El pallasso que fa origamis al metro

Al corral de casa, al poble de Terol on va néixer, Monreal del Campo, Paco Lorente havia passat molt bones tardes fent volar avions que construïa doblegant degudament puntes i laterals de fulls de paper. Aquells avions no volaven massa lluny. La majoria feien el seu aterratge al pati de la veïna, l’Amelia, que, cada cop que en trobava un per terra, el tornava a llençar en direcció al corral del Paco. Ell, en realitat, s’imaginava enlairant-se en un avió com aquells que feia. Volia ser pilot. Però el que va acabar pilotant va ser la preparació per presentar-se a les oposicions de la banca.

Als 18 anys, va entrar a treballar en una entitat bancària, a la ciutat de Lleida. Començava, així, una carrera de 40 anys en el món de la banca, que el segon any ja el va dur a Barcelona, on va continuar dedicant-se, en diverses entitats, a quadrar comptes. Estava content i satisfet de la feina que feia, encara que reconeix que havia arribat a ser molt estressant. Sort en tenia que en sortir de la feina, i en qualsevol altre moment, amb un trosset de paper i amb l’art de la papiroflèxia, podia construir avions.

El Paco es va jubilar als 58 anys i mig, però ja un temps abans, al seu cap donaven tombs les coses que es podia imaginar fent per omplir tantes hores un cop deixés de fitxar. “Sortiré a caminar, m’apuntaré a tallers i cursos…”, pensava. El seu cervell havia activat un radar per cercar, o atraure alguna cosa que, en tancar la seva vida laboral, el pogués omplir.

I en un viatge de feina a València, quan encara treballava al banc, l’atzar va fer que, a l’estació de tren, una persona li entregués el fulletó d’una ONG, una associació de persones que feien de pallassos d’hospital. Es donaven a conèixer per recollir fons. I ell, diu, “sense haver fet mai res semblant abans, ni saber-me cap acudit”, va sentir que aquell atzar era una crida per iniciar un nou camí. En tornar a Barcelona, va començar a buscar informació per saber on podria formar-se. Mirava cursos en casals de barri i centres cívics, i en va trobar un d’iniciació a l’activitat de pallasso a L’Hospitalet de Llobregat, la ciutat on viu.

Com s’aprèn a fer de pallasso? “Has de trobar el pallasso a dins teu i ser tu mateix, el teu ésser veritable, amb introspecció i sentiment. Aleshores, comencen a sortir coses que ni tu t’esperes, i accions que no són lògiques, tan espontànies com les que fan les criatures. T’has de buidar des de la humilitat i sentir la vulnerabilitat. Has de riure de tu mateix i no tenir cap problema ni por d’equivocar-te”. I, per increïble que sembli, el Paco es posa el nas vermell de pallasso i, automàticament, canvia el xip. Posa en pràctica aquesta metamorfosi de neteja de tot allò que ens complica l’existència i ens alimenta l’ego.

A la recerca de somriures a l’hospital

Un cop iniciat en l’art de fer riure amb les dinàmiques de pallasso, el Paco va fer un curs de pallasso d’hospital. Aquí la psicologia adquireix un gran pes i, segons ell explica, en alguns països de Llatinoamèrica, la formació de pallasso d’hospital és, fins i tot, un grau universitari. Merche Ochoa, creadora del Rinclowncito i Premi Nacional de Circ l’any 2014, va ser la professora del Paco. En aquell curs, ell va descobrir que a l’Hospital Vall d’Hebron hi havia una associació de pallassos i pallasses que setmanalment visiten pacients hospitalitzats.

Es diuen Papallassos, i són una quinzena d’homes i dones que, altruistament, tots els dimecres, dijous i dissabtes, entren a diferents espais de l’Hospital Vall d’Hebron per regalar unes hores de sorpresa, rialles i entreteniment a nens i nenes, i als seus familiars, però també a persones adultes que estan ingressades.

