Art Blakey i els Jazz Messengers. Des de llavors, aprendre i escoltar jazz es va convertir en la meva obsessió i no podia fer cap altra cosa.
La seva formació es triangula entre l‘Escola Municipal de Música Cal Moliner de Sallent, el Conservatori del Liceu i el Sant Andreu Jazz Band, amén d’haver compartit escenaris, melodies i, en alguns casos, estudi d’enregistrament amb un nodrit elenc de músics que inclou a Scott Hamilton, Dick Oatts, Joe Magnarelli, Nico Gori, Yo–Yo Ma, Ramón Cardo, Ignasi Terraza o Benet Palet, entre moltíssims altres.
Dansar amb la fortuna
“Et diria que soc un buscador. Sempre he buscat trobar-me en tot allò que faig. Amant dels extrems i dels contrastos, des de l’esport fins a l’art, et diré que em sento afortunat d’haver pogut créixer en l’entorn en què ho he fet, amb les facilitats que he tingut. Mai no em va faltar aliment, recer, seguretat i educació. També destacaria la sort que he tingut de poder compartir escenaris i viatges amb grans amics, persones i músics. Gent inspirada i inspiradora. M’enorgulleix i em fa molt feliç poder dir que em guanyo la vida amb els meus projectes i fent només el que m’agrada”, explica el músic.
I sí, la paraula sort ressona en les seves paraules, però perquè aquesta balli amb hom, cal treballar molt. I el parroquià, no para. D’entrada, amb vint-i-un anys (fa tres) es llança a la piscina de liderar una banda. “Els Swing Engine els liderem en Joan Torrentó i jo i, en aquests moments, estem cuinant el nostre segon disc. Amb ells faig la majoria de concerts”. Només aquest Nadal, han fet més de vint recitals.
Tot i això, el seu projecte més ambiciós és el Synergetic Ensemble, que neix fruit de la seva graduació al Liceu. “Vaig ajuntar una big band de somni, amb una selecció molt cuidada de músics, i vaig compondre i vaig arreglar per a ells una suite que acaba de sortir en CD sota el nom de Suite lines. M’agradaria poder presentar el disc en directe. En paral·lel, vull donar continuïtat a un altre projecte arreglant temes de la Giulia Valle, que toca el contrabaix amb l’Ensemble”.
Bregant amb els rigors del màrqueting digital per a promocionar la seva obra, l’artista afronta el 2023 “amb moltes ganes i forces”, amb diversos reptes que, a més dels citats, inclouen la gestació “d’un segell editorial que impulsi les músiques minoritàries i reivindicatives, amb el qual es pugui publicar sense gairebé cedir drets, a un baix cost i de la forma més ètica possible”.
Una ciutat que ha de pensar en els músics
En referència a l’escena del jazz a Barcelona, el parroquià destaca que “és d’un nivell alt, però massa underground perquè aquesta pugui considerar-se una ciutat de referència en el jazz europeu”, i reivindica que les administracions “posin facilitats perquè es programi música en directe i que els músics puguem tenir unes condicions laborals i vitals dignes”.
Però, d’entrada, ja només l’accés a l’urbs resulta complicat. “Jo no puc entrar amb el meu cotxe vell, perquè soc pobre i no puc comprar-ne un a l’altura de les Zones de Baixes Emissions. Com se suposa que haig de portar la bateria o el vibràfon, aleshores? La llei contra el canvi climàtic és tan necessària, com mal plantejada!”, protesta a punt d’acabar la cervesa.
— Però, llavors, quina diries que és la teva relació amb aquesta ciutat?
— Haig d’admetre que Barcelona no m’agrada massa. De totes maneres sempre he estat molt de poble i amb molt orgull! En tot cas, cal dir que té moltes coses bones, i que no m’importa baixar de tant en tant a tocar-hi i a visitar amics.
–I a tastar alguna de les delícies gastronòmiques que servim aquí no, o no penses esmorzar?
Pablo Ruiz Serra prorromp aleshores en una riallada neta i demana una altra cervesa sense alcohol per a acompanyar-hi unes tapes.
