No conec cap barceloní que, malgrat tenir una relació d’amor i d’odi amb La Rambla de Barcelona a causa del turisme, no s’hagi deixat portar mai per l’encant d’aquesta via tan emblemàtica de la ciutat.
No obstant això, conec pocs barcelonins que sàpiguen la importància cultural del Palau Moja, ubicat al carrer de la Portaferrissa cantonada amb la Rambla, o que en coneguin tan sols la seva existència i hagin parat atenció a la meravellosa façana neoclàssica que l’embolcalla, com un preciós paper de regal que espera que en descobrim l’interior. De vegades, encara que voltem per la nostra ciutat, val la pena alçar la mirada i deixar-nos sorprendre per les façanes d’edificis tan emblemàtics i desapercebuts com és el cas que ens ocupa.
El Palau Moja és un edifici ubicat dins del que avui en dia anomenaríem “el cor de Barcelona”. No obstant això, la situació que ocupava quan va començar la seva construcció pels volts de l’any 1774 era ben diferent, ja que la Rambla estava en plena metamorfosis urbanística i buscava definir la seva identitat, que aleshores estava a cavall entre l’antiga ciutat medieval i la nova, i que s’obria pas fora de les muralles i oferia un munt de noves possibilitats arquitectòniques per descobrir.
El Palau Moja està ubicat on hi havia hagut part de l’antiga muralla medieval de la ciutat (que recorria la Rambla actual), que es va enderrocar per poder-hi construir el Palau juntament amb una de les portes d’accés al recinte emmurallat: la Porta Ferrissa (o porta de ferro) que dona lloc al nom del carrer de la Portaferrissa, una de les artèries principals del segle XVIII, quan la Rambla encara estava en construcció.
És en aquest moment de canvi urbanístic que Maria Lluïsa de Copons i Descatllar, Marquesa de Moja, va fer construir la seva nova residència familiar: el Palau Moja, embarcant-se en unes obres que tindran deu anys de durada, ja que el Palau s’inaugura l’any 1784 amb una gran festa de casament de la pubilla dels marquesos de Moja, quan comptava amb l’estructura i les façanes pràcticament acabades, però no l’edifici per complet.
La residència dels Moja es un edifici que combina elements del Barroc amb influències del Neoclassicisme d’origen francès
L’edifici va ser encarregat a un dels arquitectes més representatius del segle XVIII: Josep Mas, el mateix arquitecte d’altres construccions importants de l’època com la Basílica de la Mercè, l’església de Sant Vicenç de Sarrià o l’ampliació del Palau Episcopal de Barcelona, amb el qual la façana del Palau Moja guarda gran similitud.
La residència dels Moja és un edifici que combina elements del Barroc amb influències del Neoclassicisme d’origen francès, visibles especialment a les façanes de l’edifici, de línies sòbries i pocs elements ornamentals, però amb un gran nombre de finestres i balcons que proporcionen molta llum natural i que també permetien a la família veure tot allò que passa en aquella nova ciutat. No sorprèn tampoc que la façana principal, on s’ubica la porta d’entrada a l’edifici, estigui situada al carrer de la Portaferrissa, que era el carrer principal de l’època i no a la Rambla. Sobre la porta d’entrada destaca tímidament un dels pocs elements decoratius, la figura d’un lleó, símbol de noblesa i poder.
Corresponen també a aquesta primera etapa del Palau les pintures del Gran Saló, encarregades a Francesc Pla (conegut amb el sobrenom d’El Vigatà per la seva ciutat d’origen). Un conjunt excepcional, considerat el millor treball pictòric de l’artista.
Es tracta d’unes pintures al fresc que ocupen la sala principal del Palau (el Gran Saló), l’espai més important per a la família, on es rebia l’alta societat i es feien balls i celebracions familiars. És per aquest motiu que les pintures tenen com a objectiu enaltir la família dels Marquesos de Moja amb un seguit de personatges pintats en grisalla —en tons grisos, blancs i negres— que es corresponen a avantpassats i que protagonitzen escenes glorioses.
A més, totes les escenes es troben dins de requadres que remarquen la importància de cada moment. Aquests avantpassats de la família apareixen retratats amb la reialesa i la noblesa d’altres èpoques, esdevenint protagonistes de grans gestes memorables (encara que totes elles inventades, ja que no s’ha trobat documentació que permeti identificar cap escena). Les pintures compten amb una perspectiva magnífica i estan realitzades al fresc i en grisalla, la qual cosa contrasta amb una part de color, formada bàsicament pels ornaments florals, àngels i altres personatges fantàstics (decoracions molt pròpies del període barroc) que formen un divertimento d’una factura tècnica excepcional.
