El palau de la imaginació

És una de les joies arquitectòniques més mal entaforades de Barcelona, una excentricitat gairebé inexplicable: era fàcil entendre que els magnats de l’època es dediquessin a conquerir l’Eixample com qui s’apropia de bocins del Nou Món, però el Palau Güell expressa la raresa de qui decideix ennoblir el Raval, modernitzar la ciutat d’entremuralles, construir tot un palau en la zona més estreta, conflictiva i medieval possible.

Coses importants per al visitant: primera, que som davant la primera gran obra mestra de Gaudí; segona, que això també és patrimoni de la humanitat; i tercera, que entendre el Modernisme demana entendre com vivien els seus promotors. Quins símbols, quines cambres, quins racons volien trobar-se cada dia quan es llevessin. De seguida que entrem al Palau Güell, però, ens queda ben clara una cosa: és impossible que els finançadors del Modernisme català fossin gent conservadora. Una gent conservadora no promouria una arquitectura tan boja. Una classe conservadora no aniria a viure al Raval. I, sobretot, un magnat conservador mai no fitxaria un flipat genialoide com Gaudí disposat a demostrar que hi pot haver ordre en el desordre més gros.

Si ets un turista, ja ho saps: Güell és un nom que surt a tot arreu. Al Park, a la Colònia, a la reixa de la finca de Pedralbes… Algú en aquesta ciutat s’havia proposat modernitzar-la i posar-la a escala europea, mentre a Brussel·les s’acabava la casa Tassel, a Viena es feia el famós metro d’Otto Wagner o a París el de Gimard, o aquí mateix s’enllestien el nostre particular bosc de les fades, és a dir, el Palau de la Música, i el nostre particular Magic Kingdom, és a dir, l’Hospital de Sant Pau.

Doncs precisament en aquest moment, just quan ja s’havia aconseguit enderrocar les muralles i es preparava l’Exposició Universal a la Ciutadella, Güell decideix encarregar a Gaudí un palau… al Raval. Sota el Liceu i el Principal, a prop de la futura estàtua de Colom, a un no-res de la Rambla, és a dir, de la gent. Un conservador preferiria quedar-se als afores amb la pau dels ocellets, i refugiar-se en arquitectures més racionalistes i prudents. El Modernisme a Catalunya va ser tot el contrari de la prudència: va ser la imaginació al poder. No és estrany que molts polítics i intel·lectuals a Madrid (i el mateix rei) el veiessin com una arquitectura perillosa, i no és estrany que el primer que veiem en l’escala de l’entrada sigui un vitrall amb les quatre barres. Senyor turista: si vol entendre el Modernisme, més enllà del beautiful i el wonderful, vostè haurà d’entendre això.

Quan entres al Palau Güell has de partir de la base que el concepte de “palau”, en aquestes latituds, no passa pels materials nobles. Aquí només hi trobaran vidre, pedra, ferro, fusta, en una concepció de la noblesa profundament burgesa i, en el fons, progressista: no és el palau del poble, d’acord, però sí que és el palau del ric del poble. Ja és alguna cosa. Aquí els materials es fan nobles a través del talent i l’esforç, no a través de la luxúria dels metalls preciosos ni dels vestíbuls cortesans. Aquí no hi ha cort, aquí som dins la casa d’una família. Nobles de sang vermella, vermella sobre fons groc, com la d’aquest vitrall de l’escala “noble”. Eusebi Güell ja va viure a la Rambla abans de casar-se, concretament a l’edifici que coneixem com a Centro Galego, i sembla que la idea inicial era fer el palau en l’edifici contigu: les arrels, allí on vam néixer i créixer, abans d’eixamplar-nos. Güell oferia tot un missatge als conqueridors de les noves illes de les discòrdies: no oblidem d’on venim.

