La paradoxa de Sokolov: passat i futur de la interpretació?

[dropcap letter=”U”]

n any més, el pianista rus Grigory Sokolov ha congregat una gernació de fidels al Palau de la Música Catalana i pràcticament ha omplert la sala gran.  I ja fa onze temporades consecutives que ho fa.  Poc importa que no anunciï, fins poques setmanes abans del concert, quin ha de ser el programa definitiu, és a dir, les peces que interpretarà (amb l’habitual i relativament previsible repertori que anirà des del barroc de Bach o Rameau fins al romanticisme madur i equilibrat de Brahms).  Així doncs, tal com passa en els millors concerts, el públic hi assisteix per l’intèrpret, que un pot considerar, des de la concepció romàntica, com a decantador d’essències o alquimista.  I, no obstant això, aquests qualificatius gairebé no s’adeqüen a l’estrany cas de Sokolov.

Per defecte, i tenint en compte el recurrent èxit de la convocatòria, un es veu temptat a pensar que darrere d’aquest fenomen de masses (dins el món de la clàssica, per descomptat, que ja és de per si reduït en comparació amb el pop) trobem un ingent esforç de màrqueting.  Una empresa que cuida la seva imatge, inverteix en comunicació i compta amb la complicitat del principal implicat ―l’artista promocionat― que es ven com un superdotat, un home amb presència de divo on stage i encantador a fora.  Altre cop, una decepció: Sokolov no és un prodigi tècnic ni és famós per la seva simpatia en els actes públics, que són, per cert, mínims, a part dels concerts.  Ell i les seves maneres suggereixen un artista d’una altra època o, més aviat, de cap època en concret.

Ell i les seves maneres suggereixen un artista d’una altra època o, més aviat, de cap època en concret.

Sokolov és un músic que, per damunt de tot, es delecta ―ell, en primera persona― amb el plaer de la interpretació, sense ni tan sols mirar-se en el mirall de la tradició. No hi ha cap rastre de criteris historicistes en la seva manera de tocar. I, de la mateixa manera que quan apareix en escena tot d’una s’asseu davant el piano, sense gairebé mirar el públic (ni tampoc, per tant, saludar-lo), la seva lectura de les peces escollides no es distreu en diàlegs o picades d’ull entre èpoques, ni tampoc pretén rescatar l’essència perduda de la partitura, suposadament afí al veritable esperit del compositor.  La qual cosa es fa molt evident, sense anar més lluny, amb les seves tres sonates de Haydn, en la primera part del recital d’aquest any al Palau.  Tampoc es recrea en una forma de virtuosisme tan espectacular com vacu, aquella exercitació circense que ha despertat l’admiració en totes les èpoques i, com no podia ser d’altra manera, també en la nostra.

En canvi, Sokolov prioritza la declamació de la frase, construeix una coherència que no és merament subjectiva  ―capritxosa, motivada per l’atzar o per les circumstàncies de la seva personalitat― ni tampoc resulta d’una objectivació, a la recerca d’aquella quinta essència musical.  On més i millor s’evidencia el seu modus operandi és en la sèrie d’Impromptus de Schubert, ja en la segona part.  El discórrer d’aquestes falses improvisacions, de melodia fàcil i textura summament travada i poderosa, permet a l’intèrpret la fluctuació temporal. La voluntària alteració dels tempi i de les intensitats.  I la modulació generosa d’estats anímics, que dispensa el piano amb postura impàvida, sense cap afectació de cap tipus.

El discórrer d’aquestes falses improvisacions, de melodia fàcil i textura summament travada i poderosa, permet a l’intèrpret la fluctuació temporal.

Ignasi Cambra, un jove talent a qui dedicarem pròximament una peça audiovisual i que sol assistir als recitals de Sokolov ―no és l’únic músic que hi assisteix―, ens explicava que en la seva manera de tocar s’aprecia sempre algun tipus d’activitat, producte d’un aprofundiment en la partitura.  Una immersió completa, que fa que la interpretació sigui original i que valgui la pena escoltar-ho.  Sokolov resol els passatges més complicats amb una facilitat aparent, però, sobretot, gaudeix transformant en audibles la major part dels matisos, pel que fa a la relació entre notes i a la mateixa sonoritat d’algunes d’aquestes, en què sembla provar el piano, amplificant la bella vibració que produeix.  Per això, potser, no es conforma complint l’estipulat al programa, i ofereix gairebé per costum una sèrie de bisos.

La tercera part del programa, no del tot secreta a hores d’ara ―tot i que mai és advertida a priori―  acostuma, en efecte, a compondre’s d’una substanciosa tanda d’encores en què es retroba el plaer de la interpretació en primer terme.  Generalment es tracta d’una sèrie de sis peces breus (unes deu vegades reapareix en escena, entre salutacions i concessió de les peces extra), en què alterna l’excel·lència danzabile d’un Rameau, compositor per a clavicèmbal que en la seva versió pianística requereix una digitació precisa, amb la magnífica paleta de colors i afectes que caracteritza la producció de Chopin, un dels compositors que més s’invoca en aquest tercer acte del programa.  Sokolov satisfà les demandes del públic, però amb una indiferència enigmàtica.

El seguiment i admiració d’alguns joves talents fa pensar que, precisament ell ―espècimen infreqüent en els nostres temps―, pot convertir-se en referència.

No sembla que sigui la supèrbia, la vanitat o el menyspreu el que fa que es mostri fred.  És com si es reservés qualsevol matís comunicatiu, qualsevol forma de complicitat per a la seva interpretació musical.  Aquesta no és l’única, ni tampoc la menys fascinant de les paradoxes que planteja la seva personalitat com a artista.  Perquè el seguiment i l’admiració d’alguns joves talents fa pensar que, precisament ell ―espècimen infreqüent en els nostres temps―, pot convertir-se en referència per al futur.  La formació tècnica mai havia sigut tan excel·lent en un nombre tan elevat de músics.  L’excepcionalitat interpretativa, en canvi, és més difícil d’entrenar.  En aquest sentit, no hi ha cap mena de dubte que val la pena reparar el seu esforç per llegir les obres des de dins.

El contradiscurs que encarna Sokolov ―qui, per descomptat, no pretén adoctrinar, cosa que és aliena a la seva personalitat― no només demostra ser genuí, sinó que també té èxit: commou i, per tant, atreu molts oients a les sales de concerts.  Potser la millor prova que demostra que la música transcendeix el mer entreteniment la proporcionen els mateixos artistes, aquells que ―com Grigory Sokolov― la viuen sobre l’escenari amb una intensitat particular, i possibiliten l’emanació d’aquest inexplicable magnetisme.  Inabordable en origen, presenta experiències estètiques que fidelitzen molt més que altres promeses de felicitat immediata.