També cal destacar l’ús constant d’un altre recurs molt propi del barroc més escenogràfic: els nombrosos trompe l’oeil que trobem en aquestes pintures, que ens generen profunditat i textures diferents en cada racó i que demostren un gran domini del llenguatge pictòric. És curiós també veure com l’artista s’adapta perfectament a l’arquitectura existent, la qual cosa s’observa als sostres i al pis superior del gran Saló, que compta amb una ufanosa galeria i diverses balconades i finestres, que aporten llum natural a aquesta estança de grans dimensions. Algunes de les portes son falses i d’altres condueixen a dependències menors. Durant les celebracions, la balconada sovint era ocupada pels músics o la canalla.
La família Moja habita el Palau durant gairebé cent anys, fins que Josepa de Sariera i Copons, darrer membre dels Moja i Cartellà, mor sense descendència l’any 1865.
El 1865, sense línia descendent per part dels Moja, el Palau passa a ser propietat d’Antonio López, Marqués de Comillas
Aleshores comença la segona etapa del Palau Moja, quan l’empresari Antonio López y López adquireix el Palau l’any 1870 als descendents de la família Moja, a condició que es mantinguin les estructures principals del Palau intactes. No obstant això, els López troben un Palau que no estava adaptat a les seves necessitats i en fan algunes modificacions menors, especialment al vestíbul i l’escala d’honor, on trobem una gran abundància de marbre a les baranes i ampit, arrambadors i una opulent làmpada, sostinguda per un atlant, i forjada a París. L’estança compta també amb un bust del Marquès i està decorada amb frescos que fan referència al mar i als vents, en al·lusió als negocis amb què havia fet fortuna López.
També en aquesta segona etapa, viu en aquest Palau un personatge il·lustre: Mossèn Cinto Verdaguer, ja que era confessor de la família Comillas, oficiava missa i era l’almoiner oficial del Palau. Encara s’hi conserva la capella i la sagristia on Mossèn Cinto Verdaguer deia la missa, adjunta al Gran Saló i amb el sostre pintat també per Francesc Pla. A més, per part de l’arquitecte, trobem de nou el recurs de l’òcul a la part superior de l’estança a mode de finestra, que hi aporta llum natural.
Durant aquesta etapa, l’edifici no s’ocupa únicament com a residència familiar, sinó també com a despatxos, ja que el Marquès de Comillas dirigia una gran empresa naviliera amb què havia fet gran fortuna. Després de la mort del Marquès de Comillas l’any 1883, el Palau Moja passa a mans de la seva filla: Lluïsa Isabel López, casada amb Eusebi Güell. L’any 1930 s’obren els porxos que veiem a l’actualitat, que permeten eixamplar la vorera de la Rambla i el pas dels vianants, però també treure’n rendiment econòmic, ja que els baixos s’utilitzaran com a locals comercials que encara funcionen a dia d’avui. És interessant afegir que aquesta intervenció va ser realitzada per un arquitecte jove aleshores, però de gran prestigi: Lluís Domenech i Montaner.
Malauradament, també correspon a aquesta època la pèrdua d’una part de l’edifici: els jardins que corresponien al Palau, destruïts durant els anys 30 a causa de la construcció dels magatzems comercials Sepu, desapareguts de manera definitiva l’any 2000.
L’edifici, ara propietat de la Generalitat, és la seu de la Direcció General de Patrimoni Cultural
Durant la Guerra Civil, l’edifici passa a ser la seu de la CNT i posteriorment s’hi reubiquen les oficines de la Compañía Transatlántica i també del Banco Atlántico, del qual el primer Marques de Comillas n’havia estat fundador. Quan mor el tercer Marquès de Comillas l’any 1959, l’edifici entra en decadència i a més es produeixen diversos incendis que redueixen l’edifici a l’ombra del que havia estat.
L’any 1981 la Generalitat de Catalunya compra el Palau amb l’objectiu de recuperar-lo i transformar-lo en espai de treball. La restauració és a fons. Actualment, l’edifici és la seu de la Direcció General de Patrimoni Cultural del Departament de Cultura i el seu accés està restringit al públic, ja que està habilitat com a oficines. Malgrat el mal estat en el moment de l’adquisició, en les últimes dècades s’ha fet un gran esforç de recuperació del patrimoni, adaptant l’edifici a les noves necessitats… però també per retornant-li l’esplendor que es mereix un palau com aquest, situat al cor de la Rambla i testimoni en primera persona de la vida privada de nobles, marquesos, personatges il·lustres… i molt més.