Doncs bé, en aquest Palau del carrer Conde del Asalto (que és com es deia aleshores el Nou de la Rambla) es van gastar els quartos els Güell de la mà del jove Gaudí: un indret no només de residència familiar, sinó també destinat a actes socials, culturals i polítics. Es fa difícil assignar cada dormitori a tots els membres de la família, i les barreges devien ser inevitables, però és que entre família i serveis aquí hi devien viure com a mínim vint-i-quatre persones. En les sales i salons es feien sovint actes, recepcions, concerts, visites i presentacions: això sí, sembla que mai no s’hi va celebrar cap ball (es desconeix si era per raons espirituals, per superstició, per mania o simplement per un tema de moral i rectitud). A poc a poc la família va anar deixant el Palau per anar-se traslladant cap a la casa rural del Park Güell, ja a tocar dels anys vint, on Eusebi va morir, però des d’on el seu cos va ser traslladat fins a la seva veritable casa, la seva veritable placenta: el Palau Güell.

La Diputació de Barcelona va ser dipositària del Palau l’any 1944, arran de la decisió de Mercè Güell amb l’aprovació de tots els germans, després d’uns anys de guerra i d’exili. S’hi van destinar usos d’arxiu de l’Institut del Teatre, de Museu de les Arts Escèniques i d’auditori ocasional. Fins ara, que només és el que ha de ser: és a dir, un preciós palau fantasma amb els seus consegüents espectres i ecos. Podria ser un plató cinematogràfic, podria ser un deliri de novel·la fantàstica, o el refugi d’un comte Dràcula especialment acolorit i sentimental. Amb orgue inclòs, sembla que les nenes tocaven molt sovint l’orgue. La visita al terrat, amb les seves famoses xemeneies de trencadís, és tot un bateig en Modernisme, però també un manifest multicolor que s’eleva com un estendard de llinatge antic, suaument, delicadament, sensualment, mediterràniament.

El Palau Güell és tota una benvinguda al regne de Barcelona, a la cort de la modernitat, a l’aristocràcia industrial. La façana es troba en un carrer tan estret que sembla que no existeixi, però tant les sales com el terrat són una espasa clavada en el drac de la mediocritat. Gaudí sempre m’ha semblat un antecessor de Disney, pel que fa a l’aproximació curvilínia i quasi caricaturesca, però també és un precís cronista del nostre passat medieval. Un continuador, un actualitzador dels nostres moments més gloriosos. Si bé els comtats de Barcelona es van perdre o desintegrar, el Modernisme va venir a ressuscitar el seu esperit i a ennoblir la seva pèrdua: si no tenim nobles, ens els farem.

Marbre, rajola, fanals, ferro forjat, terrissa. Una combinació de línies rectes (era un Gaudí jove) amb delirants sinuositats en una mena d’intent d’ordenar l’Univers, el passat, el Big Bang, el Gènesi, la història de la Humanitat i el dia a dia familiar. El luxe en mans de bones idees, i no en mans de materials cars, i una cavallerissa ubicada en un espai tan sorprenentment baix com immens, sòlid, sumptuós. Una mena de celler dels somnis, un lloc on podrien embotellar-se desigs o infal·libles plans de reconquesta. Portes de roure ben treballat amb figures vegetals, catifes vermelles de cerimònia de coronació, làmpades penjants com petites aspirants a botafumeiros lumínics. Columnates que evoquen les Teresianes, sostres que recorden els palaus renaixentistes, finestrals que prometen (o juren) l’acabament de la Sagrada Família. Racons de sobrietat, racons d’absolut excés, sales que semblen inacabables mapes astrològics, hipèrboles, el·lipsis, les noves voltes catalanes concebudes pel Gran Arquitecte de l’Univers. Malgrat les taules del menjador o les precioses xemeneies de fusta, o els dormitoris costumistes, està clar que Gaudí no va fer un palau per a una família, sinó per a tot un país. Com va fer amb el parc, com va fer amb la cripta, com ho va fer amb tot.

Confio que els turistes hagin acabat entenent-ho: quan et prenen una cosa, només et queda el remei d’imaginar-la i de crear-la. La resta ja ho fa l’eternitat, i les selfies que ens immortalitzen.