Pacha, d’Eivissa al món sencer

[dropcap letter=”R”]

icardo Urgell (Barcelona, ​​1937) és un producte singular de la burgesia catalana. Entre els seus ancestres figuren artistes com el seu besavi, el paisatgista i autor teatral Modest Urgell, o el seu avi, el pintor impressionista Ricard Urgell. El seu pare va ser enginyer de Ducati; ell havia de seguir la seva estela però va decidir convertir-se en un beach boy. La seva primera activitat econòmica va consistir en muntar una escola d’esquí nàutic a Sitges, on estiuejava, i més tard un bar en el conegut com carrer del Pecat. Després de vendre aquell bar seminal, va decidir obrir el seu primer Pacha a Sitges, al 1967, en l’inici d’una carrera que el va convertir en un magnat de la nit. Un personatge sense pèls a la llengua, que no ha dubtat a criticar públicament els polítics eivissencs i a qui no li agrada massa la música electrònica, que defineix com a “soroll”.

Però va ser el salt a Eivissa l’any 1973 el que convertiria la marca Pacha en un referent mundial en la cultura de clubs, arran de la transformació de l’illa en una fàbrica d’experiències hedonistes per als seus visitants. Urgell, que al llarg de la seva trajectòria va arribar a obrir més de 80 discoteques amb el mateix nom entre establiments propis i franquiciats, va decidir finalment vendre la marca quan va acabar acceptant que els seus fills no tenien prou interès per seguir al capdavant del timó de l’empresa.

Després negociar amb capital xinès la venda per un preu d’uns 500 milions d’euros, va ser un fons de capital risc fundat per exdirectius de Lehman Brothers, Trilantic Capital Partners, el que es va fer amb la major part de la propietat de Pacha. L’operació va ser assessorada per Cuatrecasas, i el contracte de compravenda d’actius i participacions va ascendir a 290 milions d’euros, que inclouen l’explotació de la discoteca Pachá Ibiza, el Destino Pacha Ibiza Resort i el restaurant cabaret Lío Ibiza, a més de l’edició de revistes, una línia de marxandatge i l’organització d’esdeveniments. L’adquisició es va articular mitjançant la societat vehicle Seine Directorship, SA per part de Trilantic, fons que també manté inversions en altres companyies espanyoles, com Talgo i Euskaltel.

La venda dels actius de Pacha ha situat Ricardo Urgell en el lloc 169 de les persones més adinerades d’Espanya, amb un patrimoni net de 270 milions d’euros, segons el rànquing anual del diari El Mundo. Urgell segueix ostentant un lloc en el consell d’administració i la seva visió segueix tenint pes en la gestió de l’empresa. Durant mig segle, la marca de les cireres ha estat símbol de la nit eivissenca, avui convertida en un immens negoci que ha transformat l’illa per bé o per mal, segons a qui es pregunti. Pacha es disposa ara a convertir-se en una marca global a través de l’explotació de les seves diferents marques.

Un dels primers passos en la nova trajectòria ha consistit en la reforma del Pacha d’Eivissa, que aquest hivern ha estat tancat per primera vegada en la seva ja dilatada història. L’arquitecte Juli Capella ha sigut l’encarregat de la intervenció, dissenyada i executada en tan sols sis mesos, que ha intentat mantenir-se fidel a la tradició de la casa. Un repte que Capella va afrontar així: “Al principi vaig assumir el projecte amb l’ànsia de tot creador per deixar la seva empremta amb singularitat i brillantor. Però de seguida em vaig adonar que Pacha era una joia a preservar. Una icona mundial que havia influenciat moltes altres discoteques. Va ser un local ideat pel seu fundador, Ricardo Urgell, que va intuir com crear un ambient especial i màgic. Per això de seguida vam entendre que la intervenció havia de ser delicada, a l’estil de la Reial Acadèmia de la Llengua, que no inventa res sinó que “neteja, fixa i dóna esplendor”. Per això el concepte d’inici era canviar-ho tot perquè tot seguís igual, i sobretot no espatllar: mantenir els seus materials bàsics, els seus acabats toscs, els seus colors clars … ”

D’aquesta manera, la discoteca s’ha modernitzat tot i que es noti poc a primera vista: “Com la discoteca mai havia tancat des de la seva inauguració el 1973, totes les reformes es van fer a corre-cuita entre sessió i sessió. Hi havia molts afegits, nyaps, solucions provisionals, desnivells i incongruències que demanaven una revisió a fons. Calia adaptar l’espai a les normatives vigents, i sobretot renovar les instal·lacions, una intervenció de gran calat que no és molt visible però que notessin els clients “, apunta Capella.