El Paco hi va els dijous al matí. Puja a la línia vermella del metro a la parada d’Avinguda Carrilet fins a la Plaça d’Espanya i, des d’allà, continua amb la verda fins a Montbau. Pel camí, va fent origamis que donen forma, i quasi vida, a papallones. Les fa volant, en un tres i no res en té una de feta, i quan la regala, simula l’aleteig de la seva creació. També fa cors que són pràctics punts de llibre, i coloms. Aquests dies, el Paco s’ha fixat que TMB ha iniciat una campanya per animar la gent a llegir un llibre en comptes d’anar mirant el mòbil durant els trajectes. Li agrada la idea. Però, a qui s’assegui a prop d’ell al mateix vagó, li serà molt fàcil deixar de prestar atenció al mòbil. La destresa amb la qual el Paco va fent cadascun dels plecs del paper de flors arribat del Japó, donant forma a cors, coloms o papallones, deixa apardalat.

Quan arriba a l’hospital, amb tots els origamis que ha anat fent pel camí en una bossa, es vesteix amb un pantaló de ratlles, camisa de flors, corbatí, tot amb el màxim de colors possible. A sobre, una bata blanca, però sempre tunejada amb floretes, cors i papallones de colors, un barret on també han aterrat flors de color, unes grans ulleres de pasta i el seu nas vermell de pallasso, endinsen aquest home en aquell interessant viatge a la recerca de la seva més neta i naïf versió. Una cerca interior que esdevé imant de somriures i rialles de petits i grans.

Ja fa onze anys que el Paco és un més d’aquests pallassos i pallasses que, de dos en dos, entren a les habitacions a pintar la vida de colors. “També anem a l’UCI, a urgències, a traumatologia i cremats, i a l’hospital de dia”, puntualitza. I de dins de la seva bossa, va traient origamis, una mini baralla de cartes per fer algun truc que, si no surt bé, encara provoca més riures, o un pot per a fer volar bombolles de sabó. Qualsevol ximpleria esdevé una festa que distreu durant aquell temps pacients i familiars, fins i tot, en les més crítiques circumstàncies.

“Recordo el dia que vam ser en una habitació, quan va arribar el final de la vida d’un nen. Els pares ens hi van voler. Hi ha moments així en els quals les emocions es toquen”

“La primera vegada no sabia com ho passaria. Soc dels que es maregen si em treuen sang. Sabia que podia ser més impactant per ser la primera vegada”, recorda. “Però quan veus com s’emocionen, ells i els pares o altres familiars, li trobes tot el sentit a això que fem”, diu. “Als nadons els posem música, i els pares veuen la seva reacció”, explica. “Abans d’entrar en qualsevol lloc, primer preguntem a les infermeres on podem anar i on no”, puntualitza. Amb sensibilitat, la seva presència sempre és benvinguda, fins i tot, quan la vida se’n va. “Recordo el dia que vam ser en una habitació, quan va arribar el final de la vida d’un nen. Els pares ens hi van voler. Hi ha moments així en els quals les emocions es toquen”, rememora.

De les reflexions fruit d’aquesta experiència com a pallasso d’hospital, el Paco Lorente se n’emporta una: “Que molts dels adults que es queixen tant per qualsevol cosa, haurien de passar de tant en tant per certes plantes d’hospital. Això és suficient per adonar-te de la gran quantitat de futileses a les quals donem tantes voltes, i el senzill que és viure de manera més normal”.

Durant l’any 2024, Papallassos va fer més de 390 visites. Van passar 780 hores amb pacients i familiars intentant treure somriures, dient coses que mai no diria un metge ni una infermera, reptant nens i nenes amb endevinalles i explicant acudits molt dolents. El Paco també acostuma a treure de la seva bossa una petita harmònica amb la qual fa sonar algunes notes per encarrilar melodies i cançons.

Aquesta piloteta de goma vermella, de quatre centímetres que s’enganxa al nas, també la porta per pujar a l’escenari amb la companyia Fugireli Teatre, el grup d’actors i actrius que, en clau de pallasso, assaja tots els dimarts les seves obres, a L’Hospitalet, per fer tres representacions a l’any.

Així és com va comptant les setmanes l’home que fa origamis al metro, un dels pocs que no viatja amb el telèfon mòbil a la mà. En silenci i en l’anonimat, l’art de la papiroflèxia ha estat, en la vida d’aquest pallasso amateur, un fil conductor, una presència discreta, però constant. Una companyia i una eina de socialització. Com l’adolescent que cerca el camí a seguir, ell, veient-se arribar a la jubilació, també el buscava. Als 70 anys acabats d’estrenar, Lorente pot ben dir que un dia, a una estació de tren de València, el va trobar.