Pacifiction

Albert Serra acaba de regalar-nos una meravellosa i radicalment contemporània pel·lícula sobre el poder polític. Després d’interessar-se pels implícits ocults de cruesa i perversió en la societat il·lustrada immediatament anterior a la Revolució Francesa (Liberté), ara el cineasta banyolí ha actuat en conseqüència escrivint un assaig sobre la degradació i l’absurd en les societats hereves del contracte social setcentista (en termes operístics-mozartians, la primera pel·lícula fou el seu Don Giovanni i aquesta bellíssima Pacifiction configura una espècie molt particular de Così fan tutte). Si abans ens convidà a espiar una aristocràcia que deia adéu als seus privilegis refugiant-se en el salconduit de la imaginació sexual, aquí hi trobem una comunitat apàtica que ja no té esma ni per tramar fantasies carnals i que només pot aferrar-se a la nostàlgia d’una jerarquia d’alts funcionaris desvagats.

És així com Serra fila una pel·lícula amb més teixit argumental que d’habitud, centrada en un representant de l’estat francès a la Polinèsia que veu trontollar l’idil·li amb les engrunes moribundes de la seva ciutadania (també es fractura la seva comunió quasi orgànica amb la pau d’un entorn natural encara paradisíac) a causa dels rumors d’una represa dels tests nuclears marítims. És normal que l’Albert s’hagi reconciliat amb el món dels actors i no hagi enviat a Guantánamo en Benoît Magimel, un intèrpret de ciència descomunal que perfila amb hiperrealisme abassegador l’encarnació d’aquest cacic tronat que mira de mantenir la ficció del líder i la cosa pública en un entorn delirant on els mandataris caminen de gairell i perden el cul per degradar-se entre putes i deformes. Aquesta és una illa de cadàvers que s’aferren al passat sabent que ja han perdut la glòria.

L’aproximació del cineasta a la seva pròpia aposta es fa des de la ironia, i Serra juga per primera vegada a fer veure que es disfressa de narrador convencional en una història que inclou tòpics com l’exotisme tropical, la peripècia detectivesca o fins i tot el thriller. Però tot això són mandangues per fer creure l’espectador que es troba en una zona de confort, relaxar-lo i cardar-li un bon jec d’hòsties car, en definitiva, Pacifiction resulta interessant no només perquè fili un món contemporani on tots els líders són pallassos demacrats, aspirants culturetes de flâneur o militars de retòrica homèrica i entrecuix proletari, sinó perquè mostra descarnadament el futur d’una societat en què fins i tot les minories i els malgirbats lluiten a mort per la supervivència i on els més perillosos de cada barri són els que semblaven més innocents. Com era d’esperar, l’illa és Catalunya.

De fet, si existeix un toc revolucionari en aquesta nova pel·lícula (i que contrasta amb les creacions anteriors de l’Albert) és l’humor, catarsi i símbol d’intel·ligència insalvable per filtrar les tensions d’aquesta societat futura –o present, què coi– d’homes petits amb afany de salvar la seva grandesa. Dijous passat, dia de l’estrena oficiosa de la pel·lícula a la Filmo, em sorprengué que durant les quasi tres hores de metratge cap dels espectadors gosés riure ni una sola vegada quan servidora s’estava jartant de valent (la qual cosa certifica, per altra banda, que els catalans hem perdut el sentit de l’humor, una de les nostres qualitats més ancestrals). Només el riure, en definitiva, pot servir per sobreviure en aquest batibull d’egos malgirbats sense referències que s’amaguen en el submarí del seu propi desconcert. El plaer ja no ens serveix de res; ara per ara només tenim l’escarni.

Tot això que us explico va filant-se en una creació d’una fisicitat quasi dolorosa: la pel·lícula ens obliga a experimentar el crepuscle dels déus en un temps quasi real, amb una imatges que busquen el grau zero d’implicació del director però d’on, justament per aquest fet, s’hi desvetlla una pulsió passional tremebunda. L’Albert ens ha disparat sense embuts a la foscor que tenim tot just a la cantonada i ha capgirat el tòpic d’aquesta pau de ficció en què sobrevivim per recordar-nos que estem en guerra. Davant d’una nova, bellíssima, obra d’art, l’únic que pot fer el gasetiller és donar-li les gràcies.