Una altra notable aportació de la reforma ha estat la creació d’una nova zona per al DJ, que passa a ocupar un espai central a la sala. Segons Capella, “aquest va ser un tema apassionant. Hem passat dels discjòqueis, que estaven desterrats en una diminuta cabina allunyada de la pista, a DJs estrella que ocupen un lloc central. Ara la cabina ha d’acollir el DJ, però també als seus amics, gogós i VIPS. Hem aconseguit una bona mida i un espai versàtil, que podrà canviar segons les preferències del públic, que tendiran a ser més participatives i experiencials. Pacha mai estarà acabada, és una criatura viva en constant transformació “. La col·laboració de Capella inclou també el disseny de les oficines centrals del grup, que intentaran mantenir l’esperit informal, creatiu i desinhibit que transmet la marca.

Capella cita Josep Pla per recordar que sovint el més local és també el més internacional, i que la modernitat i el cosmopolitisme poden partir del vernacle. També recorda a Gaudí quan parlava que “ser original és tornar a l’origen”. I l’origen de la llegenda de Pacha és rabiosament eivissenc, encara que a l’illa Pitiüsa Pacha ja competeix amb rivals tan potents com Ushuaïa, Amnesia (fundada, per cert, pel filòsof Antonio Escohotado al 1976) o Hard Rock, cadascun amb les seves particularitats.

L’estratègia d’expansió de Pacha, que actualment dóna feina a més de 1.400 persones en temporada alta, ha començat per la professionalització de la gestió d’una empresa de tradició familiar i la seva conversió als estàndards financers que exigeix ​​una empresa global. Un requisit per assaltar el mercat global de l’entreteniment, a través de l’explotació de les seves diferents marques, segons confirma Pedro Martínez Vega, nou Chief Marketing Manager del grup. Encara que l’empresa és reticent a concretar els seus plans de futur, estan en estudi multitud de projectes d’expansió a tot el món. La divisió d’hotels, a partir del model de l’Hotel Pacha i Destino Ibiza, pretén replicar el model en diferents localitzacions. Segons Martínez Vega, “no volem ser una marca estandarditzada. La nostra intenció és adaptar-nos a cada entorn on operem. Volem arribar a un lloc, conèixer-lo i dissenyar una experiència que tingui sentit en cada context, sense renunciar als nostres valors com a marca “.

Això serveix tant per a les discoteques com per als hotels -que intentaran vendre una experiència propera a l’entreteniment, com els hotels W o els Standard- o els restaurants amb sopars-espectacle, seguint el model de Lío Ibiza, que ha elevat el concepte de cabaret a un nivell de luxe i experiència singulars. Pacha i les seves submarques pretenen competir internacionalment amb noms com Hakkasan o Tao. Un altre repte és començar a fer créixer la divisió d’espectacles integrals que s’exportin sota el paraigua de la marca Pacha, i que s’enfrontarà, per exemple, amb la competència d’Elrow, una empresa basada a Barcelona que ha iniciat una fulgurant expansió global en els últims anys. També es revisarà el model de franquícies de la discoteca, fins ara basat en un model de cobrament per royalties que permetia poc control sobre l’ús de la marca i escassa participació en el negoci que generava.

“Anem a crear experiències diferencials que vagin més enllà del DJ. Els hotels també s’estan convertint en hubs que ofereixen experiències més que un llit on dormir. La digitalització del món ha generat una contratendència que consisteix a oferir experiències físiques. Pacha és un gran referent en aquest terreny, i el nostre futur va en la direcció d’estudiar la user experience i convertir-la en el producte que oferim. El nostre viatge és de l’àmbit local al global, no a l’inrevés “, conclou Pedro Martínez Vega.

Així comença el salt a l’infinit d’una marca les famoses dues cireres de la qual prometien un paradís artificial en una illa encara virginal i contracultural, i que ara aspira a exportar l’experiència sense renunciar a unes essències que tracten de sobreviure en una Eivissa molt diferent de la de l’any 1973.