Palau Robert, molt més que 25 anys

Robert Robert, marquès de Robert (sí, tot en una sola persona) era un aristòcrata, financer i polític gironí. L’any 1903 van finalitzar les obres de la residència familiar en forma de palau d’estil neoclàssic (obra de Henri Grandpierre) que es va fer construir al capdamunt del Passeig de Gràcia, tocant la plaça del Cinc d’Oros (abans que tingués aquest nom ni cap altre, ja que era només un espai d’intersecció). Per fer-ho va fer enderrocar els antics xalets d’en Salamanca, un conjunt de set cases amb planta, dos pisos i jardí, projectades per un altre marquès, José de Salamanca (que va donar nom al popular barri de Madrid).

El palau, construït en totes les seves façanes amb pedra provinent del Montgrí, va comptar amb un extens jardí amb palmeres (extretes de l’Exposició Universal del 1888). Però un cop mort Robert el 1929, la família va posar en venda el palau i va passar de ser un projecte d’hotel (amb saló de festes, cabaret i frontó) a la seu de la Conselleria de Cultura de la Generalitat republicana. Després, la guerra i un retorn al projecte hoteler; i finalment, l’any 1981, la Generalitat adquireix definitivament l’edifici i des de l’any 97 és el Centre d’Informació de Catalunya. 25 anys. És a dir: celebrem que fa 25 anys que és de tothom, però el Palau Robert té 119 anys. Cal dir-ho perquè ningú es confongui.

Fa poc deien que els jardins tenien rates. Però totes les autoritats es troben, a cinc minuts de les sis de la tarda, a fora dels jardins esperant el primer passi d’un vistós espectacle lumínic i escènic comissariat per Albert Sànchez Piñol, amb direcció artística del gran Franc Aleu, música i àudios de Marc Parrot i veu de Magali Sare. Davant nostre, unes ramificacions de lletres s’eleven per la paret veïna del jardí tot resant el mantra que ens acompanyarà durant tot el recorregut: “creativitat, solidaritat, integració, projeccions en estèreo, resistència, integració…”, tot en diverses llengües i fent slalom cel amunt.

Aquest mateix concepte, el de les lletres, ens atraparà en un bosc ple de conceptes dispersos entre branques, matolls, sorrals, instal·lacions poètiques i fins i tot una figurant que, immòbil com està, sembla una estàtua de cera que aguanta amb una corda el pal major que proclama “esforç”. Arreu les lletres, disperses o agrupades, reposen o suren o s’esfumen enmig de l’aire en un efecte força inèdit: sembla que les projeccions puguin escriure no només en les branques, sinó en l’aire, provocant fins i tot una sensació de claustrofòbia o de veritable bosc encantat. Aleu ha transformat un jardí aristocràtic en un bosc de bruixes, frondós i creatiu, perillosament fosc i perillosament il·luminat, on sens dubte en Lluquet diria a en Rovelló “jo vull tornar a casa!”, perquè el noucentisme nostrat no entén la urgent necessitat de perdre’s. I així ens va, pactant pròdigs retorns a caseta.

El centre de la idea són les paraules, o més ben dit les lletres, fins i tot si queden amuntegades en un petit pujol inintel·ligible. En una part del trajecte podem seure davant d’un mirall, on es projectaran cares que desfiguraran el nostre rostre tot fonent-s’hi, una invitació a obrir la nostra identitat i a barrejar-la amb ànimes estranyes o foranes, com si el somni d’Alícia no pogués tenir sortida sense entrar a fons en el ball. Quan en parlo amb l’Aleu, que està assegut en un banc vora Sànchez Piñol i Bernat Puigtobella, em diu que m’esperi sobretot al mapping i que tot plegat, com sempre en aquest país, ha anat d’un pèl que no sortís. Prèviament al mapping presentarà breument l’acte l’Òscar Dalmau, que donarà pas a petits parlaments de personatges com Natza Farré (comissària de l’exposició Feminista havies de ser) o la consellera Vilagrà tot dient, en resum, que visca el Palau Robert. Ràpidament arriba el moment del mapping.

La música que acompanya les imatges projectades a la pedra del Montgrí és dolça, fàcil, senzilla, i Magali Sare la canta sota una cascada de lletres que brolla de la finestra central. De nou presenciem tot un mar de lletres barrejades, amb senyera voleiant, que després donaran lloc a un sensual arbre antropomòrfic (marca Aleu) i a un seguit d’escenes que evocaran en tot moment la voluntat de projecció exterior de Catalunya. La celebració acaba aquí, amb una presa de consciència de la centralitat informativa i divulgativa del Palau i del seu objectiu, que teòricament és el de subratllar els nostres talents més internacionals i les nostres millors iniciatives. Confiem que continuï així, i que els dos pastorets apostin per créixer sense límits en lloc de desitjar tornar a casa. El retorn a caseta es pot negociar en una taula: fer-se gran, poder ser gran, no es negocia mai.